Burhan Sönmez: “No vull formar part d’una nació amb fronteres”

El 19 d’abril de 1922, a l’Hotel Ritz de Barcelona es va fer el sopar fundacional de la branca catalana del PEN Club, que s’havia fundat a Londres tot just un any abans. El poeta Josep Maria López-Picó, el jove humanista, filòsof i economista Joan Crexells, l’escriptor i traductor Josep Maria Millàs-Raurell, l’antropòleg Josep Maria Batista i Roca i el jove professor d’anglès i poeta John Langdon Davies, que havia arribat a Catalunya feia un any i preparava una antologia de poetes catalans per a traduir i publicar en anglès, van posar en marxa el que seria el tercer centre PEN del món, després de l’anglès i el francès.

El PEN Català ha aprofitat la presència a Barcelona aquest dimecres, amb motiu dels actes previs de Sant Jordi, de l’actual president del PEN Internacional, l’escriptor, advocat i professor kurd Burhan Sönmez (Ankara, 1965) per recordar aquella data i reivindicar la tasca del centre català i de la xarxa internacional d’escriptors a favor de la llibertat de creació i expressió. Ho ha fet en un diàleg amb l’escriptora Simona Skrabec, ex-presidenta del Comitè de Traducció del PEN Internacional.

Una vida de persecució, activisme i exili

Sönmez, que acaba d’estrenar-se en el càrrec després d’haver sofert ell mateix la violència i l’exili, exemplifica com pocs la necessitat avui dia d’una institució que, nascuda als cenacles literaris, de seguida es va posar a prova en el combat per la llibertat durant l’auge del totalitarisme, quan es va condemnar el nazisme a l’històric Congrés de Dubrovnik –J.V. Foix hi era, representant el PEN Català– o, com ha recordat el poeta i ex-director executiu del PEN Internacional Carles Torner, quan a Praga, l’any 1938, Mercè Rodoreda i Francesc Trabal van aconseguir que els seus companys escriptors aprovessin una condemna als bombardaments de Barcelona, i ells mateixos van sobreviure a l’exili gràcies a la solidaritat del PEN.

“Quan anava a l’escola ens prohibien parlar kurd. Si ho fèiem, els altres nens ens podien denunciar i els mestres ens castigaven”, va explicar Sönmez, i recordà que això, que també havia fet Franco, continua passant a la Turquia actual: “No és un problema polític i prou, és un problema d’existència. Quan xuclem la llet del pit de la mare, obtenim llet i idioma. La llengua materna en kurd es diu la llengua que vas aprendre a la panxa de la mare.”

Crescut en un petit poble del Kurdistan, a disset anys va anar a Istambul a estudiar Dret i ja llavors va ser expulsat de la universitat per la seva militància política i social. Especialitzat en drets humans, és fundador de l’organització d’activisme social i cultural TAKSAV, i va formar part de l’associació pels drets humans IHD. El 1996 va ser greument ferit per la policia durant una manifestació i es va haver d’exiliar a Londres, on va rebre tractament gràcies a l’ONG Freedom from Torture. Membre fundador del Writers Circle PEN International i guardonat amb el premi Disturbing the Peace, atorgat per la Václav Havel Library Foundation, actualment viu entre Londres i Istambul. Escriptor en llengua turca, Istanbul, Istanbul, va ser la primera obra traduïda al català, a la qual ara s’afegeix Laberint, totes dues editades per Periscopi i traduïdes per Xavier Gaillard Pla.

“El passat ens pertany?”

Protagonitzada per Boratin, un cantant de blues de vint anys que després d’intentar de suïcidar-se llançant-se des d’un pont del Bòsfor ha perdut la memòria, Laberint és una reflexió sobre l’espai i sobre el temps. A partir d’aquest home que ha perdut la seva història personal però que, en canvi, recorda perfectament dades i fets històrics, Sönmez parla de la identitat personal i col·lectiva, de quin rol hi té el passat i quins significats tenen conceptes com “memòria” o “poder”. En aquest sentit, Sönmez es demana si el passat ens pertany, i si la memòria pot ser una llosa sobre la nostra llibertat, comparant la memòria personal, “extremadament petita”, i la memòria social, construïda pel poder: “La penetració que fan els governs sobre la memòria és considerable. Quan volen envair el futur, els poders han de controlar i manipular el passat. Hem de sospitar d’aquesta memòria social i dels polítics”, i recorda la destrucció de la ciutat d’Istambul, venuda a les grans empreses pels governants elegits democràticament.

Una altra de les qüestions que obsessiona l’escriptor i que travessa la seva biografia és la identitat. Crescut en un petit poble, traslladat a la gran ciutat i amb l’experiència de l’exili, Sönmez va viure durant anys amb enyorança dels llocs que deixava enrere, abans de trobar la part bona de tot plegat: “L’exili ha estat molt complicat. Em sentia atrapat pel passat, pensava que no podria sobreviure sense els meus llocs, però al final ha estat un avantatge”, deia l’escriptor, que no s’està de denunciar l’odi contra els immigrants que aflora en les nostres societats. També a la turca, on ha incrementat la xenofòbia contra els refugiats provinents de Síria i l’Afganistan. “Per a mi, la immigració és una oportunitat. Una manera d’enriquir-nos. No vull formar part de cap nació amb frontera, inclosa la meva”, va concloure l’escriptor, que afegí: “Els catalans, els jueus, els ucraïnesos o els sirians han de poder viure on vulguin. Tothom pertany a aquest món.”

La tasca necessària del PEN Internacional

El president del PEN Internacional també va aprofitar l’ocasió per parlar de l’activitat en defensa de la llibertat d’expressió i, especialment, en suport dels escriptors i periodistes empresonats a tot el món. Tant a Turquia com a Rússia, Mèxic i als països europeus, i recordà el cas de Julian Assange, de qui s’acabava d’anunciar la deportació als Estats Units. “Una decisió que va contra la llibertat d’expressió.” Sönmez va recordar que Nâzım Hikmet, el poeta més important de Turquia, va ser empresonat i va viure a l’exili, i que Arthur Miller –predecessor seu a la presidència del PEN Internacional– i Harold Pinter van visitar Turquia l’any 1985, després de l’enèsim cop d’estat militar, i van descobrir una realitat amagada pel règim.

Amb cert desconsol, Sömnez va explicar que els primers mesos d’aquest 2022 el PEN Internacional havia treballat per treure d’Uganda un escriptor perseguit. Va ser un procés llarg i complicat, i quan tot just celebraven que havien pogut portar-lo a un lloc segur, va esclatar la guerra d’Ucraïna. “A Eritrea, per exemple, hi ha dotze periodistes empresonats dels quals no sabem res. Aquestes persones sempre són al meu cap, no ens en podem oblidar. Quan hi ha una alegria, de seguida hi ha altres temes pendents.”