12.05.2022 - 21:40
Hi ha pocs grups actius que hagin rebut tantes garrotades i continuïn amb entusiasme com Cactus. El desembre del 2019 van publicar el seu segon disc, Roma, i poques setmanes després, una de les cantants, Samantha Gilabert, es va convertir en concursant del programa Operación Truinfo, cosa que la va apartar del grup. Van haver de cercar una altra vocalista, Ana Campoy, que va arribar poc abans de la pandèmia, que va truncar l’esperança de portar Roma als escenaris d’arreu del país. Dos anys després, Cactus era a punt de tancar la producció del tercer àlbum, Mode avió, quan va rebre una notícia encara més dura: la mort de Buggy, cantant de la banda, en un accident de trànsit.
Malgrat tot, van decidir de mirar endavant i homenatjar el company tocant, fent realitat el seu somni de recórrer els escenaris i fent-lo sempre partícip amb una cançó en record seu, que tanca el disc. Enmig de la ronda, ens trobem amb Ana Campoy, David Pascual (Muro) i Miquel Garcia per parlar de l’acollida que ha tingut el nou disc: Mode avió.
—El disc anterior va tenir un recorregut molt accidentat: primer se’n va anar Samantha arran de concursar a Operación Triunfo i després va venir la pandèmia. Segur que teniu ganes de fer concerts amb el disc nou.
—Miquel Garcia [M.G.]: Tenim ganes de revenja. Al mateix temps que vam traure Roma, va marxar Samantha i va venir Ana de la mà de la pandèmia.
—Ana Campoy [A.C.]: Sóc l’ovella negra de la família.
—M.G.: Ha estat una època complicada per a tots els grups, però ja mirem endavant amb un nou treball i moltes ganes.
—Us ha costat de tornar a agafar el ritme?
—Muro [M]: Durant la pandèmia vam continuar tocant. Es feien menys coses, amb unes condicions diferents i menys atractives, però no hem arribat a aturar-nos del tot. Ara tenim disc nou, energia nova i sonoritat nova, i estem molt contents de tenir un bon grapat de dates de concerts per menjar-nos l’escenari.
—No teniu una sonoritat que llueixi en un concert amb el públic assegut, com es feien…
—A.C.: Eren molt estranys. A més, la gent tenia por i pràcticament ni sortia. A vegades fèiem concerts per a dues persones, gairebé. Eren com assajos.
—M.G.: No hi havia més remei, a vegades vèiem que tenien ganes d’alçar-se.
—M.: Sempre hem tingut un directe molt enèrgic i potent, però projectàvem una música urbana una mica més obscura, tot i que tenia el punt d’electrònica que li donava molta potència. Ara hem virat cap a una cosa més ballable, i trobe que hem aconseguit mantenir l’essència urbana de Cactus però amb unes pinzellades d’alegria.
—El disc és indubtablement més alegre, però mentre el fèieu vau patir el cop de la mort de Buggy. Com el va afectar?
—A.C.: El disc ja estava pràcticament enllestit. Ens faltava una cançó i va ser la que li fem en homenatge.
—M.G.: Va ser un colp molt dur, inesperat. Ho vam fer com vam poder, però poques setmanes després del colp ja el recordàvem amb alegria.
—M.: Sabíem que la seua cançó havia de ser de celebració. Volíem que tinguera el seu espai a cada actuació i fóra sempre present al grup, però no volíem que fóra una balada ni res trist. Sempre que pensem en ell ens dóna alegria i volem fer-li un homenatge de celebració, no de pena.
—D’on heu tret les forces?
—M.G.: No hem tingut més remei.
—A.C.: Ens les dóna ell. Hem de fer una cosa grossa per ell. Li ho devem.
—M.: Ho hauria volgut.
—Una altra mena de dol.
—M.: El dol de la pena va ser molt dur, però va durar el que havia de durar i va arribar el dia que vam passar a recordar-lo d’una manera alegre.
—M.G.: Als concerts, és dur quan arriba aquesta cançó. La primera volta que la vam tocar a València quasi no ix.
—És molt recent, encara.
—M.: Moltíssim. Tres mesos només.
—Tornant a parlar del disc, aquest ha estat el primer d’Ana després d’haver hagut de cobrir el buit de Samantha. Com s’ha notat?
—A.C.: Quan vaig entrar al grup, vaig afrontar un repte. Primer de tot, no sóc valencianoparlant. Els meus pares són andalusos i de tota la vida a casa hem parlat castellà de pastor. El segon repte és el d’estar a l’altura d’una persona que ha marxat a Operación Triunfo. Però mira, m’ho van proposar i endavant.
—M.G.: A més, havia de defensar un disc amb cançons que no eren seues.
—A.C.: Vaig haver d’adaptar-me, però el nou ja l’he fet jo. És una altra cosa.
—M.: El registre i l’estil de Samantha és molt diferent del seu.
—A.C.: Per sort, Alba Terol em va ajudar molt.
—Qui és?
—A.C.: La cantant de Tito Pontet. Jo era molt tímida i em va ajudar.
—M.: En el procés de transició entre cantants va formar part de Cactus. Ha vingut a molts directes i, de fet, encara forma part de la família, però té el seu projecte.
—L’energia del disc nou la podem atribuir a Ana?
—A.C.: Han volgut posar-hi el meu estil més macarra i aflamencat.
—M.: La rumba li queda molt bé. Al final tots ens contagiem de tot, és el nostre tercer disc i hem après molt de nosaltres mateixos. Hem notat mancances que teníem o camins cap a on volíem anar, i indubtablement la incorporació d’Ana ens ha influït i ha fet que el disc siga com és.
—Es diu que els tercers discs són els complicats per als artistes perquè són els que marquen si es consoliden o no. Esteu satisfets amb la feina feta?
—M.G.: Molt. M’agrada molt el resultat final i pense que és el millor disc que hem fet. Hem trobat un camí a seguir i anirem per ací.
—M.: Un disc és un fill, i n’estem molt contents. Entra molt bé, pràcticament és tot fet de senzills i es nota. Transmet molt bon ambient.
—A.C.: El públic sembla que el rep molt bé.
—M.G.: Les cançons tenen força contrast entre elles. No és com alguns discs, que de la primera a l’última cançó segueixen una línia. Té les seues crescudes i baixades amb cançons que ixen una mica del registre, com ara “Dimoni” i “T’estime igualment”.
—M.: Som un grup bastant eclèctic. Quasi tots els grups troben la seua fórmula i l’espremen fins al final, però a nosaltres no ens agrada fer sempre la mateixa cançó.
—Això es notava molt en el disc anterior, en què cada cançó és diferent.
—M.: Tot dins la música urbana, però cada cançó era un repte per demostrar que som versàtils i podem tocar de tot.
—Heu fet una cançó amb un recurs que comença a ser molt habitual en l’escena valenciana: incorporar el cant tradicional, amb Pep Gimeno “Botifarra”. Som davant la “nova dolçaina”, omnipresent en la dècada anterior?
—M.G.: És veritat, tothom fa col·laboracions amb Jonathan Penalba o el Botifarra.
—M.: No ho hem parlat, ha estat coincidència.
—M.G.: Els valencians busquem les nostres arrels i les mesclem amb la modernitat.
—M.: Trobe que la dolçaina tornarà perquè estes coses són cicles i fa més d’una dècada que va desaparèixer… No reneguem de les nostres arrels, n’estem molt orgullosos i ens agrada saber que es pot reinventar i fer esta mena de fusions. Donar el nostre punt de vista a una cançó tan típica com la “Malaguenya de Barxeta” trobe que és enriquir-la i fer cultura. Quasi tots els grups que han incorporat el cant tradicional –Auxili, Tesa, el Diluvi…– som gent de poble, on la tradició i la cultura són més fortes.
—El senzill del disc és “A la valenciana”, tota una declaració d’intencions.
—M.G.: Necessitàvem recuperar un poc el missatge de defensa de la llengua i la cultura. Som en un moment en què cal visibilitzar-les i sentir-nos-en orgullosos perquè la gent ho veja i tothom s’afegisca al moviment. Era el moment de cantar a la valenciana i defendre el país i la música.
—M.: No som especialment polítics, hem intentat de fer art per art, música pel fet de gaudir-la sense que estiga lligada a un missatge reivindicatiu. Però al final, “A la valenciana” és una manera de traure el pit i dir que tenim la nostra manera de ser i la celebrem.
—Quan Samantha es va fer coneguda per l’estat espanyol, hauríeu pogut provar d’agradar a l’escena musical espanyola, però heu escollit de mantenir-vos fidels a vosaltres mateixos.
—M.: Tenim un circuit molt potent al País Valencià i ens hi trobem molt còmodes.
—M.G.: Com que pensem en valencià, escrivim i cantem en valencià. És part de la nostra lluita, el fet de cantar en valencià té part de component polític.
—M.: No vol dir que ens tanquem portes a res, però ens expressem aixina i ens ve de gust fer-ho aixina.
