Caçar el caçador

Al terme de Castelldans, en un punt elevat del paisatge obert, hi ha dues escultures que els recorden. Són una reproducció en planxa d’acer de les seues siluetes en acció, fent la seua feina. Una figura està dreta, potser és el David, o potser el Xavier, vigilant lluny amb els prismàtics; l’altra, que potser és el Xavier, o potser el David, té un genoll clavat a terra i de les mans li arrenca el vol una au preciosa: un rapinyaire. El conjunt corprèn pels valors que transmet: la vetlla de l’entorn natural, el respecte per la vida, l’estima per la llibertat, tot el contrari del túnel negre, funest, sense sortida, dels canons d’una arma de caça.

Sabem que el caçador va disparar els dos agents rurals recarregant l’escopeta entremig. Sabem, sense entrar en detalls sobre el seu historial d’infraccions i la seua ideologia feixista, que tenia el permís caducat, que l’arma constava a nom d’un seu amic, que no tenia autorització per a fer mal a la zona. És a dir: sabem que un subjecte que va pensar que la solució a les seues ‘irregularitats’ era matar qui les controlava, u: en algun moment havia passat un psicotècnic per al permís caducat, i dos: tenia un amic que s’hi va ‘solidaritzar’ i li va prestar l’arma, amic que al seu torn havia passat un psicotècnic, bla, bla.

A propòsit del caçador assassí, al país es va parlar un momentet d’aquests  psicotècnics. No res, una estona, i tal dia ha fet un any. D’aquell minúscul debat recordo el testimoni d’una psicòloga que denunciava que fàcil que resulta per a un element ‘no apte’ esdevenir ‘apte’ en funció del centre mèdic on passi examen: ‘és un negoci’, explicava la psicòloga, justament com a ex-treballadora d’aquest ‘negoci’. ‘No vull posar en el mateix sac tot el col·lectiu’ també deia, ‘però jo, tots els que vaig tenir “d’armes” tenien un grau d’impulsivitat important’. Hem de celebrar, doncs, que aquesta ‘impulsivitat’ no la solguin demostrar matant gent, però servidora, com a animalista i de poble que sóc, no em puc quedar ni de bon tros tranquil·la perquè ja sé qui són els següents a qui toca el rebre.

Els agents rurals se les han de veure i tenir amb aquesta mena d’hòmens ‘impulsius’ de manera quotidiana. Si seguiu l’activitat del cos a les xarxes socials, cosa que recomano a grans i canalla, veureu que es fan uns farts d’enganxar caçadors furtius, o sense llicència per a matar, o que maten amb sistemes cruents, o que atempten contra espècies protegides o desprotegides, o que fan servir altres animals de reclam, o un etcètera que fa esgarrifar. De vegades han de denunciar, a més a més, agressions, insults, amenaces i fins i tot intimidacions amb les mateixes armes de caçar. Total: que és fàcil de saber qui són els bons, en aquesta pel·lícula de trets. Per això, mentre la societat, a través de les seues lleis, toleri que els hòmens ‘impulsius’ descarreguin l”impuls’ de matar sobre les bèsties, els agents rurals que se la juguen per controlar-los seran uns herois quotidians.

En aquest punt on quedem els quatre de sempre –i avui potser menys–, ja no ens cal fer un #nototselscaçadors a l’estil del #notallmen que pretengui satisfer tothom, perquè fora d’aquesta columna ja tenen tot un món que els defensi. Aquí, entre una bèstia sense escopeta i un home amb escopeta, sigui plebeu o sigui rei emèrit d’Espanya, defensem el feble; al bosc, a la cassola i a la vida en general. Per això, com que de la cara fosca de la caça –té cara lluminosa, la caça?– no en parla mai ningú si no és que passa una tragèdia, no voldria acabar sense recordar la realitat malauradament gens excepcional dels caçadors que maltracten els gossos, que els tenen engabiats a les finques, que els transporten embotits en receptacles asfixiants, que se’n desfan de qualsevol manera quan ja no els són d’utilitat. Que si els veieu o els sospiteu, com sinó, aviseu als agents rurals.