Un búnquer monàrquic a la Diagonal

L’Estat Espanyol ha perdut el control del territori. Això està clar. Però a l’altra banda, trobe a faltar algú decidit a prendre’l, aquest control. No hi ha ningú que estiga disposat a repartir armilles i segells per tal de disposar de funcionaris que exercisquen aquell control. I això ho han de fer els polítics. Hi ha d’haver algú. De tota manera, un plaer veure les imatges de les cadires buides o del doctor en matemàtiques Xavier Ros-Oton recollint els seu premi amb el llaç groc. Una ciutat molt interessant, Zürich. Allà hi ha matemàtics de molt nivell.

4/11/2019, Av. Diagonal amb Av. Dr. Marañón, 18,14 de la tarda, en plena manifestació coincideixo amb Carles Riera, Núria Vehí i un altre jove que no identifico.

-Li dic: quan explicareu que votem a qui no mana i que l’AMB és una entitat colonial.
-Resposta: sí que ho fem però no amb prou força.
-Li contesto, que no us ho he sentit mai… Intento continuar i el jove que no identifico l’estira del braç… i s’acaba la conversa.

A banda de dir no a la monarquia espanyola, cal dir no al sistema de partits catalans que tenallen en col•laboració dels partits espanyols, d’una forma premeditada i colonial, a tota la societat catalana. Perquè cal descolonitzar-nos a tots els nivells del país. Cal acabar amb la teranyina clientelar polític professional colonial a Catalunya!

El dia que es pugui sentir dir a un sol polític català en públic que votem a qui no mana o que li faci aquesta pregunta un periodista, aquell dia haurem començat a descolonitzar-nos de la mentalitat que tenalla les nostres relacions com a societat. I ens adonarem que practiquem la llibertat, sense pors ni interessos, de manera democràtica i republicana!

El meu dubte rau en aquesta frase de l’editorial ‘..la violència, sense por ni capacitat real d’exercir-la, és molt poc eficaç’. Concretament, de debò l’estat no pot arribar a incrementar la seva capacitat violenta? De moment, s’ha intentat frenar la protesta amb la policia. Si no se’n surten, però, es quedaran de braços plegats? En Pere Martí explica qui són els patrons de la Fundació Princesa de Girona. Bàsicament, el poder econòmic català i espanyol. Probablement també europeu, a través de les seves filials peninsulars. El poder és un fi en ell mateix. Qui l’exerceix està disposat a tot per tal de no perdre’l. I ‘a tot’ vol dir a tot.
En Vicent parla de la crisi institucional espanyola. Estic d’acord amb ell. És una crisi monumental, que ha dut la Transició a un atzucac. I aquí ve la meva pregunta: Un estat en crisi institucional permanent, com a mínim des de la Guerra de Cuba si no abans, sostingut únicament per individus sense escrúpols assedegats de poder i de diners, no serà capaç de qualsevol cosa per intentar sobreviure?
Al capdavall, la història ens explica com ha resolt tradicionalment l’oligarquia espanyola (i catalana) aquelles situacions que li resultaven perilloses.

– Cal felicitar els professionals de la casa reial espanyola. Ahir la seva estratègia defensiva estava molt ben trobada. Però era defensiva. Es van veure obligats a posar-se a la defensiva dins de la ‘seva’ Espanya.

– “Es tindria que haver ocupat des de Francesc Macià fins al final, això d’avui es anècdota”: Amb els que erem n’hi va haver prou per posar l’estat espanyol a la defensiva. No calia  ser més. Administrem bé les forces.

– “de debò l’estat no pot arribar a incrementar la seva capacitat violenta?” Sens dubte la capacitat material la tenen. Vull pensar que es moren de ganes de fer-ho, com ho van fer el juliol de 1936, però per alguna raó no ho fan. Fins ara els assajos que han fet no els han donat el resultat que desitjaven.
A la meva manera de veure, la pregunta essencial és: com és que tenint el poder material no el fan servir i mentre van perdent posicions polítiques?

L’empoderament de la gent d’aquestes setmanes és molt positiu, perquè un cop superada la por, sense por a res, s’és capaç de tot. No ho desitjo, però crec que tots hauríem de passar per una detenció, no només per col·lapsar el sistema, sinó per ser conscient, com els Presos Polítics, que ho tornarem a fer.
Malauradament, aquesta por la conserva el govern actual, incapaç de desobeir el més mínim i portar a terme el desenvolupament de la República proclamada fa dos anys.
Quin exercici més bo d’empoderament i quina imatge seria anar amb les claus de les nostres presons a obrir les portes del nostre govern LEGÍTIM i dirigents socials.
No cal res més…

Gemma R:
A Catalunya som gent de pau, però no idiotes.

Pregunto: Tenim prou personatges reconeguts com a “anti-feixistes, anti-monàrquics, associanistes, i molt progressistes disposats a governar Catalunya i disposats a fer-ho seriosament i honrada”?.

Necessitem gent capacitada per a gestionar la pau i el día a día. Si volem aconseguir una obra ben feta es necessita temps i gent capacitada i experimentada. Obtenir-la no es qüestió de quatre dies. Per a regenerar Catalunya, modernitzar-la, dignificar-la, capitalitzar-la i fer-la atractiva, imagineu-vos-ho. A veure si ens fiarem, com hem fet més d’una vegada, de quatre il.luminats que voldràn començar la casa pel terrat, per anar ja ells a viure-hi a un àtic, i la casa caurà abans d’arrivar al primer pis. Certament ara son temps de rauxa, però mai vigilarem prou si no volem perdre tot el seny pel camí.

Vaig ser a la Diagonal. Hi seré i hi seria 10 mil cops si calgués. Per dignitat, perquè no es pot aguantar més la injustícia, l’arbitrarietat i la fatxenderia i perquè volem un futur en un país demòcrata i millor, sense aprofitats. Un país de ciutadans, no de súbdits. Com deia Thoreaux: “En un règim indigne, el lloc de les persones decents és la presó”. I crec que tothom que va a les marxes i manifestacions pensa el mateix.

Ara, no ens equivoquem: si una cosa ha sabut fer l’estat espanyol en 300 anys (400 si comptem les malifetes de Felip III i Felip IV, que ja varen començar- i eren Habsburgs !!) és viure en la inestabilitat i en la repressió. No els subestimem amb els “ho tenim a tocar” o “controlem el carrer”.

Ni una ni l’altra cosa són certes, crec, perquè tota aquesta energia popular necessita una articulació política eficaç i l’actual classe política no n’és capaç. Hi ha hagut un tomb generacional en els manifestants, però no en els polítics, que segueixen ancorats en les antigues estratègies i en la por. És més, crec que la nostra generació (els de 40-50 anys i polítics formats en els paradigmes i les línies d’actuació que ens han dut ací) realment està exhaurida i no sap com tirar endavant.

Totes les nostres fórmules han fracassat més enllà d’eixamplar el moviment (i això més pels errors volguts del règim d’ençà el 2006 que res més) i l’únic que saben repetir els polítics que no han estat escapçats són mantres com ara que cal insistir en un referèndum, la unilateralitat o en el diàleg fins a aconseguir-ho, però sense explicar com ho pensen fer. Retòrica per tapar la falta d’estratègia i la manca de tàctica. No els culpo: crec que si molts altres fóssim al capdamunt tampoc no sabriem què fer. Cal esperar que els actuals joves arribin a manar i que personatges com Rufian, Aragonés, Vilalta, Tardà, Pascal, Bonvehí, Buj, Borràs, Nogueras i el magma CUP deixin pas a nova saba sense por i amb idees. No se quant manca, però no serà fàcil i segurament serà lent. Esperem aguantar: al carrer i com a país.

Sobre l’estat espanyol voldria recordar dues coses: la primera és que el vot a la repressió és directament proporcional a la nostra dignitat i a la nostra capacitat de plantar-nos. Ha passat sempre així (o algú creu que la guerra civil hauria estat igual sense l’autonomia catalana) i ho estem veient ara, amb el creixement exponencial de VOX (un C’s sense caretes), especialment a l’Espanya buidada. No canviaran de cop, es tornaran progres i es giraran contra el sistema, per molta crisi econòmica que hi hagi. Més bé al contrari.

L’altra és que Espanya, com deia abans, sempre ha viscut de la garrotada i en crisi. Hi tenen la mà trencada. Recordeu el segle XIX, les guerres carlines, la gloriosa, l’esperpent de Ferran VII i l’absolutisme, la setmana tràgica, la guerra de Cuba, els 40 anys de dictadura… sempre han sobreviscut en la violència i mantenint els ciutadans sota la bóta. La majoria de cops sota la monarquia, però tampoc no és que la república del bienni negre de 1933 fos gaire millor. Si fins i tot Amadeu de Savoia, un dels pocs reis raonables que podien tenir, va marxar pe cames en veure com era el país i la seva classe política !!

També voldria afegir una dada inquietant: en la nostra bombolleta independentista potser no ens adonem que el PSC, integrat obedientment al partit que actualment competeix amb la ultradreta per veure qui és més bèstia amb Catalunya, es preveu que quedi frec a frec a les eleccions amb ERC, segons totes les enquestes. Això ens ve a dir que, fins i tot a casa nostra (on sabem perfectament perquè som un país petit i ho veiem en directe, qui exerceix la violència i qui manipula) els partidaris de la mà dura i de l’autodestrucció com a país i com a societat tenen gairebé el mateix nombre de partidaris que el principal partit que lluita amb altres per un país diferent.

Jo no crec, sincerament, que a Espanya hi hagi un sentiment de revolta ni que una crisi econòmica creï aldarulls a Sevilla, Madrid o Bilbao que facin marxar el Borbó. Si la crisi present, que ha reduït a cendres la classe mitjana, pauperitzat els salaris, que ha destapat un oceà de corrupció i ha convertit encara més Espanya en un país de putes i camarers ha deixat intacte el sistema, o encara l’ha fet més bèstia, jo no crec que una altra faci desvetlli la set de justícia i l’ira del poble espanyol contra l’establishment i la monarquia.

El PSOE, les esquerres i els partits de centre a Espanya no són els valents republicans del 1930, sinó dòcils titelles en mans dels bancs i dels poders fàctics. El Borbó no marxarà i seguiran (ell i els seus amos del deep state) pel camí de la repressió, amb la indiferència d’una Europa indigna. M’agradaria recordar de totes maneres que el cametes era partidari de resistir, però el general Sanjurjo, cap de la guàrdia civil, no li va assegurar lleialtat per un tema de rancúnia personal, cosa que va interpretar com que el deixaven caure (ja veiem que el 1931 també hi havia deep state)

Tindrem Elionor I i tots els fills que pareixi. Monarquia per 100 o 200 anys a Espanya. Continuaran tenint el suport tàcit del 80% de l’ignorant poble espanyol, facin el que facin. Això sí: l’odi anticatalà creixerà fins a paroxismes increïbles. Fins que alguna vegada ho aconseguim.

Però serà llarg: preparem-nos !

Ahir em vaig emocionar veient els tres partits fent alguna cosa junts… però malhauradament no tindrà continuïtat …

Totalment d’acord amb molts comentaris de que hem de fer efectiu el control del territori a les institucions… però no veig gent disposada a arriscar-se…

Programa únic el diumenge 10N a unes eleccions convocades il·legalment pel Borbó saltant-se la seva pròpia i sacrosanta constitució… restitució, amnistia i DUI si es passa del 50%…

És que als catalans ens costa molt de celebrar els èxits. No estem mai contents. Ahir vam veure un resultat prou evident de com reaccionem com a poble a la injustícia flagrant vencent clarament la raó contra la força. Quin altre dictador del món hem vist que hagi de venir a promocionar un nou producte dictatorial del seu equip no a la ciutat que hauria d’anar, perquè allà està declarat com a persona non grata i no hi pot anar, sinó als afores de la capital d’un país que li demostra cada vegada que pot, que ja no és seu. A ell també el van obligar quan era petit a anar a fer el ridícul a Barcelona per a promocionar-se com a descendent d’una saga que a Catalunya només hi ha portat històricament desgràcia, injustícia, garrotades i espoli. Ara vol copiar la pròpia i trista imatge de la seva infància, i es troba que ho ha d’anar a fer en un búnquer als afores de la ciutat, en territori ocupat pels seus cossos repressius i amb la meitat de públic que tocaria perquè els botiflers i les claques han estat filtrades aquesta vegada per un poble digne, que ell ja va perdre. Què ens porta ara, una noia vestida de nena per veure si ens tornem idiotes i abaixem la guàrdia? Ni oblit ni perdó, senyor traficant. Si ha oblidat el seu ofici, si no ha sigut capaç ni de fer el paripé que era l’únic que havia de fer i se li pagava força bé, aquí ja no hi té res a fer. No torni mai més. No ens vingui a molestar més. Catalunya no en te de rei. Aquí som llestos i de ben petits ja sabíem que això dels reis era una fal·làcia.

PER DAMUNT DE L’ANÈCDOTA…(molt d’acord amb l’editorial)

A vista de dron, amb la irrupció de la joventut davant les ignominioses sentències s’ha generat un canvi de paradigma en la revolta que comencem a debatre…

Amb el tema de la superació de la por, de què la presó no ens priva de veure l’objectiu, de la superació del prejudici maliciós: l’autodefensa no és violència, de la pròpia revolució digital i organitzativa del tsunami…

Però sobretot estem forjant una societat catalana de lluitadors-es basada en la solidaritat i la col·laboració més d’acord amb els temps venidors. Des del nostre jovent a la barricada, fins persones grans persistentment concentrades. Les dues generacions cos a cos que poden fer-nos imbatibles tant per l’Estat criminal com per la superació de l’estúpid partidisme. No malbaratem aquesta conquesta !!

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Estic d’acord amb el Miquel Gilibert i val a recordar la cita otorgada a BIsmarck en què deia que Espanya és el país més fort d’Europa perquè porta 300 anys intentant autodestruir-se i encara no ho ha aconseguit.

I val a dir que nosaltres aquí hi hem jugat i hi juguem un paper clau. Dic ‘nosaltres’ perquè ens agradai o no com a poble som el que som. Sense els botiflers de cada època Catalunya s’hauria alliberat abans i tot això no hauria succeït. Tenim un problema a casa i fóra bo saber com solucionar-lo. Amb retòrica èpica processista segur que no.

El que em porta a un comentari final: abans de la independència vindrà la destrucció salvatge de la nostra classe política. És inconcebible que no sigui així. Si els Bonvehís, Pascals, Tardàs, CUPs i tots aquests aconsegueixen reciclar-se en una altra cosa a l’estil CiU, haurem fracassat un cop més.

Molt encertat el Miquel Gilibert. Igualment, vigilem el parany, no tinc clar que l’estat hagi aparcat la violència, crec que en campanya no gosen fer-la servir. A partir del dia 11, veurem si tornen a utilitzar-la. També esti d’actod amb el comentari del Francesc Xavier, fins a quin punt de violència són capaços d’arribar per mantenir el poder?
Penseu que només podem comptar amb nosaltres mateixos, ni els quatre revolucionaris espanyols ni Europa vindran a ajudar-nos. Aquests potser el dia

Ahir vaig veure clarament el búnquer. Em vaig sorprendre de tantes furgonetes enganxades una al costat de l’altre, una quantitat exageradíssima, fent de barrera.
Increïble, ens tenen por i molta por. Tenen por del tsunami.
Algú va dir, desprès de veure que algú els tirava paper higiènic, atenció que faran càrregues, i jo vaig pensar, és impossible s’han construït un búnquer per protegir-se, és l’únic que els preocupa i amb les càrregues el trencarien.
Quan el Pedrogan diu que posarà a la Puigdemont a la presó, vaig entendre que les paraules de Calvo no anaven dirigides a Bèlgica sinó al seus.
Pedrogan va mostrar clarament la seva debilitat davant dels seus, en veure’s obligat a demostrar que ell és més, i impotència com a govern, davant d’algú que els pot més davant del mon. En Maruenda dient que se n’alegra que ERC guanyi les eleccions perquè mataran el Puigdemont. Ingenu, il·lús, encara no sap que és Catalunya.
Ells ens miren amb la seva mentalitat quan la nostra és molt diferent.
La seva obsessió és clara mostra de la seva impotència.
Abans quan els escoltava em provocaven malestar, ara em fan riure, com la foto de la Cayetana a Amer imitant la Arrimades.

Las característiques d’aquest estat espanyol són curioses, una societat que per ordeno i mando ha servit per a mantenir tota la foscor del continent i fer-nos creure des dels catòlics reis que eram tant imperi que fins i tot no veiem la posta de sol.
Una societat que esguerra dos terceres parts del seu teixit social i deixa per imperatiu legal com a tòtem l’espasa i la creu, l’or i la plata expoliada als pobres pobles de les amariques no van ser usats mai pels seu espai territorial ni social ni culturalment igual que fer aeroports inútils o vies férreas de maquetes.
Que hem conseguir des de les hores malgastar amb seminaris, marquesos, militars i un poble adormit per la por d’anar a l’infern.
Si això pensen que ha de durar molts segles doncs és que encara estem en estat de estupor.
La resta de països veïns van fer canvis evolutius però ves per on els monàrquics d’aquesta terra són els amics dels sàtrapes.
Hi ha nivell oi.

Estic d’acord que no podem subestimar la força i el poder d’Espanya (ells tenen un estat i nosaltres no tenim estat. i en tenim un, el seu, en contra). No sé si ho tenim a tocar o ho tenim lluny, però sé que podem aconseguir la independència més de pressa del que alguns es pensen i també que podem perdre una vegada més l’oportunitat d’aconseguir-la.
També estic d’acord que “aquesta energia popular necessita una articulació política eficaç” i hi afageixo: i també necessita d’un poble disposat a enfrontar-se a aquest estat opressor des de la convicció profunda que la violència no és moralment acceptable i a més a més ens allunya de l’objectiu, i disposat per això mateix a pagar un preu sense deixar-se trepitjar i per tant disposat a defensar-se dels atacs i de la violència d’aquest estat. Aquest poble crec que hi és. En canvi no estic tan segura que tinguem un poble que sàpiga caminar per la maroma per la que haurem de caminar per passar entre Escil·la i Caribdis sense ser xuclats o engolits pels dos monstres. A banda de la desobediència i no cooperació ens cal lucidesa i olfacte i a vegades em sembla que ens en falta. El mateix penso que passa amb els polítics. En tenim amb cortage i determinació però potser els manca lucidesa i olfacte. Amb tot crec que estem aprenent a pas de gegant. Ara sabem i tenim moltes més dades que fa dos anys.

A hores d’ara, trobo interessant l’anècdota del dia i la categoria de fons del procés.
Començo per la protesta antifeixista i republicana d’ahir. D’acord amb Albert Miret (05.11.2019 | 06:47), “Ni oblit ni perdó, senyor traficant”

I continuo amb la mar de maror que ens amoïna:
M’ha semblat que a Miquel Gilibert (05.11.2019 | 05:10) li preocupa que el PSc quedi frec a frec amb ERc a les enquestes, i potser encara més a les urnes, pel fet que “tota aquesta energia popular necessita una articulació política eficaç”
I jo em demano al solitari: Què hem de fer? votar ERc si no volem que PSc superi als independentistes de Ca N’Ampla? Sempre en negatiu, el vot útil per.. per qui? Mentre esperem una nova generació de polítics que ens faci votar en positiu, ja es arribada l’hora de la desobediència institucional, no de fer mèrits per gestionar l’autonomia.
Que potser ens va preocupar que l’Arrimadas fos la guanyadora de la cursa catalana del 21D2017? Aleshores la base era estreta i tampoc no els va importar d’empetitir-la jugant a firetes. Ara tornem a ser-hi, tots volem guanyar la cursa i necessitem una llebre que tiri de la bestiola desbocada. D’aquí plora la criatura.
No em motiva ajudar ERc a guanyar PSc aquesta cursa. Voldria fer pinya per bastir la victòria d’un independentisme petit però majoritari com un castell de poble, trenat de bones mans i braços forts i espatlles amples o estretes del comú de la pinya. No ens donen opció, i farem una escampadissa de vots que tranquil·litzarà molts espanyols (per no dir tots)

Per això, tampoc no em motiva gaire tenir 3 partits per triar i votar (Joan López, 05.11.2019 | 04:43), perquè la millor eina per corcar l’estaca les aplega a totes tres en una de sola. L’oferta al mercat no ens deixa veure la nostra demanda, el nostre interès.
I em pregunto amb Jaume Vall (04.11.2019 | 23:41) “Què tenim? 2,5 M de votants sobiranistes que votaran a líders que es traeixen entre ells. Tenim molt poca cosa, a part de la paciència de la gent”

Estic en desacord amb Javier Baena (05.11.2019 | 05:24) quan diu que es va emocionar ahir veient com els tres partits feien alguna cosa plegats, i li sap greu que no hi tingui continuïtat. Però jo no he vist partits a la plantada davant el francodenominat rei d’Espanya, només catalans… Com a màxim, els partits han acceptat una assemblea extemporània i inútil dels càrrecs electes que no compromet ningú, ni als que els substituiran ni als seus partits, a actuar en conseqüència.

Acabo en positiu compartint amb Joan Rovira (04.11.2019 | 22:28) que “Cal acabar amb la teranyina clientelar polític professional colonial a Catalunya”, i amb l’Enric Roig que “ara son temps de rauxa, però mai vigilarem prou si no volem perdre tot el seny pel camí” (05.11.2019 | 03:59)

Mientras sigamos reflexionando en términos de “partidos”, la partida nos la han ganado.

La independencia de un país no se logra mediante estructuras de partidos existentes. Haciendo un símil con una reflexión que ha circulado mucho en los últimos tiempos (y que proviene una vez más de la experiencia del País Vasco), al igual que un político encarcelado no debe hacer política de primer orden desde la prisión, por la sencilla razón de que está encarcelado, tampoco se puede llegar a la independencia con partidos políticos que están encarcelados desde décadas, muchas décadas en un sistema que se opone y se opondrá por Tierra, Mar y Aire a esa misma independencia.

Sí, es cierto, tenemos presos políticos pero también tenemos partidos presos. Ninguno de los dos debería liderar la consecución de la independencia.

Lo crucial en una situación como en la que nos encontramos es identificar quién es el enemigo (que se me disculpe el término belicista). El enemigo no solo es el que se opone radicalmente a nuestras aspiraciones, el enemigo también es, o puede serlo, el que sin oponerse a ellas (En Comú Podem) o incluso apoyándolas (ERC y como se llame ahora el otro partido) al tener carcelero, pues como que no son creíbles y, en cualquier caso, no rematan nuestra faena, rematando, eso sí, la de la Corte del Reino.

¿Qué le ocurrió al movimiento del 15-M que luego fue absorbido por el partido político Podemos? Pues que cuando Podemos comió del fruto del árbol prohibido, es decir cuando pisó las mullidas alfombras del Congreso de los Diputados, entró de lleno en el juego carcelero y carcelario del Reino de España. Porque no nos olvidemos Spain (a esos efectos) is different.

No se puede hacer un vestido nuevo con telas viejas. Se puede hacer una bonita cosa pero no un bonito vestido nuevo.

¿Qué pintamos nosotros en el Congreso de los Diputados de la carrera de San Jerónimo? ¿Qué obtendremos en el hemiciclo que nos lleve a la independencia? Nada, Res, Niente, Nothing, Ezerrez, Rien de Rien, excepto una cosa, poder protestar, hacer ruido, cumplir con el papel de mosca cojonera que sí, que exaspera, pero que llegado el momento se mata con insecticida. Y de insecticidas los de la Corte del Reino saben un rato.

Si esto es así, votemos el 10-N a los que cumplirán con creces con el papel de mosca cojonera y, de paso (lo más importante), pasemos un mensaje claro a los dos partidos que nos prometieron lealtad y que luego nos dejaron tirados a los pies de los caballos de la Policía Nacional, la Guardia Civil y … y … de los de la BRIMO (Made in Cataluña).

A los que todavía creen que más vale pactar con Lucífer (PSOE) que que gane Satanás (el resto) decirles que el personaje es el mismo. España no cambiará ni en lejía porque si cambiara dejaría de existir. Tendría que reinventarse.

El 10-N podemos conseguir dos cosas con un simple y solo gesto. Cantar las verdades del barquero, montar la del Rosario de la Aurora en el Congreso de los Diputados y (lo más importante) transmitir el mensaje a los dos partidos hegemónicos del bipartidismo procesista, que “així no”. Ojo no porque vayan a cambiar sino porque puede que entonces sí surja un nuevo movimiento político transversal con la absoluta convicción y resolución de separarnos de una santa vez del muermo de Mingorrubio todo ello con vistas a las ya cantadas elecciones catalanas.

Que los vientos nos sean propicios (a falta de que lo sean los rancios partidos políticos).