11.12.2021 - 21:50
Hi aneu una vegada el dia? Potser dues, o fins i tot tres? O potser poques vegades la setmana? Sí, parlem d’anar de ventre. En el nostre nou estudi, hem descobert que la freqüència, si més no fins a cert punt, depèn de la composició genètica de cada u.
Potser us pregunteu per què hem decidit d’estudiar això. Tot i que la majoria no hi dedica ni un segon, a pensar en aquesta qüestió, n’hi ha que tenen dificultats per culpa de les afeccions gastrointestinals comunes, com ara la síndrome de l’intestí irritable (SII). Els símptomes de la SII, que afecta un 10% de la població mundial, són dolor abdominal i inflor, hàbits intestinals irregulars, restrenyiment i diarrea. No és mortal, però pot perjudicar greument la qualitat de vida.
No sabem exactament què causa la SII, i això vol dir que les possibles teràpies són limitades, sobretot per a tractar-ne els símptomes en lloc d’evitar-ne les causes. Tampoc no tenim manera de saber qui té més risc de tenir SII.
En vista de tot això, l’objectiu de la nostra investigació general és identificar els factors de risc genètic de la SII, mirant la informació genòmica i les dades relacionades amb la salut de grans grups. La idea és que les nostres troballes, amb el temps, puguin obrir el camí cap a opcions de tractament millors.
En el nostre darrer estudi, publicat a la revista Cell Genomics, vam analitzar amb quina freqüència la gent feia de cos –”freqüència de femta”, en dèiem– i quina relació tenia això amb els gens. Les nostres troballes proporcionen pistes sobre els factors de risc genètics associats a la SII.
Investigar els vincles genètics per a malalties complexes com la SII és tot un envit, per diverses raons. Una manera de simplificar les coses és desconstruir la malaltia en components o trets biològics individuals relacionats amb els processos fisiològics alterats durant la malaltia. Aquests processos s’anomenen fenotips intermedis o “endofenotips“. Si considerem les malalties del cor, la pressió arterial seria un exemple de fenotip intermedi.
En la investigació vam adoptar aquest enfocament i vam estudiar la motilitat intestinal com a fenotip intermedi distintiu de la SII. Molta gent amb SII té dismotilitat intestinal, és a dir, l’intestí no els funciona correctament a l’hora de moure el contingut (com ara aliments i begudes) pel sistema digestiu. Això pot originar símptomes com ara restrenyiment i diarrea.
Tot i que la mesura directa de la motilitat intestinal en humans requereix procediments clínics que no són adequats per a estudis a gran escala, s’ha demostrat que la freqüència de les defecacions es correlaciona amb la motilitat intestinal i, per tant, es pot utilitzar com a substitut en grans estudis genètics.
Sobre aquest fonament, es van analitzar dades de 167.875 persones (preses del Biobanc del Regne Unit i quatre grups més petits d’Europa i els EUA) que van proporcionar informació sobre la freqüència amb què es mouen els intestins.
Al costat d’aquestes dades, vam analitzar milions de marcadors d’ADN, els components bàsics de l’ADN que fan que cadascú sigui genèticament únic. Vam demostrar per primera vegada que la freqüència amb què fem de ventre és, si més no en part, una característica hereditària.
Vam identificar catorze regions del genoma humà on els marcadors d’ADN específics es produeixen amb més freqüència en persones que reporten una freqüència de femta més alta o més baixa en comparació amb la resta de la població. Això és lògic, perquè dins aquestes regions hi ha múltiples gens que contenen productes (inclosos neurotransmissors, hormones i receptors) implicats en la comunicació entre l’intestí i el cervell.
Tot i que algunes d’aquestes molècules ja eren conegudes, i fins i tot han estat l’objectiu de fàrmacs per influir en la motilitat intestinal, la majoria són nous candidats potencials per al tractament de la diarrea, el restrenyiment i la SII.
Un denominador genètic comú
També vam trobar proves d’arquitectura genètica semblant entre la freqüència de les femtes i la Sindrome de l’intestí irritable. Dit altrament, els factors genètics importants per a controlar la freqüència de les defecacions també semblen importants en relació amb el risc de desenvolupar aquest síndrome. Finalment, volíem veure si allò que havíem après en el nostre estudi es podria utilitzar per mirar d’identificar aquells qui tenen un risc més alt de SII. Ho vam fer calculant puntuacions poligèniques, que són valors numèrics que resumeixen la informació genètica, en aquest cas relacionades amb la probabilitat d’haver alterat la freqüència de femta.
Això va ser una informació valuosa per a la SII caracteritzada principalment per diarrea. Utilitzant dades del Biobanc del Regne Unit, vam demostrar que els qui tenien puntuacions poligèniques més altes (per tant, més probabilitats d’anar de ventre més sovint) tenien fins a cinc vegades més probabilitats de tenir SII amb diarrea que no pas la resta de la població.
Algunes limitacions
És important d’assenyalar que el nostre estudi no té en compte l’estil de vida i els factors dietètics, que sens dubte tenen un efecte en els hàbits intestinals.
I, tot i que vam identificar catorze regions que contenien marcadors d’ADN importants per a la freqüència de les femtes, a la majoria d’aquestes regions encara cal caracteritzar els gens individuals i les funcions biològiques específiques. A més, les puntuacions poligèniques de freqüència de femta i el seu valor per a predir la SII s’han de provar i validar en estudis independents i entre gent d’orígens ètnics diferents (en aquesta investigació només s’hi van incloure individus d’ascendència europea).
Però, en general, són troballes genètiques inicials importants, que ens podrien ajudar a identificar noves opcions de tractament. També obren la possibilitat de fer servir la informació genètica per a identificar pacients amb SII, juntament amb els que pertanyen a subtipus específics (com la SII caracteritzada per diarrea). Això, al seu torn, pot ajudar a estratificar els pacients en grups de tractament adequats.
Mauro D’Amato és professor visitant de la Unitat d’Epidemiologia Clínica del Departament de Medicina de l’Institut Karolinska de Solna. Ferdinando Bonfiglio és investigador de la Unitat d’Epidemiologia Clínica del Departament de Medicina de l’Institut Karolinska de Solna. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
