Viatja deu mil quilòmetres amb caiac acompanyat d’una gossa aventurera

Els primers dies, com sol passar, van ser els més complicats. En tota la seva vida no havia estat mai a la mar. El balanceig etern de l’embarcació la marejava i li feia treure tot el que havia endrapat. Poc s’imaginava que s’acabaria convertint en tota una gossa marinera.

En Sergi Basolí es va trobar la Nirvana a l’Alguer. Estava perduda al mig d’una carretera, on es posava en perill constant. Després de molts intents, la va agafar i se la va endur al veterinari. Durant uns dies en va tenir cura, però era conscient que havia de prendre una decisió. Seria capaç d’acompanyar-lo en la seva aventura? Feia anys que no se separava del seu caiac, el seu fidel company. Havia fet la volta sencera a la península ibèrica, i ara s’endinsava en les entranyes de la Mediterrània, novament impulsat tan sols per la força dels seus braços. Milers de palejades i de milles l’havien portat a aquell instant. Havia de decidir si la seva aventura i la seva vida feien un canvi per sempre.

“Què faig, posant un gos sobre el caiac?”, es va demanar, dies després, incrèdul de veure les seves pròpies accions. Però per sorpresa seva, avançaven amb constància i determinació. En dues setmanes, la Nirvana no tan sols va aconseguir de mantenir els aliments dins l’estómac, sinó que va aprendre les ordres que en Sergi li ensenyava amb paciència. Era un prodigi de l’ensinistrament. “Eren eines que guanyàvem tots dos, perquè ella pogués ser lliure i jo també”, explica. Entenia ordres senzilles, com pujar i baixar del caiac, però també era capaç de comprendre quan el seu nou amo li indicava un camí diferent des d’on la podria recollir o, fins i tot, que aprofités per fer un pipí abans d’embarcar-se.

Originari de Granollers, en Sergi va començar a sentir amor per la mar quan era un marrec i s’escapava per sota la taula on dinaven els adults, que estiuejaven a Calella de Palafrugell. Volia saltar per les roques i cercar alguna cova o algun cranc distret. Essent adolescent va començar a treballar de guia de sortides en caiac a la Costa Brava, i fou llavors que se li va despertar l’instint explorador. “Podia fer allò que m’agradava de petit, però arribar més lluny, a noves cales”, recorda. Va estudiar enginyeria i se’n va anar a treballar d’enginyer a la Gran Bretanya i a Alemanya, on va viure sis anys. Estava enamorat de les energies renovables i del moviment ecologista, però el desastre de Fukushima el va decebre molt. “Després d’una catàstrofe tan grossa, les centrals nuclears continuaven com si res… Vaig perdre l’esperança que el món s’arreglés.”

Per això, quan tenia vint-i-set anys es va decantar per un projecte que aportava un canvi des d’un nivell “més instintiu”. Amb els genolls adolorits quan feia grans esforços, i sabent que volia viatjar mogut només per la força del seu cos, va optar pel mitjà de transport que anys enrere l’havia enamorat. Volia reconnectar amb allò que de petit el feia xalar. Amb el caiac, a més, no hauria de trepitjar la carretera i podria arribar a llocs inaccessibles amb mitjans terrestres.

La seva primera expedició, encara tot sol, el dugué a fer la volta sencera a la península ibèrica. Va sentir que, en realitat, estava més acompanyat que no es pensava.

La costa portuguesa té un parell de badies força grans. Per a un caiaquista experimentat, pot ser una opció interessant saltar d’un extrem a un altre en un sol dia, en compte de resseguir tota la costa. “Acostar-me a les platges no m’interessava perquè tampoc no hauria pogut baixar: hi havia grans onades que m’haurien acabat tombant.” Així doncs, es va preparar mentalment i a les cinc de la matinada va partir de Sines cap a Sesimbra. El temps era molt bo. Feia sol i la mar era encalmada. L’esperava la jornada més llarga de la seva vida.

Normalment, al cap de dues hores sentia les cames agarrotades i s’aturava en alguna platja per estirar els músculs. Però ací no hi havia cap platja. Aigua i aigua pertot arreu. Per això, havia decidit que aquell dia –que esperava que fos de dotze hores– tingués una pausa al bell mig. Si el temps era bo, tenia pensat de llançar-se i estirar les cames dins l’aigua. “Així em volia treure la por que tenia de banyar-me a alta mar”, explica. “Quan havien passat sis hores em vaig començar a dir que era el moment de tirar-me. Feia uns quinze minuts que hi pensava, quan tot d’una vaig veure l’aleta.” La inconfusible aleta i la cua d’un tauró trencaven la superfície de l’aigua a pocs metres d’on era. Sense afluixar el ritme, va localitzar amb la mirada la bengala d’emergència i un fusell que feia servir per pescar. Els va preparar per si de cas. “En aquell moment, més que tenir por, tens fe religiosa que la natura et tractarà bé perquè tu l’has respectada. Intentes pensar això –diu rient–; no tens cap més remei.”

Diu que ja havia experimentat situacions especials: “Semblaven moments de petits aprenentatges per a donar-te tocs d’atenció.” Una vegada, per exemple, va entrar en una cova i van caure dos rocs gegants al punt on ell havia estat feia segons. Un altre dia, a l’hora d’acabar la jornada, havia de decidir si provava d’anar a una platja o a una altra. “Just en el moment que m’ho vaig preguntar, una onada em va girar el caiac i em va enfocar la proa cap a una de les dues. I sort, perquè a l’altra platja no s’hi podia entrar”, relata. Aquests són alguns dels exemples de missatges de la natura que aquest enginyer de trenta-vuit anys afirma haver rebut. “Hi havia una comunió molt forta amb la natura. Et dóna petites lliçons o t’ensenya el camí que has de triar. Hi havia un canal de comunicació actiu en aquell moment.”

Aquell dia va estar dotze hores sobre el caiac, fins que va arribar a Sesimbra. Si la natura li havia indicat que no s’hi banyés devia ser per algun motiu. De totes maneres, aquestes grans travessies van acabar quan la Nirvana es va afegir a l’expedició. “No la volia fer patir i m’era igual fer una distància en una setmana o deu dies.” Van començar a viatjar més a poc a poc i a gaudir més dels petits detalls.

De fet, si una cosa agraïa a la seva nova companya era que les ensopides i monòtones platges infinites de sorra ara tenien un nou al·licient. Quan hi arribaven, la Nirvana baixava a terra i començava a seguir la costa. En Sergi continuava remant, en cerca del final de la cala per tornar-la a recollir. “Havia pogut fer les seves necessitats, arrebossar-se amb la sorra, espantar alguna gavina… Això sí que és felicitat!”, exclama entre rialles el seu company.

Durant sis anys, va recórrer uns deu mil quilòmetres, sempre acampant amb tenda i menjant dels supermercats o d’allò que podia pescar. Quan va passar per Gibraltar, la policia es va pensar que era un immigrant il·legal. La majoria de milles les ha fetes amb la Nirvana, animada i feliç de poder jugar cada dia en una platja nova. Junts han dormit en infinitat de cales, en cases de gent dels pobles i, fins i tot, els van fer ciutadans honoraris de Nàpols. De fet, la Nirvana va ser la primera gossa que va entrar a l’oficina del batlle de la ciutat.

Ara ja fa tres anys que van tornar de les aventures amb caiac. Però continuen embarcant-se cada dia, gairebé com si el vaivé de les onades fos una addicció difícil de superar. Això sí, ja no naveguen en les ajustades dimensions d’un caiac, sinó en un veler tradicional de fusta impressionant, el Ría de Ferrol.

Inspirat per les històries de viatgers que va trobar a les costes de la Mediterrània, en Sergi va decidir de començar un projecte engrescador. Va comprar aquesta joia del 1949, l’últim exemplar d’aquestes embarcacions gallegues que s’han anat construint de l’edat mitjana ençà. I el va restaurar de cap a cap. Ara ofereix sortides als qui vulguin veure cetacis a la costa de Barcelona o navegar seguint l’estil tradicional.

Basolí assegura que són els primers de promoure albiraments de cetacis a la ciutat. Concretament, s’han especialitat en el rorqual comú, el segon animal més gros del planeta i el primer de la Mediterrània. Durant uns quants mesos de l’any, quan fan la seva ruta migratòria, passen per aquestes aigües. “Amb això aconseguim explicar com és aquest animal i transmetre la passió i el respecte pel mar i la necessitat de preservar-lo amb experiències úniques”, explica des de Calella de Palafrugell, allà on es va enamorar de la mar i on ofereixen sortides de lleure a l’estiu, quan el rorqual ja se n’ha anat. “I, a part d’això, donem la possibilitat de navegar amb un vaixell tradicional, d’obrir veles a l’estil antic i que la gent gaudeixi de la mar d’una manera més autèntica.”

Curiosament, la Nirvana sap quan s’acosten rorquals o dofins. Després de més de dos anys d’expedicions, ja té identificat en quin moment podrà tornar a veure aquests curiosos animals. Si en Sergi o la Júlia, la biòloga que els acompanya, agafen els prismàtics, ni s’immuta. Els prismàtics no són garantia de res. Ara, si els canvien per una màquina fotogràfica, això vol dir que hi ha algun animal. S’esvalota i espera amb emoció el moment de trobar-los. Passa igual quan algun humà apaga el motor perquè hi hagi més silenci. Para les orelles, cercant la respiració d’alguna balena o d’algun dofí. “Quan els veu, quan estem en contacte amb aquests animals, els va a buscar i se’ls mira fixament com tots nosaltres”, diu en Sergi. “Fins i tot tinc por que s’hi tiri, empesa per les ganes d’interactuar-hi.”