‘Bullying’

Entre els temes que em van proposar per escriure en aquests articles hi havia el bullying. La veritat és que la idea de l’assetjament constant que comporten les xarxes és una cosa que em supera. Això de no poder fugir mai perquè, quan no hi ets físicament, sempre poden accedir a tu a través del mòbil. Però m’ha vingut al cap un context en què l’assetjament és possible durant vint-i-quatre hores els set dies de la setmana: els internats.

Jo de Masquefa no recordo escenes d’assetjament. Sí que hi havia un nen que, quan em veia, em deia: “Gorda!” I jo, que sempre he tingut la percepció del cos alterada, em mirava i pensava: “Per què em diu això, si sóc normal?” El que sí que vivia com un assetjament i em feia enrabiar molt era quan ens deien “nòvios” a un amic meu –molt amic, molt amic, molt amic– i a mi. Potser per això no m’agradava gens que els demanessin als meus fills quan eren petits si tenien nòvia. I vaig quedar esfereïda quan un va contestar: “Sé fregar i sé treure la pols, no la necessito per a res.” Sé que s’estava defensant de la intromissió i no tenia més de cinc anys, però què li havia fet venir al cap la idea que això era el que feien les companyes?

La primera experiència descarnada d’assetjament la vaig viure tot just acabada d’arribar a l’internat. Estava parlant amb una nena d’un curs per sota del meu i, de cop i volta, se’m va acostar una nena del meu curs i em va dir: “Fa pudor.” Dues paraules per posar-me en antecedents de com s’havia de tractar i de quina era la causa de l’estigma. La veritat és que no feia pudor però l’estigma perdurava i, més que assetjament, era un cas d’aïllament. Al cap d’un temps, ella em va explicar que, com que la seva mare s’havia mort, no li havia pogut ensenyar a rentar-se i quan el seu pare la va portar a l’internat (devia tenir set o vuit anys) encara no n’havia après i per això “feia pudor”.

La segona experiència que recordo li va tocar a una altra grassoneta de la classe, devíem tenir catorze anys. Va cometre l’error d’explicar-li a algú que li agradava un noi que es deia Santi i un dia, quan vam entrar a l’aula, es va trobar tota la pissarra plena de dibuixos que al·ludien al seu casament amb el Santi. Davant la gresca general, la monja li va dir que esborrés la pissarra, cosa que ella va fer plorant a llàgrima viva. Però el pitjor va ser que la monja, mentre ella esborrava i plorava, ens va fer un somriure de complicitat. I, amb aquell somriure, vaig aprendre una qüestió fonamental: mai no havia de parlar dels meus amors. Era evident que qualsevol sentiment recobert de greix era ridícul.

A mi em va tocar el rebre quan vaig canviar d’internat. Encara eren temps d’educació segregada però anàvem a fer algunes assignatures al col·legi dels nois. Un dia em vaig deixar l’abric al penjador i l’endemà em vaig trobar a la butxaca el dibuix d’una vaca. Quinze anys, la vida davant meu, totes les il·lusions per estrenar. En vaig fer una cançó i, com que les vaques eren un element del paisatge, no perdia l’ocasió d’al·ludir-hi quan topàvem amb alguna. La veritat és que allà es va acabar l’assetjament i al final eren ells que es queixaven que qui els assetjava era jo.

Vaig recordar aquest episodi no fa gaire anys. Una alumna va suspendre i va sortir molt enrabiada del despatx. Va anar al lavabo i va fer una pintada a la porta: “No feu Llengües del món amb la Carme. Us suspendrà sense motiu.” Vaig anar al lavabo i vaig topar amb una companya que en sortia, em va fer una cara estranya i, quan vaig entrar, em vaig trobar la pintada. Què podia fer? Era evident que la incomoditat que havia sentit la meva companya es podia estendre a tots els companys del departament. Allò de l’elefant a l’habitació, que diuen. Vaig fer una fotografia de la pintada i la vaig penjar a Twitter. La pintada encara hi és. La devia fer amb tinta indeleble perquè, seguint aquell principi que diu que si un carrer és brut llencem els papers a terra, aquella porta que fins aleshores estava immaculada es va omplir de pintades. Les han pogut netejar totes menys la meva i una altra que l’encercla i que diu “Ahora y siempre”. Ironies de la vida. El cas és que ara tots sabem que hi ha la pintada i de tant en tant encara la comentem i riem.

Un cas similar em va passar amb una humorista que va fer un vídeo sobre mi. Quan passen aquestes coses es creen situacions certament incòmodes. Sé que els alumnes l’han vist però no diuen res i ells no saben si l’he vist ni si sé que l’han vist. Matem-ho. Poso el vídeo a classe i a sobre em va la mar de bé per il·lustrar el que havia d’explicar aquell dia. Després li ho comunico a la humorista i aleshores resulta que l’assetjadora sóc jo.

I, si parlem de Twitter, puc explicar històries similars. He tingut uns quants episodis d’assetjament. Després d’un dels més forts –fins i tot em va insultar una directora general– que per a mi no havia estat més que una tempesta d’estiu, em vaig trobar que, cada cop que quedava amb algú (família, amics, col·legues…), es feia un silenci incòmode fins que jo no treia el tema i els podia dir que no patissin, que no passava res. Sempre els deia que, si n’hi havia trenta que m’insultaven, n’hi havia tres mil que em seguien i és que, al final, segurament la recepta és aquesta. Potser l’assetjament es pot vèncer, però el que és pitjor és l’aïllament que se’n deriva. I el que ens fa a tots responsables dels casos d’assetjament és aquest silenci, aquest mirar cap a una altra banda quan qualsevol voltor es fixa en una víctima. Perquè tots sabem que només s’atrevirà a atacar quan la trobi sola.