La desaparició forçada i el segrest a les mans de civils armats vinculats als serveis secrets o a les forces armades de la junta militar de Burkina Faso s’han convertit en armes habituals de repressió contra opositors, activistes, periodistes crítics i dissidents pacífics. Ho han denunciat sovint aquest darrer any organitzacions de drets humans internacionals com ara Human Rights Watch, Survie, ATTAC i el Comitè per l’Anul·lació del Deute del Tercer Món (CADTM).

Recordem que Burkina Faso, “país dels homes íntegres”, nom amb què el capità Thomas Sankara va batejar el seu país l’any 1983, anomenat en temps colonials Alt Volta, viu de fa més de set anys sota l’amenaça del terrorisme gihadista. De retruc, l’any 2022 hi va haver un cop d’estat, i vuit mesos després un altre, encapçalat pel capità Ibrahim Traoré, que ara governa la junta militar que regeix el país.

Aquest darrer any hi ha hagut nombroses detencions il·legals, sense ordre d’arrest, que es poden qualificar de desaparicions forçades o segrests. Segons fonts de l’oposició, és difícil de determinar-ne el nombre. Podria haver-hi persones poc conegudes, però també personatges coneguts de l’oposició i l’activisme a favor dels drets humans.

Per exemple, l’advocat Guy Hervé Kam; l’expert en seguretat Youn Safo; l’home de negocis Sansan Anselme Kambou; el secretari general del Col·lectiu Contra la Impunitat, Daouda Diallo; el tinent-coronel Evrard Somda, ex-cap d’estat major de la Gendarmeria; Ablassé Ouedraogo, ex-ministre; i molts més.

El 18 de juny proppassat van ser segrestats el periodista Serge Oulon, director d’un diari d’investigació, i Adama Bayala i Kalifara Séré, comentaristes de televisió.

Entre tots, hi ha el cas del militant antiimperialista i activista compromès Rasmané Zinaba, membre del col·lectiu sankarista Le Balai Citoyen, grup que va participar activament en la insurrecció popular del 30 i 31 d’octubre de 2014.

Zinaba, de trenta-set anys, va estudiar filosofia a la Universitat Joseph Ki-Zerbo de Zogona. Des que es va llicenciar, ha estat activista de Le Balai Citoyen. Seguint l’exemple del capità Thomas Sankara, ha lluitat contra l’imperialisme, pel bon govern del seu país i contra les bases estrangeres, sobretot franceses, instal·lades a Burkina, Mali o Níger.

Va participar activament en la insurrecció popular del 2014, moviment que, de retruc, va impulsar alguns dels joves capitans que són avui al poder. L’any 2011 Zinaba va participar en el Fòrum Social de Dakar, col·laborant en les activitats organitzades per SURVIE, el CADTM i ATTAC Àfrica.

Reclutament obligatori il·legal

El mes de novembre del 2023, Zinaba, com una dotzena de joves activistes, periodistes i membres de l’oposició, va rebre una trucada telefònica de les forces de seguretat burkineses que l’informava que, en aplicació d’una àmplia llei d’excepció, havia estat reclutat per anar al front. Ell va anar a recollir l’ordre, però no el van cridar mai a presentar-se enlloc.

Mentrestant, el mes de desembre de 2023 un jutge va ordenar la suspensió d’unes quantes ordres de reclutament, entre les quals hi havia la seva. El tribunal va determinar que aquests reclutaments eren il·legals, violaven els drets a la llibertat d’expressió i circulació i suposaven un risc per a la integritat física.

Human Rights Watch afirma en un informe recent: “Si bé els governs tenen l’autoritat per a reclutar membres de la població civil majors de divuit anys per a la defensa nacional, el reclutament ha de ser autoritzat i d’acord amb la legislació nacional […]. L’ús del servei militar obligatori amb fins polítics viola les normes internacionals de protecció dels drets humans.”

Tanmateix, la intimidació, segons que ha investigat HRW, fa efecte. Activistes de drets humans i periodistes han declarat a l’organització que eviten de parlar contra la junta militar per por de ser reclutats. “Estem paralitzats per la por.” “Fins i tot convocar una conferència de premsa, un dels nostres drets bàsics, esdevé un acte heroic.” Un defensor dels drets humans radicat al Sahel, ha dit: “Un periodista em va trucar per comentar un atac recent de presumptes combatents islamistes armats a la ciutat d’Essakane. ‘Que vols que em reclutin?’, li vaig dir. Expressar els teus punts de vista sobre la situació de seguretat al país pot enviar-te directament al front, aquesta és la realitat.”

Història del segrest de Rasmané Zinaba

El 20 de febrer de 2024, homes armats vestits de civil van segrestar Rasmané Zinaba a casa seva, a Ougadougou, la capital. “Almenys quatre homes armats se’l van endur entre les 6.15 i les 6.30 del matí en un vehicle civil”, va declarar un membre de Le Balai Citoyen a HRW. L’endemà, un grup d’homes que es van presentar com a agents de seguretat del govern van segrestar, també, el seu camarada Bassirou Badjo, de Le Balai Citoyen, a l’oficina del Ministeri d’Afers Humanitaris d’Ouagadougou.

Le Balai Citoyen va condemnar públicament els segrests, i va demanar l’alliberament de Zinaba i Badjo. Els seus familiars i companys van denunciar els fets a la policia, que no va fer cap acció de seguiment. De llavors ençà, les autoritats no han facilitat mai informació sobre on eren i com estaven els desapareguts.

10 de juny de 2024. Primera aparició pública de Rasmané Zinaba

Gairebé quatre mesos després del segrest i del suposat enviament al front, l’activista va aparèixer a la televisió nacional en el programa Parole de Combattant. Rasmané Zinaba, amb uniforme militar, casc, armilla antibales i kalàixnikov a la mà, declarava: “A tots els que ens han donat suport des del principi, estem en un camí, un camí que ens ha permès de descobrir realitats que ens fan avui nous ciutadans, nous burkinabè, patriotes remodelats positivament perquè hem tocat la realitat.” I convidava els burkinabè a allistar-se com a Voluntaris per la Defensa de la Pàtria (VDP). I afegia: “L’esperança és permesa i a l’abast i guanyarem juntament amb els VDP i les Forces de Seguretat (FDS). La pàtria o la mort, guanyarem.”

Podeu veure la intervenció televisiva. De moment, no se’n sap res més. En quines condicions es va enregistrar el vídeo? És la condició imposada per al seu alliberament? Ningú no en té més informació, ara com ara. Per als seus companys, la cosa més important és saber que és viu. Pot ser que l’alliberin aviat? Molts dels segrestats han estat alliberats després de tres mesos al front, però no tots.

La mobilització continua. Els seus companys han fet una petició en línia, que ja ha estat signada, per exemple, per ATTAC França, ATTAC Espanya i Mathilde Pannot, diputada de la França Insubmisa.

El ressorgiment del sankarisme?

El capità Thomas Sankara, el Che Guevara africà, és, sens dubte, una de les figures més importants que van sorgir en les lluites d’emancipació dels països africans als anys seixanta. Per les seves idees panafricanistes, antiimperialistes i socialistes. El seu llegat polític i els motius de la seva lluita són avui més vigents que mai en molts països africans. De fet, bona part de la joventut activista i moderna, especialment a Burkina Faso, es confessen seguidors i admiradors del president Tom Sank, que tocava la guitarra a la televisió nacional i que viatjava en un humil Renault 4L. A més, com que presidia un país pobre que no tenia pressupost per a forces aèries –és a dir, ras i curt, no tenia avions–, quan havia d’assistir a una cimera africana o dels països no-alineats ell deia que feia “avió-stop”.

En relació amb això, hi ha una bona anècdota. Una vegada, en tornar d’una cimera, Gaddafi el va dur en el seu avió. Ell baixà a Trípoli, i Sankara continuà fins a Ouagadougou. Un cop aterrat, Sankara va dir als tripulants que els permetia tornar a Líbia, però que l’avió es quedava a Burkina Faso perquè era un país pobre i ell havia decidit de requisar l’avió de Gaddafi, que era més ric. I així va ser. Poc després, però, Sankara va ser informat pels seus col·laboradors que el país no tenia personal preparat per a conduir l’aparell, ni mecànics per a mantenir-lo i reparar-lo. Sankara es va haver de resignar a tornar l’aparell al seu amic, però, abans va decretar un cap de setmana de portes obertes a l’avió perquè els burkinesos el poguessin visitar per dins i asseure’s als seients.

En els quatre anys de la revolució de Sankara (1983-1987), el país va fer avenços importants en educació i cultura, alliberament de la dona, agricultura, medi, transports i comunicacions, salut pública i cooperativisme. Burkina Faso, un dels països més pobres del continent negre i sense sortida a la mar, es va modernitzar i democratitzar, i se situà a primera línia dels països recentment alliberats del jou colonial que els oprimia. Sota el seu lideratge, es va enfrontar als organismes internacionals com l’FMI, que s’havien proposat de continuar-los esprement.

El 15 d’octubre de 1987, el seu amic també militar Blaise Compaoré, va encapçalar un cop d’estat, en què assassinà Sankara i molts dels seus col·laboradors. Va ser un complot en què potser també es va implicar el president de Costa d’Ivori, Fèlix Houphouët-Boigny, batejat per Tom Sank com “el vell cocodril”, els serveis secrets francesos, la Françafrique i Líbia. També hi ha qui hi implica Charles Taylor i la CIA.

Compaoré va ser condemnat en absència el 2021 pels tribunals a cadena perpètua, però Costa d’Ivori el protegeix. Tanmateix, serà mot difícil d’arribar al fons i demostrar les connexions internacionals del cop d’estat, perquè els governs suposadament implicats es neguen a obrir els arxius.

Malgrat els vint-i-set anys de govern de Blaise Compaoré, el llegat de Sankara a Burkina Faso es manté viu. A més dels llibres i estudis biogràfics i d’anàlisi política, les xarxes panafricanistes i els músics hi han tingut un paper important. De fet, en les revoltes del mes d’octubre del 2014, que van posar fi al règim corrupte i autoritari de Compaoré, el nom de Thomas Sankara va tornar a ser reivindicat pels joves als carrers d’Ouagadougou i Bobo-Dioulasso. Rasmané Zinaba participà activament en la revolta, que va ser impulsada, entre més moviments, pel grup on ell milita, Le Balai Citoyen.

Rasmané Zinaba i Le Balai Citoyen

Le Balai Citoyen és un dels moviments d’oposició a Blaise Compaoré que va encapçalar el seu enderrocament i la regeneració del país. És un grup sankarista, basat en els ideals i el llegat del capità Thomas Sankara. El nom significa “l’escombra ciutadana”, que simbolitza les ànsies de netejar el país de la corrupció i, a la vegada, és un homenatge a les jornades sankaristes de neteja popular de carrers i barris als anys vuitanta. El grup el van fundar el 2013 dos artistes i activistes, el músic de reggae i radiofonista Sams’K Le Jah i el raper i actor Serge Bambara, Smockey. El moviment va organitzar importants reunions de grups opositors i aplegaren multituds als estadis.

La seva revolta va triomfar. Blaise Compaoré es va trobar forçat a abandonar el poder, protegit per les forces especials franceses, i fugir del país el 31 d’octubre de 2014, després de vint-i-set anys de govern. Es va refugiar a Costa d’Ivori, sota la protecció del seu vell amic i còmplice Fèlix Houphouiët-Boigny, “el vell cocodril”, amb qui sembla que havia ideat el pla per a enderrocar i assassinar el president Sankara. El fet cert és que, mentre ell fugia amb la cua entre cames, el nom de Thomas Sankara tornava a ser present als carrers de la capital.

El sankarisme és una galàxia de grups influent en l’àmbit de les idees, però sense tanta força en la política pràctica. De fet, els militars han fet gests per apropiar-se el seu nom. Le Balai Citoyen és un moviment juvenil que no es vol convertir en un partit polític. Aquests darrers anys, ha estat objecte d’atacs per partidaris de l’ex-president.

De cinc mesos ençà, Rasmané Zinaba i el seu camarada Bassirou Badjo, ambdós de Le Balai Citoyen, estan segrestats, desapareguts i, suposadament, enviats per força a primera línia del front contra els gihadistes. Són autèntics homes íntegres seguidors de Thomas Sankara. Vegeu, per exemple, un discurs que va fer Rasmané Zinaba l’any 2011 en homenatge al president revolucionari.