Brussel·les queda col·lapsada per una manifestació que mai no havia vist

Brussel·les no havia vist mai una manifestació així. Més de quaranta-cinc mil persones, segons la policia belga, vingudes de tots els racons del país i d’uns quants llocs d’Europa han trencat les expectatives de la convocatòria ‘Omplim Brusel·les’. De manifestacions d’aquesta magnitud n’havien vist, al cor de la UE, però mai cap com aquesta, en què tantíssima gent ha vingut d’un país que és a mil tres-cents quilòmetres de distància per carretera i en desenes de vols i que passarà a la història. Les autoritats municipals de Brussel·les s’han vist sobrepassades pel col·lapse de manifestants que hi havia dins el parc del Cinquantenari i als voltants. Milers d’estelades i crits de denúncia de la repressió espanyola contra l’independentisme català, de condemna pel manteniment de quatre presos polítics, de suport al president Puigdemont i als consellers a l’exili Puig, Serret, Ponsatí i Comín. ‘No esteu sols!’, ha estat el crit més repetit.

Desafiant el fred, un vent terrible i una pluja fina i glaçada, a més de la llarga distància recorreguda, desenes de milers de catalans, famílies senceres, gent vinguda de tot arreu del país, s’aplegava una hora abans de la manifestació a l’entrada del Parc del Cinquantenari, a tocar del barri europeu on hi ha la seu de les institucions europees. La policia de Brussel·les s’ha alarmat per la quantitat de gent que hi havia a la concentració, i n’ha fet canviar el punt de començament. La gentada envaïa tot el parc per dins, i la capçalera s’ha situat finalment en un dels accessos laterals, des d’on ha començat a avançar per un dels carrers laterals que és a tocar del parc. Hi eren els consellers, el vice-president d’Òmnium, Agustí Alcoberro; el portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri, i els representants de Junts per Catalunya Eduard Pujol i Elsa Artadi i els d’ERC Marta Rovira i Gabriel Rufián. El president Puigdemont era en un punt més enrere.

Moments de caos, de desbordament, perquè la capçalera pogués avançar enmig de carrers plens de gent en què havia d’obrir pas constantment; hi havia manifestants pertot arreu, cridant ‘No esteu sols’, i ‘Puigdemont, el nostre president’, i ‘Presos polítics, llibertat’. Tot ple de pancartes i cartells interpel·lant Europa, cridant de ràbia per la passivitat davant la repressió, per no haver mogut ni un dit per fer costat a un moviment tan pacífic, democràtic i multitudinari.

L’independentisme ha portat aquest crit i tota aquesta multitud just davant la porta de l’edifici Berlaymont, la seu de la Comissió. Mentre al carrer la gent clamava contra tanta indignitat, a dins un portaveu de la Comissió tornava a menystenir la veu de tota aquesta gentada. ‘Desperta’t, Europa!’, deia la pancarta de la capçalera de la manifestació. Els carrers han quedat col·lapsats i han quedat petits per a encabir tota aquesta gentada vestida de groc, el color prohibit.

On era Puigdemont? S’ho preguntava molta gent. Era impossible fer-lo arribar fins al capdavant de la manifestació, enmig de tanta gent que avançava, atapeïda. Finalment s’ha incorporat a la capçalera, en el tram final de la manifestació, enmig d’un caos apassionat d’una multitud que el seguia, que el volia veure en el seu exili, a mil tres-cents quilòmetres de casa, que li volien reconèixer la condició de president legítim. I Puigdemont ha interpel·lat directament Juncker en un discurs molt dur amb el paper de la UE: ‘Havíeu vist mai enlloc del món una manifestació com aquesta per a donar suport a criminals? Potser perquè no som criminals sinó que som demòcrates’, ha exclamat.

Puigdemont al costat de Rovira, i Puig i Ponsatí de Comín i Serret. Ha estat un acte d’unitat independentista, a dues setmanes de les eleccions del 21-D, que ha projectat cohesió pel reconeixement del govern legítim i per l’exigència de l’alliberament dels presos polítics. Una imatge, la de milers i milers de manifestants concentrats durant hores i hores en un país llunyà per reafirmar la legitimitat del primer d’octubre, que té un impacte internacional i una repercussió inimaginables fa pocs anys.

Si l’any 2009 uns pocs milers de catalans van manifestar-se a Brussel·les seguint la iniciativa dels ‘Deu Mil a Brussel·les’, marcant un precedent de mobilització important per a l’independentisme malgrat un ressò mediàtic més aviat discret, avui la situació és ben diferent. Aquesta manifestació d’avui i aquella de fa més de vuit anys són incomparables, per la magnitud, pel moment polític i perquè avui sí que tots els mitjans internacionals hi eren, i avui sí que la Comissió Europea escoltava aquest clam que ha arribat ben bé fins a la seva mateixa porta.