Cada bandera val per a una cosa: l’equívoc amb l’arc de Sant Martí

La tricolor republicana espanyola parles, Vicent? Fer-la onejar per emprenyar el franquisme? Què t’has begut l’enteniment?

Al primer qui hauria de fer emprenyar aquest drapot de la tricolor republicana espanyola, és a qualsevol que tingui arrelat un bri d’independentisme català, perquè entre aquesta tela i qualsevol versió de la “rojigualda” no hi ha cap diferència, cap, per al poble català.

Com tampoc no hi ha cap diferència, cap, entre l’himne de Riego i la marxa granadera actual.

Qualsevol símbol que identifiqui la República Espanyola és equiparable a qualsevol altre de l’Espanya monàrquica actual, vist des del prisma català, perquè tots dos règims tracten exactament igual la nació catalana: amb supremacisme i colonialisme fins aconseguir l’objectiu del seu anorreament.

Sr. director, ben vist. Pel que fa als motius, així ràpidament, en destacaria dos. D’una banda, el canvi generacional i la voluntat de canvi respecte dels signes del passat i, de l’altra, la fragmentació de la identitat personal i les seves implicacions en la particularització col•lectiva.

A l’interessant article d’Anna Zaera d’avui, Pep Agulló resumia aquesta problemàtica de manera precisa, com acostuma, així: “Com l’individu s’incardina en la societat, en les cultures diverses, i com el propi Mercat atia l’individualisme per portar-lo al gregarisme més manipulable.”

En definitiva, una manifestació de com (la societat adjectivada) està substituint, amb les especialitzacions atiades pel Mercat, a (la societat nominal). Per això, calen anàlisis més precises i sovintejades, per tal de superar la societat colonial catalana, completament estancada i plena de tòpics.

Perquè (la societat adjectivada) té sentit en tant que (la societat nominal) hagi assolit els estàndards homologats de llibertat, dignitat i convivència; altra manera serveixen per amagar la subordinació, la ignomínia i l’opressió. És a dir, la mentida, com a eina de comunicació fraudulenta.

Que dissortadament, és el que està succeint, de mans d’una altra generació, amb la substitució intencionada de (símbols nominals) per uns altres (adjectivats) valuosos, en tant que els drets fonamentals de les persones siguin respectats; que no és el cas de la societat colonial catalana completament subordinada, espoliada i sotmesa al genocidi, encara.

Tenim telepatia o em lliges, Vicent.
He estat perseguint la meua gent de Compromís i retraient-los la manca de Senyeres.

Les conquestes socials, sinó les territorialitzes no són avanços socials universals. El pacifisme universal de Gandhi, si no haguera aconseguit la independència de l’imperi més potent del seu moment, hui no se’n recordaria ni el Tato.

Els he escrit “milanta” voltes: “manquen senyeres” ni que siga la del blau que segons l’historiador més potent del tema, el benidormer, En Pere Mª Orts i Bosch, diu que és la mateixa.

Quan vaig rehabilitar la casa del patrici renaixent en Teodor Llorente i Olivares, per al seu besnet, al pati-jardí de darrere les quadres vaig trobar-ne una, on el blau amb penes tenia 5 o 6 cms.

Amb això de la Reial Senyera els valencians hem bregat força. fa gràcia que els blavers diguen que és aragonesa, quan la bndera aragonesa és blava i blanca, talment com vesteix l’equip del R. Saragossa C.F.

Les quatre barres vermelles sobre fons d’or només fou l’Estendard del rei Jaume I i uns pocs antecessors fins a Berenguer. És a dir, no-res en tot el trajecte d’aquesta nació nostra.

Quan la Senyera esdevé emblema nacional?

És a dir, quan identifica un tros de drap amb una col·lectivitat humana?

Quan Jaume I conquista i colonitza els regnes de Mallorca i de València. No mai abans. Quan inicia la croada cap al sud des dels Pallars i el Segrià o des de l’Empordà i el Rosselló a les Illes, va donant viles, llogarets, cellers, sagreres, etc i ciutats a nobles que l’acompanyen en l’ocupació militar quedant-se ell les viles i ciutats que més li convenien estratègicament i militar. Recordem que ací el rei és el primus inter parts. És a dir, qualsevol noble podia intentar conquerir una vila o ciutat “jugant-se-la” reial. Ací l’absolutisme res té a veure amb cap altre regne del moment a Europa.

Delmes i tributs eren pagats a tots els llocs, però si tenies la desgràcia de caure a un lloc on hi havia noble, aquests eren més grossos, perquè el noble s’havia d’autoabastir i a més lliurar part a la corona. Si ets de ciutat o Vila reial els delmes i tributs eren menors.

Quan algun noble intenta conquerir un lloc reial, què feia la població?
Pujar a les muralles i treure l’estendard reial per a avisar les tropes reials que vingueren a defensar-los d’aquell noble que pretenia conquerir-los i apropiar-se’ls.

Ja veieu, moltes de coses de gran embalum s’expliquen mitjançant exsplicacions quotidianes. I perquè arreu -i ací encara més “la pela és la pela” i prou!

Amb això, per primera vegada en la història de la humanitat hi ha una identificació nacional entre població i un tros de percalina que diria Fuster.

El fet crucial és que Jaume I fa sengles regnes amb fronteres de castells, de torres de guaita a les Illes, etc dota d’una constitució dita els Furs, a imatge i semblança a les Consueta i Usatges de Barcelona i estableix sengles estats protomoderns. Mireu Barcelona, mireu València. L’ensenya barcelonina i alcoiana ( els Entença) és la bandera de Sant Jordi, a diferència de Lleida, Tarragona i València que estan plagades de senyeres allà on vas. I qui diu València, diu Bunyol, Oriola, Alacant (antic no l’actual), Xàtiva, Sagunt, Alzira, Vila-real, Castelló de la Plana, etc

És a dir, si la Senyera és d’algun territori històric és mallorquina i valenciana. Molt més copiosa a la Catalunya illenco-rosellonesa i valenciana que als comtats d’allò que la Renaixença principatina borda i regionalitzant va anomenar la Catalunya Vella i central per un tema de competir certa burgesia del hinterland barceloní que acabà “lacrant” l’españa imperial que han heretat els Primos de Rivera, Franco, Aznar, González, ZP, Rajoy, Sánchez, i Abaskal.

Endemés, la Senyera des de l’origen és la bandera de la LLIBERTAT. Iexplique el per què.

Quan funden les Corts valencianes hi ha 3 braços: l’eclesiastic, el dels nobles i el del poble pla i menestral.

Fa 7 segles on tots tres braços eren reial, nobles i eclesial.

Ço és, Jaume I tenia la bossa escrotal pleneta d’aguantar els nobles tant aragonesos que eren els “neandertals antecessors” dels polítics aragonesos actuals com Lamban, Belloch, etc., i dels comtals protoprincipatins que estaven una miqueta més avançats per allò de tocar mar, rius i banyar-se més sovint.

Per això creà una “frontera interior” entre eixos 2 regnes nous de trinca i els antics que estaven una mica estantissos i retardats.

I això dóna consistència una visió del món molt més lliure i igualitària. Extrem aquest que la gent de Compromís, com a coalició nacional no ha entés que tota conquesta social només pot consolidar-se embolicant-la amb la senyera.

I qui diu Compromís pots dir ERC, Junts, Comuns etc….observeu l’habilitat del PP valencià que treu moooolt més la senyera barrejada amb banderes colonials espaÑoles.

Per cert, Estat Valencià-República Valenciana dels amics n’Enric Bataller, en Víctor Baeta i na Lídia Chàfer, etc. s’hi presenten a les properes “ereccions”.

Josep Blesa (València)

És taaaan ridícul veure’ls brandar la bandera de l’arc de Sant Martí contra la “dreta homòfoba i enemiga de la llibertat sexual” i amb un estol de tertulians i periodistes de la casta i amb el ronyó ben cobert fent proclames “revolucionàries i reivindicatives” a favor d’una llibertat que fa anys i panysque està més que normalitzada! La dreta se’n riu de la bandera gai perquè no suposa absolutament cap perill ni desafiament.
Una bandera que reivindica unes determinades orientacións sexuals que sumades totes no arriben al 10% tirant molt per damunt
Quina esquerra i quin sobiranisme més covards llastimosos i pallasos. Pura histèria.
La Llei de banderes penalitza penjar banderes no oficials als edificis de les institucions (per impedir la quatribarrada estelada i altres ensenyes independentistes), i per tant i de retruc es pot prohibie penjar tambe la bandera LGTBIQ+ als edificis de les institucions oficials, atès que no es una bandera oficial. Altra cosa és que es tolere.
La solució per tant fóra fer-la TAMBE oficial a l’Estat espanyol i/o la UE.
Endavant doncs. A que esperen?
No ho faran però. Ara penjar la bandera LGTBIQ+ resulta inofensiu guai, progre, inclusiu, resilient divers i dins i tot vegà etc, pero ves tú a saber en quin embolic és fiquen d’aquí a una anys si ho fan.
No aixi l’estelada la independentista canària o la quatribarrada al País Valencià.
Amb tot han convertit la ideologia lgtbiq en en la ferramenta més operativa de la UE per uniformitzar i disciplinar als estats díscols a la postmodernitat ideològica i per construir unes societats dòcils, passives i sense tremp al servei de les oligarquies mundials…que ves tú per on no els molesta gens ni miqueta la bandera de l’arc de San Marti.

Confusió ideològica i -fa pena haver de dir-ho, sí- també covardia.
En el pitjor cas, wokisme desnortat i pretenciós.

Per això, l’”esquerra” recula i es va diluint.

Mals temps quans els “líders” de l’esquerra són Colau, Yolanda i demés.
I els líders de l’altra banda van d’Abascal a Feijoo i tot el Règim 78 (derechas e izquierdas).

Es veu que els humans no aprenem a la velocitat que caldria. (Perquè no només estem així a l’estat Ñ que patim, ni a casa nostra!)
Creuem els dits.

Magnífics, ahir Partal, avui Blesa!

Quan vaig formar part de Catalunya Acció, vaig aprendre que les banderes i les consignes de les manifestacions i els objectius de la Nació han de ser tals que l’enemic no se les pugui fer seves, ni manossejar-les, ni apropiar-se-les, ni rebaixar-les, res que no en puguin fer res.

L’Estelada: Blau del mar i del cel, motius de l’esperança que tanta falta ens fa. Groc de justícia i igualtat. Quatre rius de sang de la Catalunya mil’lenaria: terra, història, llengua i dignitat. I sobre de tot, assenyalant el nostre futur immediat, l’estel blanc de la plena llibertat!

Una variant de la qüestió plantejada pel director: Del 2017 ençà, alguns ajuntaments han substituït els cartells de benvinguda a la població, amb el topònim, l’estelada i el lema «Municipi de la República de Catalunya», «Som república» o proclames per l’estil, per un altre cartellisme, violat o virolat, declarant el municipi «Espai lliure de masclisme i de violència de gènere» (i n’hi ha que hi afegeixen tot el pack: de feixisme, racisme i xenofòbia). La candidesa d’aquestes declaracions, a banda de denotar una mena d’angoixa existencial pròpia de l’adolescència, no serveixen de gran cosa, però són tan fàcils defensar… Fins i tot per la dreta, perquè en ple segle XXI, ¿quin partit (VOX a banda), a la seva manera, no es declara a favor de la igualtat, el benestar i el progrés de la societat? Segurament que tots.

L’homosexualitat, tan vilipendiafa no fa pas gaire, com si es tractés d’un estrany moviment pendular, està ara en el nivell més alt de consideració social i no hi ha esdeveniment o programa de TV on la quota hmx estigui ben explícitament representada. Ja no cal sortir de l’armari, les portes són obertes de bat a bat. És com si no es pogués ser modern, progressista o d’esquerres sense admetre i incorporar aquesta realitat. I està molt bé, molt bé si no fos, com em penso que és, un moviment pendular.

Em permeto completar el comentari d’en Jordi Torres dient que, a més, posa un “líder” (entre cometes com diu la Núria Castells) extret d’un càsting tipus “Operación Triumfo” amb candidats “papagai”: que siguin capaços de repetir mil cops un lema sense poder desenvolupar la idea (si és que n’hi ha cap darrera).

El model en que vivim, i que porta l’accelerador del desplegament global al màxim, no té res de Democràcia. És un sistema totalment controlat en remot i d’estupidització total basat en missatges per borregos, líders border line i símbols icònics, bàsics i buits del contingut original (com la bandera gai).

LES BANDERES TENEN INTENCIONS AMAGADES
Els que no tenen arguments i no saben que dir, s’emboliquen amb una bandera.
Però la intenció de les banderes és força més complicada del que sembla, i em preocupa l’ús que se’n fa perquè sovint qui porta les banderes té un desconeixement enorme del significat.
Cap de les diferents estelades, blava, vermella , verda o negra, no és la bandera de Catalunya, que és la quatribarrada.
La tricolor republicana vol reproduir l’anhel de recuperar la legalitat republicana que ens van prendre amb un cop d’estat militar, però em fa pensar també en l’anticatalanisme visceral del cap de govern de la república espanyola Juan Negrin o del president Manuel Azaña.
I ara Vicent Partal ens fa adonar que l’esquerra sense arguments s’embolica amb la bandera irisada de LGTBI com si això tingués cap significat distintiu contra la dreta, quan fa uns anys, en la nit de la primera victòria d’Isabel Díaz Ayuso la plaça aquella de Madrid era una mar de banderes gais. En què quedem?
Per mi, les banderes tenen intencions amagades.

LGTBI… VS MILIONS DE MIGRANTS

LGTB… aquest col·lectiu de col·lectius, alguns grups d’ells irreconciliables (lesb. i trans), representen una part petita de la societat (10%?), però, en canvi, la bandera ha adquirit un rang d’universalitat que només s’explica per l’ús polític que se’n fa. ¿Què tapen amb la bandera arc iris?

L’arc iris, Representa el cim dels valors occidentals, la seva superioritat moral, d’uns drets que humanitzen. Una bandera que no ha estat tacada de sang, si no és perquè el col·lectiu sí que n’ha vessada, una bandera per damunt de la dels Estats, de la roja, de la negra, de la violeta… D’aquell compromís que no vol soroll perquè no interpel·la a cap acció més enllà de col·locar la bandera de la llibertat sexual a un balcó, que en ostentar el poder, ja s’ocuparan de fer lleis que prohibeixen els seus drets…

En definitiva, contrasta aquest petit col·lectiu que figura en tots els esdeveniments de les elits occidentals, amb la “no-bandera” dels milions de migrants del món que es deixen la vida per poder existir com a éssers humans…

Quanta raó amb aquesta editorial apreciat Vicent, com també la aportació que fa el Sr. Pep Agulló 09:22.
Llàstima apreciat Vicent que no fas un anàlisi de valors d’aquest col.lectiu; jo que pertany a ell, et puc dir que és un colectiu amb valors folclòrics i nyordos;
Ja em diràs si tenim que posar de referents d’aquest col·lectiu Iceta? Marlaska? Collboni? ja que dir de la Cunillera.
Una majoria que volen ser reines.
Hi ha una entitat gai que era tot un referent de lluita i de país, que es diu Enllaç, ara la seva “lluita” se transformat a fer cursets de sevillanes.
Cal recordar que l’última desfilada de l’orgull gai que es va fer a Barcelona, dues carrosses eran del revolucionaris i d’esquerres de Comuns.
En fi Vicent, és aquesta doble moralitat de valors.

Bona part dels polítics que tenim l’infortuni de patir, no perden mai l’ocasió de mostrar la seva ignorància i/o covardia.

Sento gent que menysté els símbols i, especialment les banderes. «Jo no crec en banderes» diuen. És molt maco, però és com dir «no crec en la guerra», «no crec en el masclisme», «no crec en els meteorits o altres desastres que extingeixen espècies». Tot i això, no els critico per ser poc realistes. També crec que cada generació hauria de deixar en herència un món millor a les pròximes generacions, ja que, en teoria, podem aprendre dels errors de la generació que ens ha precedit.

El que em molesta és quan molts d’aquest s’ inventen dades, per exemple, afirmar que els pobles, les tribus que vivien de manera natural, per exemple, a selves africanes o amazòniques o de Papua Nova Guinea, sense control d’ un estat, compartien amistosament recursos, en perfecta harmonia amb l’ entorn i SENSE “FRONTERES”
La realitat és que la immensa majoria de tribus o «societats tradicionals» tenien (no dic «tenen» perquè poques en queden ja, fora del control dels estats) marcaven molt bé els límits del territori del qual treien els seus recursos per a la supervivència i que aquestes marques estaven vigilades.
Entrar al territori d’ una altra tribu comportava un altíssim risc de mort violenta. Quan una tribu expulsava del territori a un dels seus membres, per haver transgredit greument alguna norma, no era una manera d’enviar-lo al «racó de pensar», sinó un càstig que, amb poques excepcions, el portaria a la mort, per ser gairebé impossible trepitjar sense permís el territori d’ una tribu veïna.

Totes les nacions amb auto-estima comprenen la força del símbol i saben que una bandera no és només un drap.

Això de penjar la bandera del col·lectiu LGTB+, només demostra com són d’ innocus els nostres els nostres rebels de cafeteria, que consideren desafiant un gest així, quan a la política espanyola hi ha homosexuals ocupant càrrecs d’ importància a tot arreu, des de ajuntaments a ministeris. Només molesta a Vox (i ja veurem si un dia decideixen sortir d’ aquest armari per guanyar vots, perquè la saben llarga), a alguns catòlics totalment impermeables al canvi (ara ja rars de trobar a occident) i a alguns col·lectius immigrants procedents de països on encara l’ homosexualitat és prohibida o cruelment castigada (però no es pot esmentar això sota pena de figurar a la llista de racistes) També al petit percentatge de rucs que qualsevol societat té.

Són tan banals que amb les seves idees només podrien fer un nou model de Barbie, que seria la «Barbie revolucionària», amb equipament de samarretes amb lemes i la imatge del «Che»

No han penjat la senyera perquè no tenen valor per plantar cara i alguna cosa han de fer per semblar revolucionaris.

A mi em representa l’ estelada (i la bandera negra catalana) i encara són vàlides les paraules de Vicenç Albert Ballester:

«Deixeu que Catalunya sigui independent i serà aleshores quan posarem de bell nou la bandera de les quatre barres, la bandera de Catalunya, sense estels, sense blaus, però amb tots els honors, ben alta, ben dreta i ben sola»

Crec que estem en d’acord en el fons de l’assumpte, però aquesta vegada no veig que haja quedat clar el missatge (per això dic crec).

Jo veig que l’objectiu de qualsevol demòcrata que viu a la part dels Països Catalans ocupada per l’exèrcit espanyol hauria de ser véncer al règim i confrontar-lo. Si bé les reivindicacions LGTB formen part intrínseca de l’ideari demòcrata, no són motiu de confrontació amb el règim del 78, com sí ho és la pluralitat lingüística i cultural o les aspiracions d’autogovern i independència dels distints pobles ocupats per l’exèrcit espanyol.

Quan l’esquerra espanyola enarbola la bandera LGTB no només dóna oxigen al règim del 78, sinó que obliga a part de la dreta a retrocedir en drets ja assolits, simplement per la necessitat instintiva de fer de contrapés.

M’ha cridat l’atenció el comentari que encapçala la columna de respostes a l’editorial d’avui. Una editorial que em sembla va seguint del fil d’una línia molt interessant alhora que nova. La insistència del senyor Partal en el fet rompedor del nacionalismes recupera un aspecte massa deixat de costat i esbandit lleugerament del panorama polític. És en aquestes que el comentari mencionat al principi crida l’atenció: no! “no és que la dreta i l’ultra dreta hagi millorat molt el seu discurs, mentre l’esquerra no ho ha fet”.
En la meva modesta opinió, l’esquerra ha deixat de costat d’una forma devastadora la idea nacional, deixant romandre la seva potència d’acord sota un convencionalisme banal i somort que es confon i confon. Mentre que la dreta i l’extrema dreta, en fa bandera, en el supòsit de posar-se a “veure-les venir”. La dreta sempre ha temut la revolució nacional, al mateix moment que a l’esquerra sempre se li ha escapat.
En aquestes és on la singularitat de llocs com Catalunya, dota al mapa polític d’una esquerra amb fons nacional. Per dir-ho més clar: amb fons d’alliberament nacional. Aquests és el motor d’ERC, i és també el seu lloc indefinit i temut.
No és pas estrany, enfrontar el desconegut sempre fa por.
Moltes gràcies senyor Partal.

L’esquerra (tota l’esquerra europea) ha perdut el projecte social principal. Allò d’una “societat socialment avançada” ja NO forma part del seu ideari.

Només li dóna clientela el Moviment LGTBIQ+ i l’ultrafeminisme identitari.

L’esquerra s’ha perdut del tot (veure com actuen Comuns, Podemos i ERC).
L’esquerra actual sempre salvarà l’unitat d’Espanya…. no recorden el concepte drets humans per a tothom.
¿Quan tots els catalans siguem LGTBI ens defensaran?

Primer, en relació al comentari d’en Jordi Torres: “Si no saps (o no pots o no vols) arreglar el problema principal, agafa’n un de més petit i fes-ne bandera.”. Jo havia sentit una altra versió, una mica més irònica: “Si no saps arreglar el problema, sigues part del problema”.

I segon, a vegades penso (i amb respecte, si algun familiar d’ells em llegeix) que si homes com en Quico Sabaté o Salvador Seguí aixequessin el cap, no tinc clar cap a quin costat dispararien els trets, avui en dia….

En Ribó va penjar la multicolor al balcó i na Català la hi ha deixada penjant. Perquè al pp hi ha tants gais i lesbianes com a tot arreu i no cal dir noms. I la dreta ho té assumit. No ha deixat la senyera històrica de la ciutat i del regne, de la que València és plena de l’estació als llocs oficials, que proclamen les roques del Corpus i enarboren els àngels custodis de les sales i capella de la Generalitat: el senyal reial que hi ha a l’escut d’Espanya que tant diuen estimar. I si haguera tingut la coherència de fer-ho, què hauria fet na Català? El paripé de sempre, segur.