Antoni Bulbena: “Quan les temperatures són molt altes augmenta l’agressivitat”

La calor afecta la salut mental? El doctor Antoni Bulbena, coordinador de la Unitat d’Ansietat de l’Hospital del Mar i cap emèrit de docència i recerca del Servei de Psiquiatria, durant la seva carrera ha analitzat com la temperatura pot afectar el dia a dia. Encara que la gent diu que l’estiu és la millor època de l’any per a qui té trastorns de salut mental, no és 100% cert. És veritat que quan hi ha llum és un bon moment. Però també s’ha demostrat que quan la temperatura és alta augmenta l’agressivitat.

Entrevistem el doctor Bulbena perquè ens ho expliqui detalladament i li demanem com hem d’afrontar les vacances si no passem pel millor moment de salut mental.

—Com afecten l’estiu i la calor la gent que té depressió?
—Quan hi ha llum més aviat és un moment bo. De fet, a les enquestes la gent diu que està millor a l’estiu. Tothom prefereix el sol al fred o la pluja… A l’estiu les depressions i les angoixes baixen. Ara, hi ha alguns inconvenients, perquè quan augmenta la calor, la cosa canvia. Quan les temperatures són molt altes augmenta l’agressivitat i el consum de substàncies i alcohol. I això ho espatlla tot. Però la llum i la calor són un bon moment en principi. Hi ha molta gent que a l’estiu no pren la medicació i, quan arriba la tardor, hem de tornar a començar.

—Podríem dir que la llum és bona, però la calor, no? Té totes dues coses, l’estiu?
—Hem de distingir entre la llum, que té un efecte terapèutic clar, i la temperatura. Encara que s’ha de dir que també hi ha malalties que amb la llum s’activen més, com ara el trastorn bipolar. Igual que la llum va bé per a tractar la depressió, hi ha persones més vulnerables a qui posa a l’altre costat.

—I heu dit que quan puja la temperatura augmenta l’agressivitat?
—Sí, fa molts anys vaig en fer un dels primers estudis. Recordo que hi va haver un cop de calor a França i aquí i va morir molta gent. En aquell moment, jo manava en alguns centres on hi havia urgències psiquiàtriques, i vaig voler analitzar què passava quan hi havia una onada de calor. I em vaig adonar que hi ha més agressivitat. D’aleshores ençà, hi ha hagut més articles que han demostrat que quan hi ha cops de calor hi ha més violència. Per exemple, s’ha demostrat que augmenten els casos de violència domèstica. De fet, és una cosa que s’hauria d’explicar més. Hauríem de dir a la gent que quan hi ha una onada de calor, no només ha de vigilar de no passar calor, sinó que cal ser conscient que són dies que hi ha més discussions, assassinats i suïcidis… Fa uns anys va haver-hi un article molt interessant que examinava les guerres del segle XX de tot el món. I es va veure que moltes d’aquestes guerres van esclatar en èpoques en què hi havia hagut un cop de calor. Per exemple, el 18 de juliol, aquí. D’alguna manera hem de ser conscients que continuem essent animals.

—Per tant, el canvi climàtic ens afectarà?
—Sí, caldrà vigilar molt l’agressivitat, perquè això anirà en augment si van augmentant les temperatures. Sobretot, caldrà vigilar l’agressivitat pel que fa a la violència. És a dir, quan tot es torna blanc o negre, o bo o dolent. Fixa’t que aquests últims anys hi ha hagut moltes més dicotomies polítiques. Hi ha enfrontaments molt primitius. Es fa la guerra desqualificant l’altre. Durant molts anys vaig estudiar la maldat. I vam veure que quan algú posa en marxa el poder i, especialment, la maldat, es basa en la desqualificació dels altres. La primera passa és aquesta. Això no vol dir que tot el poder tingui maldat, però només hi ha maldat quan hi ha poder. Actualment, molts poders són molt dicotòmics, molt dividits, hi ha gent que no surt d’aquesta guerra. Si escoltes discursos polítics, especialment d’aquí, hi ha més tendència a la violència verbal. Això té veure amb el canvi climàtic i la calor? No ho sé del tot. Però sí que ha estat coincident. No m’atreviria a dir al 100% que és això. Però puc dir que a urgències veiem que hi ha més suïcidis. Això sí que s’ha pogut estudiar. Per exemple, s’ha demostrat que en països més freds no hi ha aquesta violència. També hi ha violència, però no és igual, aquesta té més a veure amb els grups, és més tancada.

—És a dir, si quan fa calor, discutim més, hi ha una raó al darrere.
—Hem de procurar no acalorar-nos massa. S’hauria de dir molt més des del punt de vista de la prevenció. Em sap greu que quan ve una onada de calor, la gent pensi que cal repartir ventalls, potser també hauríeu de repartir guants de boxa [riu]. No, no, però sí que caldria que la gent sabés que la calor en posa en una situació més límit, de menys tolerància. No entenc que les campanyes que es fan a l’estiu sobre la calor no ho expliquin.

—A l’estiu acostumem a perdre la rutina, això no és dolent per a la gent amb una depressió?
—Sí, és clar. Fins ara ho analitzava des d’un aspecte biològic, però l’ésser humà és el que té més maquinària social i personal de tots els animals. I, per tant, això és fonamental. En conseqüència, si tenim unes rutines molt marcades per a la feina i no anem a treballar durant les vacances, això tindrà uns efectes molt marcats en el nostre dia a dia. Hi ha gent que és molt adepta a la feina, ja que s’hi troba segura. I quan se’n van de vacances a un lloc on no han de fer res, senten que no tenen la mateixa capacitat i identitat. Moltes vegades diem això que les vacances han de servir per a desconnectar, però el que alguns no entenen és que aquesta desconnexió ha d’anar sempre acompanyada d’una connexió a una altra cosa. Les vacances no són per a desconnectar, sinó per a canviar de connexió. Unes bones vacances són quan aconseguim de connectar amb una altra cosa que hem triat, que no és casual. Si només desconnectem, ens alleugerim, però no és el mateix l’alleujament que el plaer. Diuen que la llibertat és poder dir que no; no obstant això, la gràcia és que tens la intel·ligència de triar el sí. Pots ser milionari i decidir que no vas més a treballar, però has de ser prou intel·ligent per a pensar que faràs després.

—Voleu dir que no és bo no fer res?
—No, existeix el dolce far niente. Pot ser útil, però s’ha d’estar una mica entrenat.

—Precisament, som en una societat que sembla que és mal vist no fer res, que sempre hem de fer coses.
—Sí, hi ha una pressió important, però no ho veig malament, en definitiva, això ens anima a fer coses. Com et deia, el repòs absolut és molt difícil. Has de sentir-te capaç, competent, feliç i content sense fer res, i això no és fàcil. Requereix una mica de preparació. De fet, quan algú es planteja la jubilació, ha de fer aquestes coses. Has de saber on hi ha el no i on hi ha el si. Per això es premia tenir alguna activitat. La gràcia és que mani la persona. Que sigui ella qui decideixi si val la pena o no. Que si treballa és perquè tria de fer-ho i s’adapta bé, i si no treballa és perquè ha sigut capaç de triar el no fer res. El dolce far niente és molt important, però s’ha de saber fer.

—I com se n’aprèn? Perquè suposo que molta gent sent que acaba fent allò que diu la societat, la parella, els amics… Com s’aconsegueix d’escoltar-se un mateix?
—Fixa’t que, quan em deies tot això, el subjecte era l’altre: la feina, la parella, el món… L’exercici correcte seria que un mateix es digués que el protagonista és ell. D’això en dic fer el Miami, de mi a mi. Als metges ens costa molt de fer, perquè tot el dia responem als impulsos dels altres: els pacients, la família, els amics… De fet, l’altre dia ho explicava en una conferència. Em preguntava: els professionals de la salut sabem cuidar-nos? Quan cuidem, el subjecte és l’altre. I, és clar, sortim al carrer i sempre tenim pacients que ens necessiten. Això ens fa estar bé. Ens sentim que tenim ofici. Però la pregunta que ens hauríem de fer és: tu què vols? No es tracta de preguntar-te què necessites, sinó què desitges. El que és complicat d’aquesta pregunta és que ho has de respondre tot sol. És més còmode lluitar contra algú o a favor d’una cosa que no per un mateix.

—La societat ha canviat en aquests anys respecte d’això? Les noves generacions vivim aquesta soledat de manera diferent? Quin paper hi han tingut les xarxes socials? Perquè sembla que ens acaben causant una pressió constant perquè tothom s’ho passa molt bé i fa moltes coses…
—Sí, la cosa és que tot plegat és una pseudo-soledat. És a dir, és més aïllament que soledat, moltes vegades. Quan parlo de soledat em refereixo que la gent parla amb ella mateixa, cosa fonamental però molt difícil. Però la dosi verinosa és l’aïllament. Estar sol en principi no és una cosa negativa, hem de saber-ne. És fonamental. Ho hauríem de practicar cada dia. La cosa és que confonem aquesta soledat amb l’aïllament. Les noves tecnologies et permeten d’imaginar-te que ets capaç de comunicar-te amb el món, però no és real. La comunicació a través d’una pantalla no és suficient. La comunicació autèntica és la personal, la d’estar-s’hi una estona, la d’escoltar, la de parlar, la de mirar…

—Què voleu dir?
—Els éssers humans tenen una variable molt interessant. Quan mirem, sabem on mira la gent. Molts animals no tenen la part blanca de l’ull. I, per tant, no és tan important saber si et miren o no, però els humans, sí. Un nen de pocs mesos ja pot notar si la mare el mira o no. De fet, si nota que la mare no el mira, es desespera. Llavors, és clar, la comunicació en línia ens dóna una fantasia i una utilitat altíssima, però ens treu de la realitat sensorial. Vull dir que la tecnologia ens pot ajudar perquè ens acosta més de pressa, però també amb superficialitat. Ens deixa llegir els titulars de les coses, però moltes vegades no ens dóna accés al text sencer.

—Per tant, són diferents, les generacions? És a dir, els qui ens hem acostumat a anar a tot el dia amb el mòbil a la mà no sabem estar sols, sabem reflexionar menys?
—Teniu moltes temptacions de passar per sobre de les coses. Quan entres al metro, segurament et trobaràs que hi ha entre el 70% i el 80% de la gent que mira el mòbil. N’hi ha que treballen, n’hi ha que juguen… No estan sols, estan connectats amb el món mundial. D’aquesta manera no fan la feina d’analitzar d’ells cap a ells. Sempre hi ha hagut coses per a distreure’s al metro. Durant molts anys, veies la gent llegint el diari. Però les tecnologies han fet que això encara augmentés. Les tecnologies et donen una fantasia de poder.

—Abans parlàveu de la necessitat de la desconnexió de la feina. Les noves tecnologies fan que no sigui tan fàcil?
—És clar, actualment la feina ha envaït moltes cases. I això també ha originat certs problemes domèstics. Quan truquen de la feina, la família ha de callar. Hi ha una invasió de l’espai. De fet, és un problema típic en les empreses familiars, on l’organigrama de l’empresa mata la família. Hem d’intentar que la feina no ens envaeixi aquest espai més personal. Els meus fills sempre em recorden que un dia passejava amb ells i em va trucar un pacient molt important que necessitava veure’m. Recorden que li vaig dir que en aquell moment no podia perquè estava amb els meus fills. Jo no vaig donar-hi importància, però els meus fills m’ho recorden de vegades, per tant, va ser important prioritzar-los. Això em va fer pensar, i em vaig adonar que cal aprendre a fer aquestes petites coses. El problema és que les noves tecnologies són molt invasores. Abans, amb el telèfon només et podien trobar a casa o a la feina, ara, amb el mòbil, sempre estàs actiu.

—És clar, ara ens hem acostumat que, fem vacances, però poden trucar-nos de la feina si ha passat res.
—Ara hi ha uns correus electrònics que diuen: “Vostè rep aquest correu, però no té cap obligació de contestar si no és el seu horari.” Em va sorprendre. I vaig pensar, responc igualment. Però mira de preservar aquest espai, perquè sense ni adonar-te’n, segurament, donaràs prioritat a allò que et demanen. El mecanisme humà d’ajuda té molta prioritat. Si vas pel carrer i algú demana ajuda perquè ha caigut, hi vas. Encara que també hi ha estudis que demostren que hi vas si està tot sol, si hi ha més de tres persones, ja no hi vas. Ara, quan et dediques a una professió com la meva, has de procurar que aquesta conducta no sigui tan hegemònica que no puguis pensar. Has de poder tenir la llibertat de dir que no. Dir que no sempre és molt difícil.

—Hi ha gent addicta a la feina? Com més va més costa de desconnectar?
—Sí! Les feines que et dediques a ajudar són molt addictives. També hi ha una mena de persona a qui va més bé estar orientada. És a dir, si sé que de les vuit del matí a les dues del migdia tinc feina, i tinc molt clar què he de fer, això és més fàcil que no estar sol sense saber què fer. D’alguna manera, hi ha gent que a la feina se sent menys insegura. Encara que no és del tot cert, perquè, si estàs bé amb tu mateix, no et cal treballar per sentir-te segur.