07.03.2024 - 21:40
He de començar aquest Mirador amb un consell i una confessió. El consell és que mai no s’han de tornar a obrir els llibres que has escrit. Corres el risc d’obrir-los justament per la pàgina on detectaràs una errada que t’amargarà la vida. La confessió és que jo ho vaig fer i, evidentment, la hi vaig trobar. Vist a partir de la meva dedicació cultural i gastronòmica, el que em sap més greu és haver-la espifiada justament amb un lapsus en el nom d’un restaurant. Sí, al meu llibre Sabotatge contra Franco, vaig rebatejar el mític restaurant Ca la Nieves de l’Escala amb un Ca la Nuri –devia pensar en el Delta–, que cada vegada que hi penso em fa més mal. Espero que serveixi la publicació del volum Ca la Nieves. Un llegat de records (Calígraf) com a excusa per a desfer el desgavell.
La periodista i escriptora Montse Castaño ha estat l’encarregada d’acompanyar Neus Ballester i Tell, la darrera generació d’una antiga nissaga d’hostalers de l’Escala, per parlar d’un establiment mític. La mateixa autora, estretament vinculada a l’Escala –com a dinamitzadora cultural ha treballat al Museu de l’Anxova i de la Sal, a la biblioteca Víctor Català de l’Escala i a l’ajuntament d’aquesta vila de mar–, confessa d’entrada l’ombra allargada que projectava l’hotel “que romania latent, al carrer del Port, com a testimoni del que una vegada havia estat”, abans de rebre l’encàrrec de Ballester, que responia ensems a una promesa feta a la seva tia, Neus Ballester i Perelló, a qui va dedicat el volum. La lectura d’aquest llibre porta el lector a imaginar tots aquells àpats que mai no farà. Porta a somniar els restaurants on mai no podrà asseure’s. Perquè val a dir que –abans que un gentil lector m’estiri les orelles–, l’hotel Ca la Nieves Mar encara existeix, però ja no té res a veure amb allò que un dia va ser l’espai original i, sobretot, ja no va lligat a un nom de pila familiar i a un llinatge que el va convertir en un emblema del turisme de costa. Com diu Ballester en la primera persona recollida per Castaño, “Un dia va canviar tot per a mi. L’hotel restaurant Ca la Nieves, el que em va veure néixer i em va resseguir la infantesa, i, fins i tot, les barques, van desaparèixer de la platja. Tot alhora, com si fos inconcebible l’existència, en aquell indret, de l’un sense els altres.”
La senyora Nieves i els seus fills, Arquimedes i Darwin
El propòsit de la història, doncs, és fer memòria d’un món desaparegut i d’una família singular, encapçalada per la Nieves que, des del començament de l’article, algun lector deu esperar que li presentem. Amb tots vosaltres, Nieves Sunyer Badia (1876-1959), que amb el seu marit, Pepet Ballester, va decidir d’agafar el traspàs l’any 1914 del que havia estat la taverna de l’Isidro, al carrer del Port de l’Escala, per allunyar la descendència dels perills i la migradesa de la mar. Ell era un menjacapellans total i absolut, que no tan sols es va negar a casar-se per l’Església en una època en què encara es considerava “Espanya evangelitzadora de la meitat de l’orbe; Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi”, com escrivia Marcelino Menéndez y Pelayo, sinó que va posar als seus fills –no dic pas batejar, perquè no ho foren pas, de passats per l’aigua beneïda– Arquimedes i Darwin. Aquest darrer va esdevenir mestre. Un mestre que qui sap si també va prometre el mar als seus primers alumnes d’Escalarre d’Àneu, al Pallars. Un apòstol de l’esperança educativa que va prometre la República, i que pagà car el fet de ser “ateu i anticlerical, com el seu nom no cristià acredita”, tal com figurava al plec de càrrecs de la seva depuració com a ensenyant del Grup Escolar Lluís Vives, del barri de Sants. Com a bon anticlerical, s’havia casat amb una noia devota a Montserrat, amb qui va tenir una filla –la tieta Neus–, però res d’això no va ser bo fins a l’arribada al Ministeri d’Educació espanyol de Joaquín Ruiz Jiménez, no sabem si pel vincle del futur dirigent demòcrata-cristià amb la Costa Brava, en tant que estiuejant. De la ploma de Darwin Ballester surten algunes de les pàgines més delicioses i sucoses de les escrites sobre el negoci familiar, transcrites al volum in extenso. És una pena que el paper no permeti de transcriure les olors o els gustos dels suquets o les sarsueles cuinades per la senyora Nieves. Tornat de l’exili, el president Josep Tarradellas confessava a un periodista que el que més enyorava d’aquelles comarques eren els popets de Ca la Nieves.
Com amb totes les famílies, la guerra va sotraguejar-los de valent. El vell Pepet havia encapçalat portant la senyera la manifestació del 6 d’octubre de 1934, en suport de la proclamació de Lluís Companys, i havia estat empresonat. La intercessió del mossèn pels presoners no es va oblidar, i durant els tres anys de guerra va viure amagat i protegit pels elements republicans. Després de la victòria franquista, un humiliat Arquimedes Ballester, l’hereu de Ca la Nieves, va haver de batejar-se i passar per l’altar el seu matrimoni, amb els seus fills Frederic i Valeri, que ja eren a l’adolescència. Encara que sembli mentida, la fama de l’establiment i d’aquesta família convertiria anys a venir aquest darrer en batlle de l’Escala, tot i l’historial republicà i anticlerical dels seus antecedents familiars. Ressorgint de les cendres de la guerra, l’avi de Neus Ballester, l’Arquimedes, va ser la figura clau en la conversió de la vella taverna en un restaurant i hotel freqüentat per gent del país, passavolants i, aviat, per turistes.
Una clientela singular
Arquimedes va ser l’encarregat d’atendre amb la seva proverbial simpatia i benfer un dels clients més destacats del restaurant, Josep Pla, que hi acudia amb el savi analfabet Sebastià Puig, dit l’Hermós, o amb amics seus de Barcelona, com Manuel Ortínez, Manuel Ibáñez Escofet, Armand Carabén, Joan Sardà Dexeus o, vingut expressament de Sueca, Joan Fuster. Un Camelot particular sempre, sota l’atenta mirada del xofer, Josep Quintà. Pla va convertir en literatura la seva primera arribada a l’Escala, la tarda del 29 de setembre de 1918, al volum Aigua de mar: “Estibem les coses del bot de la millor manera que podem i fem cap a la taverna. La taverna de la senyora Neus, també coneguda per Can Gelada, i no cal dir per la taverna d’Arquimedes –el cognom del propietari és Ballester–, es troba molt a prop del port, en un dels carrers adjacents. El vent ens hi porta, com aquell qui diu, sense tocar a terra. Trobem obert –són les set– i, passada la porta, ens dirigim directament a la cuina. Els fogons són encesos i els de la casa, perfectament entaulats, esmorzen de forquilla. És un bon començament.” El vincle amb l’Escala va durar dècades i fou especialment estret als anys quaranta, quan hi va conviure amb Aurora Perea, una de les dones més importants de la seva vida i l’obsessiu record de la seva vellesa sensual. De tot plegat en parlarem aviat i llargament, quan surti l’esperada biografia de Xavier Pla, Un cor furtiu, que promet detalls sobre aquests misteris de la vida de l’homenot i uns quants més.
Ponderat per l’autor d’El que hem menjat com un gran entès en la cuina del peix, Arquimedes va seguir el consell de Pla d’ampliar l’oferta d’habitacions de la vella fonda i enfocar el negoci cap al turisme que després de la Segona Guerra Mundial no trigaria a arribar a la Costa Brava. Neus Ballester va néixer a l’habitació número 9 del vell restaurant del carrer del Port i, com recorda ella mateixa en aquest exercici de memòria, a l’estiu Ca la Nieves es convertia en una mena de rèplica d’aquell Hotel Voramar de la sèrie homònima danesa: “L’hotel era sempre ple. Els clients reservaven d’un any per a un altre. Pràcticament, sempre eren els mateixos i reservaven les mateixes habitacions, uns espais que ja consideraven propis, i el mateix passava amb les taules. Cada client tenia la seva habitació i la seva taula any rere any, fins a desenvolupar, fins i tot, un sentiment de propietat, d’obligada reserva, sobre les mateixes.” Més enllà de la figura totèmica de la senyora Caterina Albert i Paradís, que en morir la vella Nieves va enviar les seves condolences a la família, i de Salvador Dalí, que es va fer un fart de signar menús als comensals de la sala, el personatge que més decisivament va influir en el futur de Ca la Nieves –encara no sabem si per a bé– va ser l’historiador i crític d’art Joaquim Folch i Torres. Estiuejant fidel a l’Escala, on el seu nebot li havia alçat una casa, la construcció del luxós hotel Cap sa Sal, de Begur, un dels espais més glamurosos de la Costa Brava, el va empènyer a convèncer el seu amic Arquimedes de seguir el model i alçar el que se’n va dir Nieves Mar. Amb motiu de la inauguració d’aquest, Pla escrivia: “Tinc un record extraordinari de la Sra. Nieves. Hi havia el restaurant popular més important del país, la fonda-quatre habitacions (1 pta. l’habitació), tenia els llits més agradables del golf de Roses, la taverna venia generositat i acolliment. Hi havia parroquians que devien 150 cafès. En aquesta taverna hi he conegut els millors patrons de bou, de sardinals i de teranyines. Coneixien el golf molt bé i no embarrancaven mai els barcos naufragats que hi ha.”
De fet, si la nostàlgia del que no hem viscut al vell Ca la Nieves ens ataca, seguint el receptari del llibre podem intentar cuinar un mero, una escórpora, una lluerna, un corball o –qui sap– una llagosta, a la manera de la matriarca, mestressa dels fogons i ànima de l’establiment. De cap manera serà igual, però serà una manera de conjurar aquelles cuineres que van embadalir escriptors i gurmets en una Costa Brava que ja no existeix. D’homenatjar un restaurant on mai no vam sopar i del qual mai més no oblidarem el nom.
