Marta Lloret (Caçadora de Masies): “Aquests darrers cinquanta anys hem perdut milers de masies”

Alguns no sabreu de qui parlem si llegiu el nom de Marta Lloret Blackburn (la Garriga, 1982), però la cosa canvia si ens hi referim pel seu sobrenom, la Caçadora de Masies. Així ha titulat el seu primer llibre, editat per Columna, en què ha seleccionat quinze masies de Catalunya, per mitjà de les quals ens explica les històries familiars que hi ha darrere, la lluita per a conservar-les i, en alguns casos, el fracàs de l’administració per a dignificar-les. Hem conversat amb ella per saber la seva història i com ha aconseguit de construir un perfil d’èxit a les xarxes socials.

—Ser la Caçadora de Masies us treu molt temps?
—Em pren molt temps, certament. La majoria d’hores lliures les reparteixo entre la família i el projecte. Ara tinc 46.000 seguidors a Twitter i 43.000 a Instagram. Originàriament, jo anava a trucar a les portes de les cases, i sobretot d’ençà que sóc a Instagram, és la gent que em convida a veure-les. Moltes històries ja les coneixia perquè picant a les portes he acabat establint relació amb la gent que hi viu. Però ara és més fàcil. Ara no sóc caçadora de masies, sóc recol·lectora, que em diu un amic.

—Què és una masia?
—És una casa de pagès. De fet, la masia és la casa, pròpiament dita, i el mas és tota l’explotació que hi ha al voltant. La terra, el bosc i tot allò que permet de guanyar-se la vida.

—Hi ha cap cens de les masies que hi ha a Catalunya?
—No n’hi ha cap, i a la Fundació Mas i Terra ens agradaria molt de poder fer aquest inventari de totes les masies de Catalunya. Però ningú no s’ha pres la molèstia ni ha posat cap recurs perquè es faci. Hi ha un inventari del Patrimoni Cultural Català, que tampoc no s’ha actualitzat. Molts dels edificis que hi consten han desaparegut. És un llistat obsolet. I dins aquest patrimoni, sí que hi apareixen les cases més destacades, però això no vol dir totes, ni de bon tros. I per atacar un problema has de saber quin abast té.

—De quantes parlem?
—Segons el nomenclàtor del 1860, més de 44.000. D’aquestes, moltes ja no hi són. I ja no se’n construeixen. La seva fi coincideix amb la crisi del sector agrari, a mitjan segle XX. Tot i que la guerra ja va ser un punt d’inflexió. Però bàsicament deixen de projectar-se quan canvia el paradigma econòmic i fa insostenible aquesta forma de vida. L’arribada de la globalització l’ha esmicolada més encara.

—Les masies són una construcció típicament catalana?
—Sí que són construccions típicament catalanes perquè es fan amb l’arquitectura tradicional pròpia d’aquí, que és la que fa ús dels materials de l’entorn. També és cert que les formes constructives canvien segons la zona de Catalunya. No és el mateix una masia al Maresme que al Pirineu. Per exemple, al Pirineu, es feia servir més la fusta en diferents elements de la casa i, en canvi, al Maresme, la pedra és granítica i les obertures són emmarcades amb granit. La riquesa de cada zona de Catalunya es manifesta de maneres diferents i és molt interessant de veure fins on arriben aquestes influències i quina evolució han tingut.

—D’on us ve aquesta passió per les masies?
—Sempre he viscut en una casa modernista que van comprar els meus pares. Era una casa que no volia ningú i al llarg de trenta anys d’anar-la arreglant, ara la gent ens diu quina sort que tenim. Però aleshores tothom els deia que eren bojos. A casa sempre s’ha valorat molt el patrimoni històric. Per una altra banda, quan estudiava humanitats, va aparèixer a la meva vida la Fundació Mas i Terra, que em va oferir de fer un inventari de masies a la Garrotxa. Em va semblar espectacular i vaig quedar meravellada d’entrar en aquest món. I em van oferir de continuar treballant amb ells durant bastant temps. Ara em dedico a documentar patrimoni, però no solament masies, tot i que em va bé per anar-les a veure [riu].

—I ara, heu aconseguit de viure en una masia?
—No, visc en una casa, però una casa normal. M’encantaria, és un somni. Envejo molt la forma de vida a les masies. Sí que dura, no vull pas idealitzar-la, però les parts bones que implica les valoro molt. Em refereixo a la tranquil·litat, viure lluny de la societat, del món urbà; cada cop té més toxicitat i m’agradaria aïllar-me’n. Valoro molt la senzillesa, per això valoro molt aquesta manera de viure perquè la trobo més arrelada a allò que som. Per mi, un luxe pot ser tenir un foc a terra on passar les estones, més que no pas anar a un bar.

—La meva àvia, del foc a terra, en deia que li feia companyia.
—Sí, és cert. Es converteix en un espai màgic. I mira que moltes masies actuals els han acabat traient perquè és un espai que es considera inútil o massa gran pel servei que fa. És una gran pèrdua.

—Dieu que les masies són un patrimoni que se’ns escola entre els dits i l’anem perdent. Per què?
—Perquè aquests darrers cinquanta anys hem perdut milers de masies. I continuem. No s’ha aturat, sinó tot el contrari. Allà on vagis, pots veure cases caient. L’administració hauria de facilitar aquesta manera de viure; és tan senzill i tan complex com això. La gent que vol continuar vivint en masies i seguint un model de vida, ha de poder fer-ho. No solament la manera de guanyar-se la vida, sinó també la manera d’arreglar-les. La gent que viu a pagès en aquestes cases té traves pertot arreu.

—Amb quines dificultats es troben els propietaris d’aquestes masies?
—Només per a tenir bestiar, has de presentar un munt de paperassa per a cada animal, tot s’ha d’adaptar a la nova normativa, que cada any incorpora més processos burocràtics. És molt cansat, sobretot quan s’afavoreix el peix gros i no pas el petit. A França, per exemple, les cases de pagès poden fer venda directa. Aquí, no, està prohibit. Que les masies siguin en una mala situació és perquè han deixat de ser rendibles econòmicament. I això té moltes conseqüències. La situació de densitat dels boscs és producte de l’abandonament de molts masos, que ja no donen beneficis. Abans, d’un bosc, en podies treure un rèdit econòmic que et permetia d’arreglar el mas. Ara no, no es paga el mateix.

—Hi ha el prejudici de creure que qui té un mas és ric?
—Sí, ho he notat molt. El concepte de patrimoni cultural no s’entén, la gent creu que el patrimoni cultural ha de ser públic, i és un gran error. Precisament la major part del patrimoni cultural català és en mans privades i no per això l’hem de deixar perdre.

—Molts deuen pensar que per què cal invertir diners en una instal·lació que no és seva.
—Quan viatges, si vas a Itàlia, per exemple, la majoria del patrimoni que veus és privat. Oi que el valores? Aquí no valorem el que tenim. En canvi, ens encanta fer visites culturals a fora, però aquí, no.

—Al llibre assenyaleu que moltes vegades us han dit: “No es pot conservar tot.” A qui us referiu?
—És un argument que durant tota la meva carrera he escoltat laboralment, sobretot per part d’arquitectes. Et vénen a dir que no tot el que és antic té valor. Però la meva reflexió és: si un edifici ha aguantat dempeus més de tres-cents anys, i ens parla de la història d’un lloc i d’on venim, per què l’hem de suprimir i posar-hi un edifici que treu personalitat a la zona? Fem totes les ciutats i tots els pobles iguals, ho uniformitzem tot. Tot plegat és un problema d’especulació i d’interessos econòmics. Algú sempre ha de treure profit de la terra.

—Com heu fet la selecció de les quinze masies de què parla el llibre?
—Volia que fossin històries que parlessin de la problemàtica general, cases que parlessin de situacions comunes en moltes masies i que també hi hagués una representació cultural tan gran com fos possible. T’he de dir que la província de Lleida, i em sap greu, no hi és gaire representada, només hi ha una casa. Però és perquè no n’he visitat tantes per aquella zona i que les històries que hi havia, o la gent que en forma part, no les ha volgut compartir en un llibre.

—Són les quinze més bones?
—No, n’hi podria haver moltes més. I vam haver de tancar el llistat perquè n’anaven apareixent més. I hi ha situacions que no he inclòs.

—N’hi trobem d’habitades, d’abandonades, unes altres que són a punt de ser enderrocades, d’expropiades, amb masovers… Quines situacions més hi pot haver?
—N’hi ha més. Hi ha el cas del turisme rural, en què he volgut entrar gaire, o els restaurants i les segons residències. El tema dóna de si, però no vull fer sentir malament segons quines formes de vida. Si vols fer turisme rural, l’administració t’obliga a adaptar-les d’una manera que no és respectuosa amb el patrimoni. Per exemple, si el terra és de fusta, cosa que és una preciositat perquè els feien amb roure, t’obliguen a treure’l perquè és ignífug. O que s’han de tenir tants lavabos per cada tantes habitacions, o una escala d’emergència… En canvi, no incideixen en el fet que cal preservar una volta, o una aigüera de pedra del segle XVII… I els arquitectes van a fer xalets. Perquè hi ha la falsa creença que cal destrossar les cases per fer-les confortables. Una casa no és solament un edifici, sinó tot l’entorn. I, per exemple, les cases de segona residència o que es dediquen a un ús turístic, no solen ser un bon model de la zona –i no vol dir que totes siguin així.

—M’ha emocionat la història de Can Montcau, que els propietaris van abandonar per la construcció d’un polígon, però el cap de família hi anava a dormir cada dia per no deixar sola la casa. Impactant.
—Aquesta història em va commoure molt. Aquesta casa ja l’havia vista i em dolia veure-la en l’estat que està, i un dia l’antiga masovera es va posar en contacte amb mi i em va explicar aquesta història. Fan fora una gent que s’estimava tant la masia per després deixar-la així. La denúncia que faig és que no és una qüestió econòmica. Mango té prou diners per a arreglar la casa, però ara l’ha cedida a l’ajuntament perquè ho paguin ells. Tota la finca va ser expropiada per a fer-hi un polígon i la va comprar Mango. Hi havia la condició que a canvi de l’expropiació arreglessin les tres cases de la finca, però no. Ningú no s’ha encarregat de fer complir aquesta obligació.

—Com va el projecte Masiaire? Funciona?
—Funciona bé, estem contents. Ara mateix tenim més de dos mil candidats a masovers i trenta-cinc propietaris que s’han interessat pel servei. Ara ens interessa més que els propietaris vulguin fer-ne ús. La covid ha fet que molta gent es replantegi com viu. Tot i que, per sorpresa nostra, no tots els candidats són gent del món urbà que vol anar a viure al món rural, sinó que és gent que ja hi viu i no té manera de continuar-hi.