Cada individu un coixí

Apunta-t’hi, vine, participa-hi, et necessitem, comptem amb tu, nosaltres això, nosaltres allò, nosaltres allò de més enllà… Des que ens llevem fins que tornem al llit, cadascú al seu, cada individu un coixí, rebem missatges (siguem benèvols, però en podríem dir eslògans) que ens criden a fer coses, a moure’ns, a implicar-nos, a formar part d’un grup amb un objectiu comú, a ser una peça d’un engranatge que ens necessita perquè som indispensables, tan indispensables que hem d’afegir-nos a una massa de gent, més o menys gran segons l’objectiu, per diluir-nos en el col·lectiu i tenir la sensació que ja no ens necessita ningú, que no hi fem falta, que si en aquell moment desapareguéssim ni es notaria.

He dit que rebem missatges tot el dia, però m’he deixat un ingredient important d’aquest bombardeig que patim: les imatges. Una imatge que et commogui i just després, o simultàniament, una frase que et demani un gest per resoldre o millorar el que els píxels mostren amb les seves millors gales, primers plans, colors pujats, ulls mirant a l’objectiu, banderes, etcètera. I el gest pot ser sortir al carrer amb una samarreta concreta o anar a aturar un desnonament o signar un manifest o una petició o passar el matí de diumenge en un parc sota el paraigua d’una malaltia incurable, tant és. Sigui com sigui, ja t’hauran venut (és que n’hem de dir eslògans, queda clar) un altruisme de fireta perquè et sumis a un nosaltres que et farà invisible, i que en el millor dels casos entomaràs estoicament perquè intentaràs no perdre de vista la causa original de la moguda de torn, però el que veuràs no serà la causa, serà el missatge i la imatge, poca cosa més.

I en el pitjor dels casos? En el pitjor, quan vegis el teu nom enmig d’una llista de noms, quan et vegis a tu mateix envoltat de gent aixecant el mateix tros de cartró rodó que tu, quan vegis la teva família fent cua rere unes desenes més de famílies, et demanaràs què hi fas, allà, com hi has arribat, qui t’ha entabanat, on has deixat el teu criteri, la teva personalitat, el teu jo solitari que pensa per si sol, el que raona, el que qüestiona, el que rumia abans de decidir.

Jo l’he vist, aquest jo, el tens, el conserves, el duus sempre a sobre, el que passa és que te’l cobreixen de tantes capes d’imatges i missatges que cada cop ha de fer més força per emergir i badar boca. Hi ha un nosaltres que en la majoria dels casos actua amb la millor intenció del món, però el que fa és fer-te sentir peça d’un engranatge, sí, però una peça purament decorativa, perquè allò dels granets de sorra té doble lectura, també, que digue’m tu si algú se n’adona si se’n perd un, que ja t’ho dic jo que no.

Tot això que he intentat explicar amb gairebé cinc-centes paraules la Marina Garcés ho resumeix en dues (per alguna cosa ella és filòsofa i jo escriptora) i en diu moralisme col·laboratiu, «la posició que defensa que només allò que fem col·laborativament és bo». I després pregunta: «realment fem junts allò que fem veure que desenvolupem col·lectivament? Quanta farsa s’amaga darrere l’imperatiu de fer les coses junts?». Perquè aquest fer potser s’hauria de corregir per estar –i aquí cal dir que estar no és ser–, perquè del que es tracta és de figurar en un lloc, d’engrossir una xifra, d’omplir un carrer, de fer pujar un percentatge, d’aconseguir que la foto aèria, acompanyada un altre cop d’un eslògan, sigui prou impactant per tornar a fer efecte l’any que ve.

Sí que d’entrada el que volíem era fer una cosa i fer-la junts, però pel camí hem perdut el fil i hem començat a deixar-nos portar per les fotos, els números i els efectes òptics de tot plegat. I en tot aquest sidral d’eslògans i imatges i xifres, els jos es van marcint i, els uns cap al desengany i els altres cap al cinisme, tots es perden, es desvien, toquen el dos, desapareixen, de vegades fins i tot voluntàriament. I llavors ja res de tot això no fa l’efecte que ens havien promès: no ens sentim millor, no ens ha acollit aquell nosaltres escrit en lletres de neó o en una pancarta, no creiem que hagi servit de res la nostra presència, la nostra assistència, la nostra firma, la nostra suor, les nostres cues, els nostres crits, res. Ha vingut el «què faig aquí?» i ens ha ventat un calbot que ha fet ressonar el metall de la resta de baules de la cadena. Perquè els veritables gestos altruistes són individuals i només se sumen després, quan ja són gestos madurs, no quan tot just són una sacsejada de la consciència feta a traïció.

L’altruisme de fireta crea autòmats i cínics a dotzenes, i ni els uns ni els altres configuren cap nosaltres que ens hagi de dur enlloc. Cada cop ens ho posen més difícil per ser un jo que es mou per una causa que realment el commou, però és feina nostra, de cadascun de nosaltres, rumiar lliurement, encara que sigui abans d’agafar el son, cada individu un coixí, què faig aquí, què vull fer i per a què, amb els ulls tancats, sense eslògans acompanyats d’imatges que ens endinyin un nosaltres que de vegades no ens deixen triar.