Cagar-se en Déu

Que l’actor Willy Toledo sigui portat a judici per haver-se cagat en Déu és fins i tot més increïble que no que Manuel Valls sigui algun dia el batlle de Barcelona. Per tant, avís, però que ningú no es desanimi, les coses més increïbles, mal que ens pesi, poden acabar succeint… De fet, d’ençà del 20 de setembre de l’any passat n’hem tingut tants exemples que la calitja de realitat que pensàvem que ens abraçava ara va més de cul que no els currículums dels polítics espanyols.

Un exemple potser no tan conegut al nostre país: aquest mes de setembre s’ha fet a Sàsser, a l’illa de Sardenya, a pocs quilòmetres de l’Alguer, el funeral del professor universitari d’història del dret Giampiero Todini, reconegut ultradretà sard. Al funeral –podeu veure’n la seqüència en aquest vídeo– els assistents, militarment arrenglerats, fan la salutació feixista amb absoluta sincronia, a l’exterior de l’església de Sant Josep.

Per als amants de la història i de les ironies del destí, aquesta és una església situada a pocs metres de la casa d’Enrico Berlinguer, conegut ideòleg comunista i lluitador antifeixista, i no pas a gaires quilòmetres de la casa d’un altre sard comunista que apareix a tots els llibres d’història i de filosofia: Antonio Gramsci. I per acabar d’esmolar l’eina, tot plegat succeí a la mateixa ciutat que va formar i educar un altre gran pensador, Antonio Simon Mossa, vènet de naixement i algueresista i catalanista d’esquerres d’adopció, que somniava uns Països Catalans independents i confederats amb Sardenya i amb Còrsega.

S’escau que fou Lalla Careddu, regidora de l’Ajuntament de Sàsser i històrica activista d’esquerres, qui va publicar el vídeo del funeral amb la salutació feixista abans que ningú, a Facebook, amb el text ‘això no pot restar impune’. Suposadament, algú va denunciar el seu compte i Facebook el va tancar immediatament. Continua tancat. El fill de Todini, en canvi, va publicar el mateix vídeo l’endemà passat, aprofitant un apunt al bloc de l’ex-ministre de sanitat de Berlusconi Francesco Storace, en el qual l’ex-ministre lamentava la polèmica nascuda arran del funeral i defensava que tota cerimònia de comiat incorporés la simbologia que el difunt volgués, encara que fos una simbologia feixista, nazi, racista… Tant aquest apunt al Facebook de Todini fill com el del bloc de Storace continuen publicats.

Per acabar de vestir aquest guisat tan agre, justament la setmana passada es va saber que havien estat absolts els feixistes que havien fet un acte similar, amb els mateixos crits i símbols, a Càller, encara a Sardenya, fa set anys. Que ningú no s’enganyi, és ben probable que amb els fets de Sàsser acabi passant això mateix, quan ja ningú ni se’n recordi. De fet, això ja passa en aquest estat espanyol rònec i governat encara pels amants més acèrrims de la borbonalla catòlica i apostòlica.

És a dir, mentre Willy Toledo, que, compte, ja ha insinuat que té ganes de conèixer Bèlgica…, és jutjat per haver-se cagat en Déu (si Ciutadans o el PP no presenten cap moció que digui la contrària, Espanya és encara un estat aconfessional), resulta que, paradoxalment, fer la salutació feixista en un acte públic, amb la sang, l’odi i la mort que aquestes mans porten gravades amb ferro roent, és un acte de llibertat. Cagundéu, de fet, no cal pas anar a Sardenya ni enlloc: cada 12 d’octubre en tenim un paquet d’exemples a Montjuïc, a València i en un grapat de llocs més.

Perdó, però aquest règim borbònic que es gronxa dels collons de Crist és com més va més insuportable. En dies com aquests trobem a faltar la grolleria sanadora, alliberadora i ara més que mai necessària i blasfemària de Pepe Rubianes (al cel sigui, o a l’infern, potser millor, amb una copa de vi, un paquet de Ducados i fent-se un fart de riure). Recordem-lo breument amb dos fragments, tan necessaris com redemptors:

El cas és que el desencís és tan gran que, per repetició vociferadora, mentre sotanes i togues que es confonen les unes amb les altres teixint teranyines enganxifoses, les paraules, en realitat, sobren. Els fets són els que són i tota floritura o aportació poètica que s’hi vulgui afegir és tan de més a més que esdevé crosta coagulada sobre allò més bàsic i elemental.

Per tant, res més: simplement espero que de tot això Toledo en pareixi una gran obra de teatre. Som molts que farem l’impossible per anar-la a veure. Aquí, a Brussel·les i on sigui. I sí, hòstia santa, cagundéu, ah collons. I finalment, com diria Papasseit, escopiu a la closca pelada dels cretins i, si us plau, si pot ser, que alguna cosa valgui la pena.

Literalment.