Buñuel i el públic jove

“El cinema sembla una imitació involuntària del somni. La nit que envaeix de mica en mica la sala cinematogràfica equival a l’acció de tancar els ulls. És llavors quan comença, sobre la pantalla i al fons de l’home, la incursió a l’inconscient: […] el temps i l’espai es fan flexibles, s’estrenyen o s’eixamplen a voluntat, i l’ordre cronològic ja no correspon a la realitat.” Són paraules de Luis Buñuel (1900-1983) que, a quaranta anys de la seva mort, com Rodoreda i Miró, encara retrunyen en aquests temps multipantalles, plataformes de visionament de pagament o de franc i sales de cinema buides. Ressonen sobretot en el públic jove, que aquestes setmanes és sovint el majoritari en les projeccions del mestre a la Filmoteca, en el cicle dedicat a la seva fonamental etapa mexicana, una selecció dels vint films realitzats amb el colossal director de fotografia Gabriel Figueroa (1907-1997). Públic jove que s’ha abocat en particular en Los olvidados (1950), relat sobre les criatures i adolescents dels suburbis de les grans ciutats centrat en la capital mexicana que no ha perdut ni un gram de pes poètic ni polític ni pedagògic ni cinematogràfic.

Els joves “entenen” bé Buñuel i tenen set de veure’l. Fa anys en una de les meves primeres classes a la facultat a alumnes de primer els vaig passar el seu film iniciàtic, Un chien andalou (“Un gos andalús”, 1929), un migmetratge considerat “incomprensible” de tan surrealista com és. A mi fa temps que em sembla un relat tan entenedor com un bon conte gòtic sobre el pànic al matrimoni de dos homes joves, els guionistes Buñuel i Dalí. Aquell dia a la classe no el vaig plantejar així, he necessitat anys i visionats per arribar-hi, al marge dels seus comentaristes de qualsevol gènere i condició sexual. Em vaig limitar a donar-ne algunes referències històriques de context. L’aula va quedar tan desconcertada com era d’esperar, és el gran efecte Buñuel. Abans de sortir, se’m va acostar un alumne, agraït: “És el primer cop que veig filmat com funciona el subconscient.” Ni jo mateixa no ho havia dit tan bé, i a partir de llavors així l’he presentat. Ara ha passat el mateix: la comprensió jove de films fets pel seu besavi, fins rebesavi, és de nota.

Los olvidados va representar el retorn del mestre al cap de disset anys de l’últim film personal, Terre sans pain (“Terra sense pa”, 1933), significatiu migmetratge documental rodat a les Hurdes que el Bienni Negre republicà li va prohibir. Ja tenia vetat a França i, doncs, internacionalment, l’anterior, L’âge d’or (“L’edat d’or”, 1930), i el primer, Un chien andalou, havia provocat un escàndol tan gros a París que no es veia enlloc. Nacionalitzat mexicà des de l’any anterior a Los olvidados, quan estrena el film a la capital li cauen recriminacions i insults, i el film estarà només dies en cartellera. El presenta l’any següent al festival de Canes, avalat pel poeta i escriptor mexicà Octavio Paz, que ha fotocopiat el seu escrit de defensa i l’ofereix en mà a la porta de la sala, és encara avui la lectura potser millor del film, i va contribuir de manera decisiva al guardó de millor director per a Buñuel. Però, ah, els amics de Buñuel entre surrealistes i comunistes francesos li muntaren un número perquè el film dóna veu a la policia i als directors de les escoles-granja que acullen els nens de carrer. Ell s’ho va prendre tan bé i tan malament com correspon, el rebuig dels “seus” que reblaven les paraules de Hannah Arendt que la pitjor cosa d’aquells anys terribles de les guerres i postguerres van venir dels amics.

Algú havia escrit que el títol del film feia pensar en ell mateix, oblidat fins al punt que no l’esperava ningú després de la seva trilogia surrealista d’abans de la guerra que, com deia, no podia veure ningú. Buñuel havia ingressat a la història del cine, sí, però amb això n’hi hauria prou, com una nota a peu de pàgina. I va i torna amb un film clar, meridià i surrealista sobre la realitat visible que l’espectador no vol veure, fill directe del documental hurdà, filmat en el contrastat i devastador blanc i negre de Figueroa.

Ara tot això seria una llengua incomprensible per al públic jove de Buñuel. El que volen és veure’l. “Per fi puc veure les seves obres, i veure-les en pantalla gran”, em deia una jove col·laboradora de la Filmoteca. Ni en les petites pantalles, no trobes els films de Buñuel. Busqueu-los per les plataformes, només n’hi ha alguns, ben pocs, a Filmin, que no té Los olvidados. El volia veure un cop més el dia abans de presentar, en aquest mateix cicle, Terre sans pain, per refrescar del tot les semblances amb el film hurdà i la lliçó que en va treure Buñuel, que no tornaria a fer cap documental sinó que incorporaria a la seva obra a partir de llavors –encara més, perquè ja ho fa en els seus dos primers films– la mirada antropològica, etnogràfica, mítica i d’entomòleg sobre el conjunt que anomenem cultura i societat. Només el vaig trobar a YouTube. El gran director espanyol, li diuen per cí i lla a les Espanyes. Oi, sí, i tant. Amb dir-ho n’hi ha prou, pel que sembla.

No pas per als joves, no n’hi ha prou. Volen veure’l. La programació d’aquest cicle centrat en l’etapa mexicana, que acompanya l’exposició Buñuel-Figueroa, es clourà aquest divendres 21 amb El ángel exterminador (1962) i The young one (“La jove”, 1960), dos films que ben segur el públic jove agrairà. Els que ja no som joves, també, per descomptat. Però importa el públic jove, que pugui veure Buñuel.