Cada dia és més difícil trobar lloguer a Barcelona

‘Buscar un pis de lloguer és un drama’, comenta Guillem Sánchez –nom figurat d’un llogater– sobre la seva experiència. Va tardar tres mesos a trobar el seu pis: un estudi d’uns trenta metres quadrats al barri de Santa Caterina. El sostre de l’estudi s’aguanta sobre unes bigues de banús fals. Una desena de fotos, el televisor i la nespreso són tota la decoració. ‘Anar a viure sol no és gens senzill. Els preus dels lloguers fan desmaiar’, afirma Sánchez.

Durant l’últim any, el cost mitjà del lloguer a Barcelona s’ha incrementat un 6,78%, segons dades de la secretaria d’Habitatge i Millora Urbana de la Generalitat. Una xifra que es dispara cap als dos dígits si es consulten estudis realitzats per portals immobiliaris d’internet. Per a Joan Ollé, president del Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona (API), els arrendaments continuaran creixent perquè ‘es va tocar fons fa un parell d’anys’.

Barcelona és, ara mateix, la ciutat de l’estat espanyol amb el major parc d’habitatges en lloguer. Concretament, 31% Una dada sorprenent tenint en compte que la propietat és el règim de tinença majoritari a l’estat espanyol. Tanmateix, Barcelona és molt sensible als canvis sobtats de preu.

‘Quan buscava pis intentava visitar-ne tants com podia. Però moltes vegades em quedava amb les ganes. Les bones ofertes, o diguem raonables, duraven poques hores’, explica Sánchez. La demanda de lloguers, des de l’esclat de la crisi, no ha parat d’augmentar. Entre 2008 i 2015, el nombre de contractes signats s’ha incrementat un 67,5%.

Aquesta demanda, però, s’ha topat amb un problema: la manca d’oferta. Segons Ollé aquesta relació asimètrica és la principal causa de l’augment dels preus. L’any passat les firmes de contractes van caure un 8,5%. Ollé explica que l’escassetat de pisos té dues causes: ‘S’ha reduït la rotació de lloguers –llogaters que canvien de pis– i una part de l’estoc s’ha posat a la venda’.

‘Dónes voltes, voltes i més voltes. És molt frustrant. I el final t’has de conformar amb el que trobes’, assegura Sánchez. El seu estudi és força més car que la mitjana de la seva zona. N’és conscient i s’hi resigna: ‘Necessitava un pis’. Sánchez considera que alguns propietaris s’aprofiten d’aquesta urgència per collar els llogaters. ‘A mi em van demanar mil i un requisits: extracte de nòmina, contracte de feina, edat, origen, orientació sexual –encara que sembli mentida–, estat civil, reserva –per garantir un dret preferencial sobre el pis–, diverses mensualitats com a dipòsit i moltes coses més’, lamenta. Abans d’entrar al pis, Sánchez va pagar 3500 euros i va entregar informació ‘per escriure una trilogia de novel·les’.

No obstant això, l’entrega d’informació no va ser recíproca. El propietari mai el va advertir dels desperfectes del pis. ‘Els he anat descobrint a poc a poc’, es queixa. Dins dels armaris encastats de les habitacions, rere la roba penjada, el color crema de la paret esdevé verdós i florit. ‘Em va dir que ho fregués fort amb lleixiu’, explica. Sánchez també ha detectat males olors, bigues esquerdades, esparadrap aguantant la campana extractora i fuites en canonades i aixetes. Del pitjor, però, se’n va assabentar gràcies a una veïna: ‘Un dissabte el matí va picar a la porta. Em va donar la benvinguda a l’escala i em va explicar que estava molt contenta que els ocupes haguessin marxat’.

S’està gentrificant Barcelona?

Un passeig per algunes zones de Ciutat Vella fan pensar que la gentrificació no és un fenomen nou. Especialment a la Barceloneta, on el metre quadrat del lloguer (16,33€) és el més car de Barcelona. La gentrificació, de fet, és la tònica general en els barris històrics de les ciutats europees.

El concepte gentrificació té els seus matisos, però bàsicament defineix la substitució dels teixits tradicionals d’un barri en pro d’un model més elitista i enfocat al turisme. Un exemple clar d’aquest fenomen és la creació de la Rambla del Raval i la construcció de l’hotel Barceló. Un altre exemple d’aquest fenomen seria el de la pèrdua d’establiments emblemàtics pel preu del lloguer, un dels casos més coneguts és el de la llibreria Canuda. Oberta a mitjans l’any 1932, la llibreria va tancar el 2014 amb l’extinció dels contractes de renda antiga –posteriors a 1984– que preveia la Llei d’Arrendaments Urbans. El seu lloc l’ha ocupat el Mango més gran de l’estat espanyol.

Segons Josep Maria Montaner, regidor d’Habitatge, ‘Barcelona és una ciutat atractiva’ que atrau per la seva qualitat de vida. En aquest sentit, el regidor destaca que Barcelona té un elevat percentatge de població flotant: gent que fa estades a la ciutat per turisme, feina o estudis. Una població, tanmateix, que té un alt poder adquisitiu i distorsiona la realitat dels districtes on habita. ‘L’oferta d’apartaments turístics i de luxe que sol·liciten afecta el mercat del lloguer’, assegura el regidor. I sentencia: ‘La gentrificació és un perill. S’està produint incipientment en alguns barris i amenaça la cohesió de la ciutat’.

Ollé, per la seva part, assegura que ‘aproximadament el 10% dels clients de l’API són estrangers’. Un demanda que ‘probablement’ continuarà creixent. Al districte de Ciutat Vella, diverses immobiliàries focalitzen tot el seu negoci en la capacitat adquisitiva d’aquesta població flotant. Per tal de garantir un bon servei, contracten agents immobiliaris dels mateixos països que la seva clientela. ‘Les classes populars es desplaçaran del centre cap a l’àrea metropolitana buscant entorns més assequibles’, pronostica Ollé.

Una proposta polèmica

A principis de març, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, va alertar que rere l’augment dels preus dels lloguers s’hi estava gestant una ‘nova bombolla’ immobiliària. Colau va proposar col·locar un topall als preus. Una limitació que ja està vigent en ciutats com Berlín i que el nou alcalde de Londres, Sadiq Khan, també estudia implementar. En concret, la normativa berlinesa prohibeix els increments superiors al 10% respecte al lloguer mitjà.

Per a Montaner, el topall és una manera d’incidir directament sobre el sector en un moment ‘d’emergència d’habitatge’ en el que el ‘90% dels desnonaments són de llogaters’. L’ajuntament disposa de l’1,5% dels habitatges de la ciutat (10500 pisos destinats a lloguer social), fet que no li permet ‘influir en el mercat’ per a estabilitzar els preus. El regidor reconeix, però, que el consistori no té les competències per aplicar la limitació: ‘Necessitem que la Generalitat i l’estat espanyol ho legislin com s’ha fet a Alemanya i França’. Mentre no passi, Montaner es resigna a aplicar mesures transitòries com les ajudes de 9 milions d’euros per pagar lloguers de famílies vulnerables.

Des de la Generalitat es miren la proposta de Colau amb recel. La consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, va afirmar que el topall ‘pot tenir elements de risc’. Especificant que la limitació, en comptes d’assistir a les persones amb rendes baixes, les pot arribar a excloure del mercat.

Ollé, per la seva part, considera que és ‘una mesura populista’ que només aconseguirà generar inseguretat al sector i una pujada dels preus. ‘La majoria de lloguers de Barcelona són de petit propietari i són molt sensibles als canvis. Limitacions com aquesta poden agreujar encara més la manca d’oferta’, assegura. A més, el president de l’API, es queixa del mal ús ‘intencionat’ que es fa del terme bombolla immobiliària. I matisa que els arrendaments són en essència béns productius i no permeten l’especulació.

Joves i precarietat

Un dels col·lectius més afectats per l’augment dels lloguers són els joves. Oriol Nicolau, president del Consell de la Joventut de Barcelona, argumenta que ‘la precarietat laboral’ priva a molts joves d’emancipar-se. ‘El 45% dels joves entre 25 i 29 anys continuen vivint a casa dels seus pares’, afirma Nicolau. Precisa, a més, que la majoria dels joves que s’independitzen ho fan per anar a viure en pisos compartits. Procurant, així, que l’arrendament no es mengi el seu salari. Els experts consideren que l’habitatge no ha de costar mai més del 30% del sou.

Nicolau creu que l’ajuntament no s’implica prou en la problemàtica dels joves. Es queixa, de fet, que la borsa d’habitatge de lloguer social és irrisòria i pràcticament inaccessible. A la vegada que proposa que el consistori que ‘faciliti la relació entre els llogaters joves i els propietaris. Sigui avalant o proporcionant els contactes d’aquells que disposen de pisos buits’. Les demandes de Nicolau van més enllà del lloguer clàssic: ‘S’ha d’apostar per models alternatius com la masoveria o la cessió d’ús’.