L’estudi de la bruixeria a Catalunya els darrers temps ha proporcionat canvis d’interpretació superlatius sobre l’assumpte. Hem passat d’un seguit de tòpics que malgrat tot encara pul·lulen en l’imaginari col·lectiu (un cert romanticisme sobre la figura de la bruixa, un èmfasi notable en el paper de la Inquisició en la persecució d’aquelles dones) a unes noves mirades fins a un cert punt sorprenents. Abans de la pandèmia, el Museu de Cervera va organitzar unes jornades sobre la bruixeria i hi vaig sentir una conferència esplèndida de l’historiador Pau Castell, que fa anys que investiga el fenomen de la cacera de bruixes a Catalunya. Fa poc dies, Alba Tebar feia una entrevista sucosa a Castell, us la recomano.

Hi ha coses que m’ha semblat entendre d’aquests estudis que vull subratllar a partir de la nostra contemporaneïtat: 1) que van ser les dones que van ser objecte de persecució, és evident; 2) que la gran majoria d’aquestes dones vivien en una certa marginalitat: havien arribat feia poc temps al lloc dels fets (eren forasteres), les acusaven de remeieres o de tenir un poder malèfic, no tenien la “protecció” (atenció a les cometes) d’un home, eren bàsicament pobres…; 3) que les denúncies contra elles provenien, no de l’Església, sinó dels veïns i veïnes a qui molestaven aquelles dones marginals; 4) que, un cop feta la delació, s’engegava una maquinària en què no hi havia cap mena de justícia i que massa vegades acabava amb l’assassinat de les suposades bruixes.

La recerca sobre el tema mostra la crueltat de la societat d’aquells temps. I, malauradament, ja ho sabem, les coses es repeteixen. Un incís des del món de l’art. Hi ha dues artistes catalanes, almenys dues de qui jo conec la trajectòria, que han treballat el tema de la bruixeria. Una és Ana DMatos, amb el seu projecte “Mans de bruixa”, del qual veiem un exemple en la imatge que acompanya aquest text: a partir del dibuix i del brodat, en un seguit de peces, l’Ana es pregunta sobre la persistència en la nostra època de la misogínia grupal que va permetre tantes atrocitats. L’altra artista és Olga Olivera-Tabeni i el seu projecte “Temptativa d’inventaris” en què, gràcies a un procés de recerca a la plana de Lleida, descobreix que els llocs on s’havien perpetrat aquells processos injustos són ara terres ermes, buides, com si la veritat es rescabalés d’aquelles injustícies. Ep! I no m’oblido pas dels poemes que Maria Mercè Marçal va dedicar a les dones bruixes.

Avui no n’hi ha, de bruixes. Però continua havent-hi delacions i persecucions. No hem après res. Hi ha un grup de persones que es constitueixen en els estendards de la comunitat i decideixen quins altres no en formen part. I les víctimes tornen a ser, com els segles passats, els forasters, els diferents, preferentment les dones, els pobres, els qui tenen poc i alguns volen que encara tinguin menys. La societat no admet la diferència, no admet l’altre. I no em refereixo només a la ultradreta, aquesta gent insidiosa i arrogant, que es pensa que és millor que la resta pel seu origen o per la seva situació econòmica. (Potser si la senyora Orriols i els seus seguidors es fessin proves d’ADN d’origen descobririen que la seva puresa genètica no és més que una mentida. I ho dic jo, que porto dos cognoms aparentment catalaníssims. Però vés a saber les barreges –sempre enriquidores– que arrossego en el meu arbre genealògic. Quantes impostures!)

No, el problema no són sols els partits xenòfobs, sinó que aquests partits acaben convertint-se en mirall de les obscenitats ètiques de la nostra societat. A Belltall diuen que una família magribina ha llogat cal Manolo, una casa buida del poble. I ja han començat els comentaris a sota veu com si una infecció recorregués el país i el virus hagués arribat en aquest poblet petit de l’antiga Segarra meridional. 

La paradoxa seria ingènua si no fos esfereïdora: anem a menjar a restaurants africans o asiàtics, però quan sortim d’aquells locals mirem els immigrants originaris d’aquells països que passen pel nostre costat amb posat de suficiència. Més encara: el futbolista català Lamine Yamal rep tota l’admiració per la seva actuació amb la selecció espanyola (incloent-hi els casos de bipolaritat d’alguns independentistes), però s’oblida l’origen de la seva família. El periodista Fonsi Loaiza ho recordava fa poc: el pare de Lamine Yamal va llançar ous a una parada de Vox mentre cridava “racistes”; i va ser condemnat a una multa de 600 euros. La cosa és que s’ha de ser coherent: o estàs a favor de l’acolliment i de la  integració (sigui d’un futbolista famós o d’una persona humil que es troba a l’atur) o contribueixes al racisme, a la barbàrie.

La cacera de bruixes es va produir arran de l’odi de comunitats petites que no admetien les forasteres, les diferents. (A pagès, aquesta condició de foraster, per més blanc i catòlic que siguis, encara es té molt en compte.) Avui continuem menyspreant aquelles persones vingudes de fora de baixa condició econòmica que moltes vegades fan les feines que no vol fer ningú més. Ara no es cremen les bruixes, però de gent diferent n’hi ha arreu, i es continua marginant i estigmatitzant. Com si no haguéssim après re de re.