Sense fer escarafalls, el PSOE acaba de rebregar l’acord per al finançament singular de Catalunya que Esquerra Republicana va qualificar d’històric. A final de juliol, la portaveu dels republicans, Raquel Sans, tot instant els militants a votar a favor d’investir Salvador Illa president de la Generalitat, va explicar que l’acord era un punt d’inflexió perquè Catalunya sortiria del règim comú, a la manera basca, i recaptaria i gestionaria tots els imposts. Tanmateix, el text era ple d’incògnites: no s’hi explicava si l’Agència Tributària de Catalunya, a banda de recaptar, tindria poder de decisió sobre l’ús dels recursos recaptats; ni quan es faria la sortida del règim comú; ni tampoc s’hi establia cap calendari per a la implantació de tot el model. L’únic punt clar era que l’any 2026 Catalunya es faria càrrec de l’IRPF del 2025. A mesura que se n’han sabut més detalls, aquell punt d’inflexió s’ha ben aigualit.

El 41è congrés del PSOE ha donat el cop de gràcia al pacte. El secretari general del partit, Pedro Sánchez, ha trobat una manera perquè la qüestió deixi de ser incòmoda: una nova edició del cafè –descafeïnat– per a tothom, sense concessions especials per a Catalunya. El primer esborrany de la nova ponència del partit ja era poc prometedor, perquè parlava vagament de “reforçar els serveis públics i compatibilitzar la solidaritat i un esforç tributari igual amb el reconeixement de les singularitats”. El text final manté l’ambivalència: no fa cap referència directa al pacte amb els republicans, ni tan sols al finançament català, posa l’èmfasi en la igualtat entre totes les comunitats autònomes i parla de singularitats en plural. Ço és, un sistema que suposadament millori la suma que percep tothom, en lloc de corregir que Catalunya, el País Valencià i les Illes, per exemple, rebin menys que no donen.

Aquest cafè per a tothom no és tan sols una qüestió literària. L’acord entre el PSC i ERC deia que l’acord s’hauria de concretar en una negociació entre Illa i Sánchez el primer semestre de l’any vinent, en el marc de la comissió bilateral entre Madrid i la Generalitat. La reforma que en resultés s’hauria de votar al congrés espanyol per mitjà d’una modificació de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA), de la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i de la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). Ja era una tasca complicada perquè requeria posar d’acord el trencadís de grups que van investir Sánchez, però ara, a més a més, els socialistes hi han afegit un altre obstacle: qualsevol canvi en el finançament s’haurà de plantejar també davant el Consell de Política Fiscal i Financera.

El Consell de Política Fiscal i Financera és un òrgan col·legiat en què hi ha el ministre d’Hisenda espanyol i els disset consellers de totes disset comunitats autònomes. És a dir: la consellera Alícia Romero s’asseurà en una taula presidida per un ministre on ella tindrà el mateix rang que el conseller homòleg manxec o extremeny. Els socialistes diuen que aquesta multilateralitat no és pas incompatible amb les converses que, en paral·lel, hi pugui haver de manera bilateral. Així i tot, com en el cas de la singularitat, que es transforma en el seu plural “singularitats”, el PSOE no restringeix a Catalunya la possibilitat d’una negociació bilateral, sinó que preveu “una relació bilateral de l’estat amb cada comunitat autònoma en funció d’allò que recullen els diferents estatuts”. “Aquest sistema s’ha de dirigir cap a un sistema de finançament federal”, diuen.

Això que han decidit els socialistes –PSC inclòs– coincideix amb les declaracions que durant l’estiu ja havia fet la ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, que hi va anar posant aigua al vi. Quan encara no feia quinze dies que Illa era president, Montero, mà dreta de Sánchez al govern i al partit, va dir: “Ni és un concert econòmic ni és una reforma habitual del sistema de finançament, és una fórmula que permet d’aprofundir en l’autogovern de Catalunya.” Al cap de ben poc, encara hi va afegir, sobre l’acord amb Esquerra: “Compatibilitza que Catalunya tingui un finançament singular, igual que en poden tenir uns altres territoris que en tinguin vocació.” I va comparar la situació de Catalunya amb les especificitats insulars de les Illes Balears i les Illes Canàries. Esquerra va amenaçar llavors els socialistes que la legislatura espanyola i la catalana dependrien del compliment dels acords, però ara, embrancada en el seu propi congrés, fa l’orni.

D’aquesta manera, ha trobat una posició en què es puguin sentir còmodes, alhora, el PSC del president Illa i la resta de dirigents socialistes de tot l’estat espanyol, que majoritàriament havien criticat l’acord. Són ells qui van marcar el camí, tot demanant que Catalunya no tingués més poder de decisió. El president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, crític ferotge de Sánchez que ja havia recorregut contra la llei d’amnistia, va dir de seguida que l’acord era un “atac greu contra la igualtat”. El president de la federació aragonesa, Javier Lambán, va dir que l’acord contradeia “el concepte de cohesió del territori sobre el qual es basa la idea d’Espanya”. L’extremeny Miguel Ángel Gallardo considerava que l’acord era incompatible amb la constitució espanyola, i el president asturià, Adrián Barbón, va anunciar s’oposaria a la sortida de qualsevol comunitat del règim comú.

Tenint en compte aquella indignació inicial, la reacció de García Page després del congrés del PSOE tal volta contribueix a desxifrar quina voluntat s’imposa. El president manxec ha dit que el resultat de la ponència és “enormement satisfactori” perquè s’ha aconseguit de suprimir-hi el concepte d’ordinalitat, el vell principi –previst a l’estatut d’autonomia de Catalunya del 2006– que defensa que els diners que rep una comunitat autònoma no la poden deixar en una posició pitjor –respecte de les altres– després de donar-los a l’estat. García Page, que sol ser molt dur contra el seu secretari general, va dir també durant el congrés que la ponència li semblava moderada i que Catalunya no sortiria del règim comú. El text resultant, és clar, no l’ha contradit. Ni tampoc ho ha fet el PSC, que ja va fer silenci mentre Esquerra explicava l’acord, i ara no ha presentat cap esmena sobre finançament al congrés del PSOE.