20.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 21.03.2021 - 10:35
Abduljalil em va enviar una foto d’una casa en ruïnes a Homs, Síria. “És el tercer pis”, em va dir per WhatsApp. L’edifici segueix en peu, però sembla un esquelet buit. La major part de la façana ha estat destruïda i l’envolten munts de runa. Els residents no han pogut tornar perquè temen que pugui esfondrar-se en qualsevol moment.
Des de fa una dècada, el conflicte, la violència i la destrucció han reconfigurat la vida de milions de sirians amb l’inici de la revolució siriana el març del 2011. Abduljalil és tan sols un dels més de 12 milions de sirians que han hagut de fugir de casa. Prop de 5,6 milions han buscat refugi en països com ara el Líban, Turquia i Jordània, i 6,6 milions han estat desplaçats internament.
Durant els últims cinc anys, he investigat la relació entre la violència urbana i l’impacte que té en les ciutats. La meva recerca s’ha centrat principalment a la meva ciutat natal, Homs, on vaig fer un seguit d’entrevistes a la població local i vaig examinar la manera en què Homs s’ha transformat en l’última dècada. El conflicte ha creat una experiència desorientadora per a molts ciutadans. La gent ha perdut alguns dels seus llocs més preuats i molts dels seus éssers estimats.
Vull que la meva investigació ajudi la gent a entendre què se sent quan ets desarrelat per la força. Què significa veure com es destrueix el teu país, veure la teva llar –el lloc que et va donar sensació de seguretat, pertinença i identitat– en ruïnes?
Aquestes preguntes són personals. Jo també em vaig veure obligat a abandonar casa meva a Homs quan van esclatar els combats i els tancs van entrar-hi. No hi he pogut tornar des del 2011. Des de la distància, he vist com el meu país s’ensorrava. He vist la gent que estimo lluitar diàriament, perdre la llar, els somnis, els amics i el futur. He perdut gent, gent de la qual ni tan sols vaig poder acomiadar-me.
Com a persona desplaçada, la meva vida es mou en dos camins paral·lels. Caminant per Londres, on ara visc, les imatges de cases destruïdes i vides destrossades són sempre a la primera línia de la meva ment. Vaig deixar Síria, però Síria no em va deixar a mi. La meva vida, com la de milions de persones, ha quedat terriblement malmesa, com les nostres ciutats. L’última dècada ha estat una història de pèrdua i patiment, un paisatge de pena i dolor.
Homs tal com era
Abans de l’inici del conflicte, Homs era coneguda com una ciutat de diversitat en la qual convivien comunitats de diferents orígens religiosos i sectaris. Tenia una població de 800.000 habitants, però tot i això hi havia un fort sentit de comunitat: semblava que tothom es coneixia.
Molts barris eren dividits per línies sectàries. Alguns eren habitats majoritàriament per alauites o sunnites, mentre que en uns altres es barrejaven alauites, sunnites i cristians.
Homs era una ciutat de pau, tranquil·litat i senzillesa. La gent era famosa pel seu sentit de l’humor i la seva generositat. El record d’aquesta ciutat pròspera i cosmopolita, fa que la realitat actual sigui encara més difícil de digerir.
Abduljalil em va dir que els records dels vells temps persegueixen la seva antiga llar com un fantasma. Va dir: “Recordo les estrelles que vaig posar al sostre de la meva habitació… Però fins i tot les estrelles van caure.” Abduljalil i la seva família no van tenir cap més remei que fugir el 2013, perquè temien per la seva vida. El barri on vivien, Jouret al-Shayah, al cor d’Homs, va ser objecte de forts atacs.
Ciutats com ara Mossul, Beirut, Alep i Raqqa també han patit. S’han convertit en camps de batalla. Les guerres ja no es lliuren fora de les zones densament poblades, sinó als barris. La urbanització dels militars ha convertit la vida quotidiana en un objectiu.
Fins i tot els llocs importants del patrimoni cultural han estat objecte d’atacs. El bombardament de llocs com ara la mesquita de Khaled Ibn al Walid a Homs, la destrucció de monuments, artefactes culturals i temples a Palmira i a la ciutat antiga d’Alep van commoure el món. Però aquest interès pels monuments antics ha eclipsat la pèrdua que ha patit la gent de tota una vida, que s’ha ensorrat en l’última dècada: el lent patiment. També s’han destruït cases, fleques, escoles i hospitals. Però aquests espais ordinaris poques vegades s’han inclòs a la conversa.
La vida quotidiana és, per tant, una batalla per la supervivència, encara que els combats a Homs hagin acabat. Per a moltes famílies, els aliments –fins i tot el sucre i el pa– són cada vegada més difícils d’aconseguir. Alguns d’aquells amb qui vaig parlar em van informar de llargues hores d’espera per a aconseguir arròs, i molts no es poden permetre certs aliments a causa del col·lapse econòmic del país. L’ONU ha informat que al voltant del 60% dels sirians (12,4 milions) no tenen accés regular a aliments segurs i nutritius.
Una dona amb qui vaig parlar, i que va demanar no ser identificada, viu a Mashta Al Hilu, una ciutat entre Homs i Tartus. Després d’acabar la seva carrera d’arquitectura a Homs va tenir dificultats per a trobar una feina. Em va explicar com se sentia en caminar pels carrers en ruïnes. Del barri de Baba Amr a Homs va dir que sentia com si un monstre l’hagués destruït.
El seu somni és millorar les habilitats que té amb el violí, però aquest somni està en pausa. Va dir que se sentia aïllada perquè molts dels amics havien abandonat Síria o havien estat assassinats. Em va preguntar: “És la vida després de la guerra més difícil que la vida en el moment de la guerra? Cada dia és una guerra.”
Hi havia esperances de canvi el 2011. La gent imaginava que el futur seria diferent. Ningú no esperava que Homs seria destruïda, que barris sencers serien arrasats, que un nou dia significaria una nova pèrdua.
Abduljalil i la seva família no van poder reconstruir la casa. Cap organització benèfica no els va ajudar. Finalment van decidir de vendre les ruïnes i llogar un nou espai fora del cor de la ciutat. Tot i això, Abduljalil segueix visitant la vida perduda, la llar perduda. Em diu: “Em sento com una flor arrencada de les arrels i plantada en un altre lloc.”
