Busquem ex-polític amb agenda, no cal experiència

Per a la gent de poble, i aquest país és un poble, el pitjor que et poden dir és dropo. Als pobles, que et tinguin per dropo és una ofensa total, perquè no només insulta el destinatari, sinó que aquest, amb la seua droperia, insulta els veïns que han de pencar de veritat per guanyar-se el pa. En això em va fer pensar l’acomiadament d’Albert Rivera del despatx d’advocats d’on era soci: que al bufet l’escarnissin públicament per no fotre brot, i que la premsa que l’havia encimbellat ara s’hi referís com “el catalán” –qui vulgui, que ho entengui–, és d’una justícia poètica de Jocs Florals. Pel mal que ha arribat a fer Rivera a Catalunya i a la societat catalana, si al Principat tinguéssim els problemes arreglats, la caiguda del personatge seria una efemèride que se celebraria cada any.

D’acord: els llestos que saben com va la vida, com va la política, i com va la vida després de la política, s’han atipat d’explicar-nos que a Rivera no l’havien fitxat pas per la seua capacitat de fer feina, ximplets, sinó per la seua agenda de contactes. Periodistes, tertulians, politòlegs, spin-doctors, ens recordaven amb tota naturalitat que aquesta pràctica tan arrelada, la de contractar ex-polítics sense experiència en el camp de qui els contracta, no és perquè se n’esperi cap talent sobrevingut, sinó que el que es compra és la seua influència en diferit. En el cas de Rivera, doncs, el salari d’uns 450.000 euros l’any que s’ha filtrat no era per fer cadira en cap despatx, sinó el que la part contractant estimava que valia la seua targeta SIM, per entendre’ns. Què ha passat?, riuen els savis: doncs que amb el partit en liquidació, a l’ex-gran estadista no li agafen el telèfon ni les rates del Congreso, i la inversió no s’ha traduït en facturació. Xim, pom.

Això, hi insisteixo, explicat per tot de llestos amb una naturalitat i un paternalisme que esparvera, situant l’estranyesa en el fet que hi pugui haver cap innocent que encara no ho sàpiga, més que no en el verí que representa aquesta normalització en una societat que es vol dir avançada. El cas Rivera és perfecte perquè ho té tot: és un curs accelerat de tants dèficits democràtics que no saps per on començar. Mirem-ho pel cantó contrari: de quants acomiadaments hem sabut, sonats i noticiats amb tota la fanfàrria, d’ex-càrrecs públics generosament retribuïts per l’empresa privada? Sense googlejar, o googlejant fins i tot, no sé si ens en sortirien gaires. Això vol dir que, normalment, la roda funciona. Que si cobres el triple que un president de govern només per aixecar el telèfon i fer àpats en reservats, és que aquest salari te l’havies guanyat abans –i no precisament a favor de l’interès general.

El que sí que veiem anunciat amb bombos, platerets i comunicats són els fitxatges. D’aquests sí que en sabríem dir noms sense haver-los de cercar. I, malgrat que és públic i diàfan de què tracta l’intercanvi, les empreses no tenen cap vergonya de noticiar les incorporacions, i encara més: les consideren publicitat, i encara més: de la bona. Més senyals que la roda funciona, i que està ben greixada. Mentrestant, els electes amb veritable vocació de servei públic, que n’hi ha (i més com més avall), els qui consideren la política com un parèntesi perquè tenen on tornar, pel mateix mecanisme del sistema, no poden arribar a tenir prou força per a aturar la roda, ni tan sols per a desviar-ne la trajectòria: són massa semblants als mortals per a qui treballen, els treballadors que els voten. Que no sigui per això, també, que en aquestes latituds les llistes obertes i els mandats limitats no han triomfat mai.

En tot cas, productes inflats i davallats en picat com el de Rivera són més aviat conseqüència de l’acceleració digital, i el bufet que l’havia contractat, així ho entenc, s’hi ha enganxat els dits com qui se’ls enganxa amb una operació de trading. Fora d’aquest error de càlcul, a les empreses que compren agendes l’anar sobre segur és la tònica general: la roda gira sense fer soroll, els terminis es compleixen, els dividends pugen, i tot això és perquè els contractats compleixen.

Dèiem que el cas Rivera ho té tot, i no podia deixar passar aquesta: el fet que demani una indemnització per acomiadament de 500 dies per any treballat quan ell, quan presidia Ciutadans, en reclamava 20 per al populatxo. Més justícia poètica, més pistes de l’evidència: els que comencen la carrera postpolítica des de la política està clar que no pateixen per perdre la futura feina, com tampoc no es veuen cobrant cap salari mitjà –recordem Duran i Lleida, ara conseller d’AENA, quan li van dir de treballar de professor universitari: “I de què viuré, de què menjaré?” Com a treballadora per compte propi, les qüestions que afecten els assalariats, els salaris mínims i els drets laborals se m’escapen, però tot lliga: lliga que els qui prenen aquestes decisions, com els qui determinen les quotes extractives dels autònoms, són aquesta mena de gent i la gent que els envolta –assessors, càrrecs de confiança, més assessors, més càrrecs de confiança–: habitants d’una realitat paral·lela, limitada i suculenta, treballadors públics per compte propi, si en poguéssim dir d’alguna manera.

Acabo amb una nota a peu de pàgina, només per dir que tots els articles sobre les podrimentes que ens afecten podrien acabar igual: recordant el que no ens cal recordar, que per acabar amb les deficiències estructurals calen canvis estructurals, i que, en el nostre cas, l’única sacsejada plausible té un nom i el sap tothom. La lògica diu que no vindrà dels electes que hi guanyen, amb aquest estat de les coses, així que, per descart, només podrà venir dels perfils que hi tinguin més a perdre.