Butaques i arbres al Liceu, copiar Perejaume

Aquesta setmana, l’artista Eugenio Ampudia ha presentat l’espectacle ‘Concert pel biocè’ al Gran Teatre del Liceu. De públic, 2.292 plantes col·locades sobre totes les butaques del teatre, mentre un quartet de corda interpretava Crisantemi, de Giacomo Puccini, i s’emetia en directe.

La reacció a la proposta ha generat tota mena de comentaris i se n’han fet ressò mitjans internacionals com la BBC. Però sobta un fet evident i sorprenent: la similitud d’aquesta acció artística amb diverses obres de Perejaume, com la que va protagonitzar el cartell del 29è Festival Castell de Peralada, l’any 2015. Fa cinc anys (i molt abans, com descobrirem tot seguit), Perejaume ja treballava amb aquesta relació entre l’espectador i l’arbre. I la darrera acció explícita d’una platea arbrada la va fer l’any passat al CCCB.

Eugenio Ampudia coneix personalment Perejaume i també la seva obra, i el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, també. A més, la reconstrucció del Liceu a la dècada dels noranta va comptar amb el treball de Perejaume, l’obra que cobreix el sostre de la platea. I tot i que la frontera entre creació pròpia i còpia (o plagi) en art és relliscosa i a vegades difícil de delimitar, la similitud física entre ambdues propostes és total, que no pas el procés raonat per a arribar-hi, cosa que també introdueix la idea de banalització.

Ampudia explicava l’origen de la proposta d’aquesta manera: ‘Al principi vaig pensar: per què no entrem al Liceu com si fóssim males herbes i el colonitzem i que comenci a créixer la naturalesa per totes bandes i el convertim en un espai viu, encara que no hi hagi persones de públic?’ Segons ell, és un homenatge a la natura i a la relació amb l’home. ‘Es pot ampliar el concepte d’empatia i dur-lo a la relació amb altres espècies? Comencem amb l’art i la música. En un gran teatre, convidant la natura’, deia Eugenio Ampudia. L’artista també ha fet un paral·lelisme amb el fet que la natura hagi guanyat terreny mentre érem confinats. ‘En un moment en què una part important de la humanitat s’ha confinat en espais acotats i s’ha vist forçada a renunciar a la mobilitat, la naturalesa ha avançat per ocupar espais que li hem pres.’

El cartell de Perejaume del Festival Castell de Peralada situa la imatge en un tros de sala teatral amb butaques, cadascuna de les quals té a sobre un arbre petit, de viver, d’espècie mediterrània. La imatge és menys selvàtica que la d’Ampudia, i més ordenada, més boscosa, però és la mateixa acció. Aquell 2015, l’organització del festival de Peralada explicava: ‘El cartell de Perejaume vincula el festival amb el territori, i ret homenatge a l’espessor forestal que envaeix l’escenari i tot l’Empordà, on la vegetació queda captivada per l’art. La pregunta que es fa Perejaume és: per què el públic ha de ser exclusivament humà?’

Perejaume, un artista sempre vinculat amb la natura, el bosc, el camp, explica que la idea d’omplir una platea amb arbres li venia de lluny: ‘La idea d’omplir una platea amb arbres de viver és una imatge que ja surt als textos del llibre Pagèsiques (2011). La primera realització en viu va tenir lloc a la platea del teatre de Salt que va ser el cartell del 29è festival de Peralada. El cartell es va presentar al Liceu el 21 de maig del 2015. L’any següent, i amb motiu de l’exposició que vaig fer a la galeria Nogueras-Blanchard de Madrid, es va editar un cartell en blanc i negre amb un nou enquadrament de la mateixa imatge. I com a acte de cloenda de la Biennal del Pensament al CCCB, l’any 2019, vaig presentar una peça escènica amb públic humà confrontat a un públic forestal. El mateix any 2019 es va publicar el llibre El potser com a públic, en què reflexiono explícitament sobre la possibilitat dels arbres i les plantes com a públic. Tot i que el text és anterior a l’edició del llibre, inclou una imatge de la instal·lació del CCCB.’

Aquests treballs són els més significatius de Perejaume entorn de la idea d’un públic arbrat. Però n’hi ha més. Segurament els melòmans que assisteixen als concerts de l’Auditori de Barcelona tenen ben present el programa de mà i la publicitat d’aquest espai, on Perejaume aquesta temporada també ha fet servir plantes de viver.

De fet, Perejaume ha pensat i treballat durant tota la seva trajectòria artística i literària en la idea d’allò que és natural, de la terra, del treball del pagès sobre els camps. Un ordre manual, on el gest també és important. I sobre la relació de l’home amb els arbres. D’aquí neix bona part del seu treball artístic. Ell ho explica així:

—Tots (humans, vegetals, minerals) tenim els mateixos drets d’estar sobre la terra. Però l’espècie humana té un toc arrogant d’atribuir-se aquesta qualitat de sapiens. I no ho sabem, si hi ha una estructura paral·lela de sapiència en el regne mineral. No ho sabem. En tot cas, els homes es diuen sàpiens, però, per què no podem dir als arbres sapiens o a l’atmosfera sapiens. Perquè sovint l’home no demostra gaire sapiència.

—Fa molt de temps que reflexioneu al voltant de la pregunta: ‘Per què el públic ha de ser exclusivament humà?’ I a l’inici del capítol ‘Els boscos dels arbrats o les vivificacions’ del llibre Pagèsiques lligueu aquesta idea amb Dante i amb Virgili: ‘En el cant XIII de l’Infern, Dante ens planta davant la selva dels suïcides –un bosc d’arços i aranyoners renegrits– i quan Virgili li demana que en trenqui una branqueta qualsevol, Dante ho fa, i brollen del tall sang, plor i paraules: “Homes fórem, i avui som plantes dures”. Aquesta idea dels humans convertits en arbres espinosos ens retreu fins als arbustos acarnosats que Virgili fa brotar en el cant III de l’Eneida.’
—L’atribució de qualitats humanes als arbres és constant. Les mitologies més antigues ja ho tenien, això. Els sants i els déus solen ser representats amb pedra o amb fusta. Per tant, es venera una imatge humana però s’adora un material forestal o mineral. Això està completament teixit en el nostre sistema sacralitzat. Tot això existeix i ha existit sempre. És biològic i forma part del nostre pensament, de la nostra manera d’estar en el món.

—La darrera vegada que vau donar qualitat humana als arbres va ser al CCCB, l’any passat.
—Sí, allà potser era encara més descarat. Perquè ja que es tractava de la Biennal del Pensament, em va semblar interessant sortir de la categoria humana i anar cap a una altra categoria. I allà vam fer una doble platea amb una cortina negra al mig. Els espectadors es dividien en dos grups, uns anaven cap a una platea i uns altres cap a l’altra i quan es descorria la cortina, tant els uns com els altres quedaven encarats amb una platea d’arbres, durant un quart d’hora o vint minuts.

—Com vau reaccionar quan vau veure l’acció d’Eugenio Ampudia?
—Jo vaig veure que apuntava cap aquí, però que feia una cosa que jo no faria mai, que és omplir el Liceu d’arbres. No trobo que sigui el marc per a fer això. És massa sumptuós, no ho faria, jo, allà. No em fa reflexionar això, en aquest espai. Ha de ser una mica més dur, ha de tenir un punt d’ironia. És massa estovat. Després em vaig mirar les espècies vegetals, una mena de plantes exòtiques… No seria el meu discurs. Passa que l’acció s’ha fet en un marc on hi ha una peça meva a sobre i això ho complica una mica, perquè es presta a moltes confusions. Per tant, el conflicte no està en l’artista que ha fet això, sinó més aviat en la gestió del teatre, de gestionar bé les peces, d’anar amb compte. Amb les idees s’ha de picar pedra. No es poden fer a partir d’aquesta idea tan publicitària, com si els artistes fossin part d’una empresa, portar una imatge, desplegar-la, publicitar-la. No. S’ha de picar pedra.

—Què voleu dir amb picar pedra?
—La imaginació és limitada. N’hi ha molt poca, d’imaginació. Per això és tan valuosa, perquè n’hi ha poquíssima. La mica que hi ha l’hem de cuidar molt. Hem de mantenir-la, mirar cap on ha d’anar. Perquè si vas a tota pastilla, et claves una castanya. I l’esgotes, la imaginació. S’exhaureix. Només es va revifant si vas molt amb compte i la cries bé i la vas portant i acaba dient alguna cosa. La imaginació no és una cosa desbordant, al revés. És un rajolí fi i s’ha de cuidar. I un lloc de cultura ha de ser un lloc de criança de la imaginació, de cuidar-la, no fer grans coses sinó petites coses que permetin tirar endavant amb el llegat de la nostra cultura, de mica en mica i a rajolins fins. I tinc la sensació que aquesta acció ha anat pel broc gros. I pel broc gros les coses surten com surten.

—De tota manera, teniu constància que el director artístic del Liceu, Víctor Garcia de Gomar, la comissària Blanca de la Torre o la galeria Max Estrella, que han impulsat i aprovat l’acció, coneixen la vostra obra?
—Víctor Garcia de Gomar sí que coneix la meva obra, perquè som amics i va ser ell qui em va encarregar l’alzina que ballava a l’escenari del Palau de la Música. Ballava amb el Quartet Quixot. I la peça que tocava el quartet de corda la vaig encarregar a Pascal Comelade. I amb aquesta música preciosa una alzina ballava dalt l’escenari. Això vaig fer-ho amb ell.

—Doncs us devia sorprendre encara més el muntatge d’aquesta setmana.
—Sí, però jo crec que d’aquesta situació, n’hem de treure la necessitat de deixar estar el broc gros i anar al rajolí fi i cuidar la imaginació i cuidar-nos tots plegats, els uns als altres.

—Ja sabem que la idea de plagi, de còpia, és un terreny relliscós.
—És molt complicat. Hi ha molts grisos i molts aspectes, tots copiem. Quan una cosa m’agrada me l’empasso i un dia o altre deu aparèixer modificada o en deu aparèixer algun aspecte. Però quan s’arriba a un punt…

—En aquesta intervenció s’arriba a aquest punt? Què us preocupa realment, la còpia de la idea o la banalització de la idea?
—Hi ha més publicitat d’una idea que la idea en si. Això és un símptoma. Hi ha un punt de promoció de les coses, això de la botiga i del taulell, que tot s’ha de publicitar i aquesta cosa de la promoció, fa que tot es converteixi en un producte. Un producte banal. Però el món no és un producte, la vida no és un producte, les persones no som un producte. No som objectes vendibles. Ni ho volem ser. Però si no ho volem ser, doncs no actuem d’aquesta manera. I a vegades hi ha més divulgació que criança. A mi m’agrada més criar que crear. Una cosa és la criança i una altra la promoció.

—Aquesta acció del Liceu, d’alguna manera us pot condicionar a partir d’ara.
—És evident. La idea ha quedat tocada per aquesta acció. Ara quan faci parlar un arbre… No ho sé. El que és cert és que a l’espectador li sortirà aquesta cosa al mig. Si l’acció del CCCB hagués estat posterior a l’acció del Liceu, hauria estat una altra cosa. Llavors tenia força, perquè no havia passat l’acció d’aquesta setmana encara. És evident que les coses s’intervenen les unes a les altres. I també és evident que el treball més discret, fet a poc a poc, intervé menys que un treball publicitat com aquest. És una guerra injusta en aquest sentit. I en el discurs internacional no tindrà aquests referents.