15.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 16.04.2018 - 07:58
Benvolgut Raül,
Ens vam conèixer a Brussel·les. Tu eres eurodiputat, jo acabava d’incorporar-me com a assistent a la meitat de legislatura i acompanyava una diputada que també acabava d’arribar per primera vegada al Parlament Europeu.
La veritat és que anàvem molt perdudes. Massa coses en poc temps. Molts ens deien que cal mig mandat per a poder aprendre a moure’t pel Parlament Europeu durant l’altre mig. En el nostre cas, ens vam haver d’espavilar molt de pressa perquè calia abordar la reforma de la Política Pesquera Comuna i hi havia moltíssima feina a fer.
Sense entrar en detalls, recordo aquell moment com una etapa en què vam haver de fer esforços veritables per a posar-nos al dia, entendre’n el mecanisme, estar a l’altura en la mesura de les nostres possibilitats. A més, pel que fa a mi, estava sola (normalment hi sol haver dos assistents per parlamentari) i les jornades de treball eren interminables. Va ser difícil adaptar-s’hi, això no s’ha de negar. I vam poder superar molts entrebancs gràcies a l’ajuda de companyes que van dedicar gran part del seu temps a col·laborar amb la nostra arribada. Era cosa normal dins qualsevol grup parlamentari.
No obstant això, hi va haver una ajuda especial que no podíem esperar en cap cas. Va ser la d’un eurodiputat que no tenia res a veure amb la nostra delegació ni amb el nostre partit. Tot un expert en l’àmbit de la pesca, català; un membre de la comissió de pesca que cridava l’atenció per la seva tasca a tota la resta. Respectat per tothom, i un referent a l’hora de plantejar les seves propostes a la comissió de treball. Eres tu.
Sempre recordaré que un dia em vas donar la mà, em vas oferir ajuda per a explicar-me tot allò que necessitava saber. Sense importar-te per quin partit polític treballava. Em vas donar algunes claus que després van ser elementals per a poder abordar la nostra feina. Fa poc en parlava amb la diputada per la qual vaig treballar, precisament quan van ordenar la teva entrada (injusta) a la presó. Ella també estava dolguda i horroritzada. Tot eren paraules d’afecte i agraïment envers tu.
Que aquesta anècdota serveixi per intentar fer una pinzellada sobre què vas representar per a mi durant aquell temps a Brussel·les: una persona amable, brillant i respectada per tothom. Vas tenir una capacitat d’empatia tremenda: tu, un diputat, vas saber veure a una assistent perduda i no vas dubtar a oferir-me ajuda. La vida fa que ens anem creuant i estic segura que més aviat que tard podré donar-te les gràcies per tot el que has representat mantenint els teus valors ferms un cop més.
Em consta que no són pocs els qui van compartir aquella experiència europea amb tu i que ara estan horroritzats. Només la seva imaginació podria situar-te on estàs ara mateix, i això, per als qui et coneixen mínimament, assenyala indubtablement cap a una Espanya que es comporta de manera absurda, desproporcionada i cruel amb persones honrades, coherents i pacífiques. No podien haver-ho fet pitjor. No eren conscients, em temo, de l’altura ètica, de la grandesa dels éssers humans que han decidit de silenciar i de privar de llibertat. O potser sí, i això ho fa encara pitjor.
Cada dia que passa s’enfonsen més les mentides i la crueltat d’Espanya. Sé que això potser no es pot veure allà dins. Però passa. Lentament, però de manera contundent. Per molt que els mitjans de comunicació menteixin, per molt que provin d’inventar-se una violència que no existeix, la veritat surt a la superfície. I cada dia que passa hi ha més ulls, més orelles, més boques que es comprometen a defensar la veritat i la justícia. Aquestes són les nostres armes, les úniques, i seran les que aconseguiran que aviat torneu a estar amb nosaltres.
Tenim pendent parlar de sushi (d’aquell llibre que vas presentar), de llibertat i democràcia, de república i sobretot de la noble batalla pacífica que milions de persones lliuren per defensar allò que considerem just: i per això, ara més que mai, us necessitem a tots en llibertat. No deixarem de lluitar. Aquesta batalla val la pena, persones com tu mereixeu que barallem amb totes les armes de la democràcia perquè, per fi, caigui aquesta estaca que ens té tots lligats.
Una forta abraçada que espero fer-te aviat. Gràcies infinites per tanta noblesa i per tanta dignitat.
Beatriz Talegón
