Bru Rovira: “Hi va haver una purga d’una generació que tenia una visió del periodisme”

El primer capítol de Matar el director, que acaba de publicar Bru Rovira Jarque (Barcelona, 1955), un dels periodistes purgats de La Vanguardia per haver fet periodisme, és un retrat, amb humor, de la manera com el poder ensorra el periodisme a cop d’Excel. És un cop rotund i suggeridor. Rovira juga amb la ironia i un toc de malenconia. No vol identificar ningú, tot i que el lector no deixarà de fer-ho. Fa servir noms ficticis per ensenyar les entranyes i la decadència del poder. I, també, noms reals per homenatjar uns personatges i un Raval on va viure la seva vida professional.

Ens coneixem des de molt joves. Vam coincidir poques setmanes en una redacció d’un edifici de la Meridiana. Només ens separa un any i per a mi llavors, quan potser tot just teníem vint anys, ja era un mestre. Fem l’entrevista al bar Marsella, al cor d’aquest Raval, ferit i intens, que, com Can Lluís, el Boadas i molts altres, és protagonista d’aquesta novel·la, de quan el periodisme també es feia als bars i explicava què passava al carrer. Durant la conversa fa una anàlisi aguda sobre les xarxes i tot allò que envolta la informació, com els “m’agrada” acaben afavorint un món de creences i tot acaba essent més acostat al hooligalisme del futbol que no al periodisme. Descriu allò que passa com a les seves enyorades cròniques. Diu que allò que li ha passat ho viu com una derrota, però també té l’esperança que tanta ximpleria col·lectiva no duri gaire.

—Quan la vàreu escriure aquesta novel·la?
—Quan vaig plegar de La Vanguardia vaig marxar a Ruanda i la vaig començar, però estava tan enrabiat que ho vaig deixar. L’he acabat més tard.

—Estàveu enrabiat amb l’acomiadament de La Vanguardia? Però jugant amb el títol podríem dir que amb la literatura heu acabat matant el director…
—El títol de Matar el director és una metàfora. Aquest director podria ser qualsevol director. Tots hem llegit el llibre El director de David Jiménez. Tots hem vist que en aquesta professió hi ha hagut un poder que no venia de la capacitat professional sinó d’uns altres factors. Aquest director és un director metafòric, que cadascú pot entendre com vulgui, però no tenia gens d’interès que fos ningú concret. Tot i que un ha viscut la vida que ha viscut, és clar. I fa sortir qui fa sortir, no?

—Dieu que tot és ficció…
—És clar, és una novel·la.

—Però la gent quan ho llegeixi relacionarà i identificarà. El meu cap no ha deixat de fer associacions amb la realitat i a vegades he rigut molt…
—La gent que foti el que vulgui, la literatura serveix per a això. Si fas una peça literària que té interès és perquè aconsegueix que a l’altre, al que la llegeix, se li obrin finestres personals. No les teves, sinó les seves. En aquest sentit, hi ha molta part de mi.

—Hi feu sortir un diari que es diu les Notícies i un altre que és La Vanguardia. Hi surten molts noms ficticis, però també molts de reals.
—És un homenatge a tota aquesta gent, un homenatge a l’època. I després hi ha tota aquesta ficció que em serveix per a parlar una mica de periodisme. Hi ha una de les capes del llibre, que és el món laboral, d’aquesta època, és quan parlo de l’Excel. Hi ha aquesta idea que al final hi ha hagut una purga i no s’ha fet amb elements de qualitat professional o de necessitats periodístiques. S’ha purgat la gent amb un Excel, mirant el deure i l’haver.

—Heu dit que estaveu enrabiat
—Quan me’n vaig anar de La Vanguardia, al principi estava enfadat. Atribuïa que m’acomiadessin a una cosa personal. Ho he fet malament, no m’estimen! Quan et foten al carrer, et sents assenyalat. I després, amb els anys, he anat veient que jo formava part d’un conjunt de molta gent que ha estat acomiadada de la mateixa manera, és a dir, era una purga general d’una generació que tenia una visió del periodisme. I no tenia res a veure amb mi. No em van acomiadar per ser jo, no vaig robar cap màquina d’escriure.

—Però aquest sentiment suposo que és impossible de no tenir…
—És clar que el tens, perquè, de fet, el periodisme jo sempre l’he entès com una manera de viure, no l’he entès mai com una feina. Sempre ha estat una vocació de vida. Jo no puc entendre la meva vida sense el periodisme. He après moltíssim, he conegut el món, he pogut desenvolupar la meva curiositat, he fet moltes coses, m’ho he passat molt bé. És clar, quan t’acomiaden, no t’ho esperes.

—Estàveu en plena forma, lluny encara de l’edat de jubilació…
—Estava acostumat a portar una vida intensa, que quan passava alguna cosa hi anava. He pogut veure el genocidi a Ruanda, per exemple. És molt diferent conèixer aquestes coses que llegir-les. A mi això m’entusiasmava. Tot això, és clar, es va tallar. Distreure’m no és la meva vocació.

—Hi tornaríeu?
—Malgrat aquesta nostàlgia, tens el sentiment que no hi tornaries tal com està tot ara. Nosaltres havíem treballat amb una jerarquia de la informació, una manera d’analitzar el món, hi havia unes condicions laborals i també hi havia diners per a fer coses. I ara tampoc no saps si tornaries a aquesta esclavitud de les pantalles. Veig els periodistes cansats, explotats, mal pagats i fotuts davant d’un ordinador, que és l’antítesi del periodisme. El periodista ha d’estar al carrer, al bar, a l’avió. Ara ho veig com una explotació. Per tant, és veritat que el meu sentiment d’ara és de derrota, però al mateix temps no tinc gens d’interès en la nostàlgia.

—És un món que s’ha acabat per sempre.
—Hòstia, espero que no, eh? Jo penso que s’ha acabat el meu món, això és clar. Però també penso que tanta ximpleria no pot durar gaire temps. Tu creus que tanta ximpleria col·lectiva porta enlloc? Som un país democràtic, amb universitats, amb escoles, això s’ha de girar. No podem estar tot el dia dient ximpleries, tot el dia insatisfets, tot el dia poc constructius, tot el dia individualistes, tot el dia només mesurant les coses pel seu valor comercial. No pot durar per sempre això de la quota d’audiència, aquestes collonades, no? No podem estar tot el dia parlant de misèries i de nosaltres mateixos, no? És impressionant, som societats democràtiques amb uns recursos enormes per a viure bé i per a tenir una bona vida. Si en comptes de parlar del que ens fa por fóssim capaços de parlar del que podem fer com a democràcia, potser tindríem una visió totalment diferent de molts temes: la immigració, les guerres, la pau! Nosaltres vivim en pau! I som capaços de viure en pau i de fer èpica de la guerra. Té collons, la cosa, eh?

—Has fet un documental?
—Vaig fer una pel·lícula pels Balcans, que ha estat un fracàs total, però està molt bé. La vaig passar a Girona, al Temporada Alta. Em vaig comprar una caravana vella i vaig estar tres mesos viatjant. Es diu Trieste Tessalònica. És una mica revisitar la guerra que havia fet amb el meu fill, i era interessant veure què ha passat vint-i-cinc anys després. Però al final és més una cosa humana, dels escenaris, de paisatges. És molt visual, molt reflexiva, amb una veu en off. Vam començar fent entrevistes, però al final ho vam deixar.

—Per què?
—Perquè volíem més aquesta idea de mirar i pensar, més que estar fotent-te la tabarra.

—A la novel·la hi surt aquesta reflexió.
—Amb el meu fill vaig aprendre que has d’observar, i mirant i mirant, perquè el problema que tenim avui en el periodisme és que et donen les coses mastegades, no? I la gent, més que pensar, vol saber què pensar. Què ha de pensar. Tothom vol saber què ha de pensar, no? Escolten la gent que els agrada, per saber què han de pensar. La idea d’aquest documental era més aviat que tu has de pensar per tu mateix veient les coses. Donar un espai a la reflexió.

—Però sempre heu fet un periodisme de mirar i observar. Mirar no és fàcil.
—No, és molt difícil, perquè la pregunta és on poses la càmera? Des del principi de fer periodisme crec que vaig prendre l’opció de no anar per la carretera principal. Vaig anar per les secundàries.

—Vàreu tenir una secció que es deia així.
—Exacte, era la idea de veure més, m’agradava la complexitat de la vida normal
de la gent. No és tan èpica, és molt més complexa. Al final és més grisa, però és més humana, més real. Serveix més per a fer-nos una idea del que passa. Si tu mires ara les carreteres secundàries, per exemple, d’Ucraïna, hi veuràs coses molt interessants. O si mires també la realitat humana de les guerres que hi ha en aquest moment a l’Orient Mitjà, la de Palestina. En canvi, sempre tenim aquests inputs que ens vénen de dalt, que ens obliguen a mirar les coses d’una manera amb què desapareix la persona humana.

—Sempre heu enfocat el periodisme cap a la persona.
—Hi ha una escena en el llibre meu d’Àfrica que faig com una vista a vol d’ocell que baixa i, a mesura que es va acostant, entra en una casa d’una persona africana i en veu els objectes i refà la seva vida. Si t’allunyes ho veus d’una manera molt diferent. El periodisme hauria de ser aquest exercici d’acostar-se molt i al mateix temps de saber mirar des de dalt. De saber mirar el conjunt. És un exercici dificilíssim. Demana molts recursos. Demana anar-hi, llegir, llegir mapes, parlar amb la gent. Fer-ho no és fàcil.

—Ara no es fa gaire?
—No es fa perquè ara hi ha una comoditat de l’impacte. Ara és això del like, del “m’agrada”, no? Ara estàs content impactant, no? Però en realitat l’impacte no és res, és absurd, no serveix de res. Des que hi ha els “m’agrada” i tot això, el món no ha millorat, jo crec que és al revés, anem desbocats. El “m’agrada” sense reflexió produeix més creences que criteris. O sigui, no fa servir la raó sinó la creença. Al final és com un partit de futbol, una mena de hooliganisme de la vida. T’apuntes a allò que t’agrada i et gires d’esquena a allò que et desagrada. No vols conèixer l’altre, que era el gran repte que Kapuściński deia sempre que tenim. Hem d’anar a conèixer l’altre. Això ara és al revés, ara hem d’anar a negar l’altre per poder ser nosaltres, sense pensar qui som. En un món en què realment estem barrejats tots, que és collonut, més necessitat de parlar de l’altre, perquè ja el tenim a casa.

—Darrerament, s’ha posat de moda explicar històries, però a vegades tinc la sensació que són històries que es cremen, de consum ràpid.
—Fa uns anys es deia “falta color, falten històries”. Ens vam posar a fer històries per humanitzar la geopolítica. Ara és al revés: la gent va a les guerres per explicar contes, que no són complets, ni són res, però no hi ha capacitat de posar això en el conjunt de les coses. Al final són històries de consum emocional. Em vull emocionar i vull emocionar la gent. Es crea per consumir, no per conèixer. És clar, llavors es busquen coses que es consumeixen, que són les més sentimentals possibles i com més salvatges millor i que no tenen una intenció profunda, que al final és un periodisme de distracció, que no té res a veure amb la funció del periodisme, que és una de les potes del sistema democràtic per a poder parlar amb nosaltres.

—En la novel·la expliqueu que l’entrevistador pot fer servir el silenci com una tècnica per a fer a parlar l’entrevistat. Veig que no la porto a terme…
—Està bé aquesta tècnica, he he…

—Descriviu molt Barcelona.
—El Raval.

—Tothom quan es lamenta de Barcelona parla molt d’edificis o locals que s’han perdut, però aneu directe al cor amb una frase poc habitual en aquesta mena de reivindicació d’una ciutat millor. Dieu: falta comprensió per a la gent humil que ha estat esclafada.
—La vida moderna esclafa molta gent. En el món d’avui hi ha molta gent invisibilitzada que pateix molt. Per exemple, en l’àmbit laboral, que surt molt en el llibre. Penso que és brutal el sou que es paga en les feines. És curiós perquè visc bastant a París i veig no hi ha gent per a portar metros, per a netejar escales, per a cuidar… Ningú no vol fer aquestes feines, que les fan els immigrants que invisibilitzem i estigmatitzem. No volem veure aquesta subsocietat que s’encarrega de la sala de màquines de la nostra vida. També passa que la gent que perd es queda al marge. La gent a qui no li van bé les coses, que l’ha cagada, tenen una recuperació dificilíssima. És una societat hipercompetitiva ja des de l’escola.

—El Raval que retrateu.
—És aquest que tens per aquí, el Marsella. Pensar que fa quaranta anys, o no sé quants, encara veníem per aquí a les nits… Aquest és un altre dels temes del periodisme, que el periodisme ha estat molt de carrer. La gent que hem fet de periodistes ens hem trobat als bars. Hi surt el Boadas, que era el bar de l’època on els periodistes anàvem a parlar amb els advocats que sortien dels jutjats. Hi anaves i sempre caçaves alguna notícia entre còctel i còctel.

—Què és per a vós el Raval?
—Soc de Gràcia-Guinardó. Al Raval hi vaig viure un temps i m’agradava. És el barri de la meva vida professional, perquè quan treballava a La Vanguardia era a Pelai, però era al Raval. Era una manera de fer. Després van passar allà a Francesc Macià. Però era una manera de fer.

—També feu un homenatge a la tertúlia “La lamentable”.
—Va durar molts anys –molts, eh? Vam començar una tertúlia amb en Madueño, l’Àngel Alonso, el Martí Gómez i jo, i s’hi va anar afegint gent, i vam estar anys dinant cada dimecres a Casa Leopoldo. A mi m’agradava molt anar-hi. Si havies anat de viatge et posaves al corrent de tot. A vegades teníem convidats, jutges i això, i sempre hi havia un respecte per l’off the record, però al mateix temps ens barallàvem entre nosaltres, discutíem. Era una tertúlia oberta en què intentàvem que no hi hagués només periodistes, que quan estem junts som molt pesats.

—També hi surt la corrupció.
—A mi la corrupció me la sua, és un problema menor de l’ésser humà. És com un gos que si li vas donant menjar, s’ho menjarà tot. En aquest sentit, em sembla poc interessant. És com una malaltia humana.

—Descriviu una trama de poder…
—Els encanta, però al final són una mica burros tots. No hi aniries a viure amb ells, ni a berenar. Són uns ploms, tot el dia amb els seus luxes. No poden fer una vida normal. Han d’estar amb les seves classes socials mirant-se el cul els uns als altres. És horrorós, un gran fracàs de vida.

—Els ridiculitzeu bastant.
—Veient-los et fas un tip de riure, no tenen ni l’elegància de l’antic poder.

—També parleu del tràfic de menors, heu fet reportatges sobre aquest tema?
—Això és dur. Tot i que ho canvio tot perquè és una novel·la, hi barrejo històries que he conegut. He fet reportatges sobre el tràfic de persones. Vaig anar a Albània i va ser molt bèstia. Vam anar a un poble caminant, i la meva traductora deia: aquí ens maten. Van ser històries terribles. És una cosa surrealista. Si no hi ha denúncia de la persona segrestada, no hi ha investigació i la persona que han agafat no pot denunciar res perquè té la família amenaçada o el que sigui.

—Què és més potent, la realitat o la ficció?
—La realitat és més potent que la imaginació.

—Dieu que el que heu fet és una novel·la periodística.
—No vol dir res, però té gràcia. Hauria pogut fer una autonovel·la o alguna cosa així. Però no tenia ganes de fotre una tesi sobre periodisme, donar lliçons i aquestes beneiteries, no. Volia deixar-ho al cap de la gent perquè pensi. No tenia gens de ganes de fer-me la víctima i donar lliçons a ningú. Però tenia ganes que es pensés sobre el que passa.

—I de riure-us-en una mica?
—Hi ha una ironia, que és una manera de no ser un dogmàtic, no? Però no sé si me’n ric tant. És bastant moralista, tot.

—I retratar?
—No he volgut retratar ningú. De fet, hi ha un esforç perquè moltes coses que la gent podrà dir: “Ah, hòstia, aquest era d’aquell i tot això”.

—Home, hi ha moltes temptacions, he he…
—Sí, però després descobreixes que no.

—Jo m’he fet la meva pel·lícula.
—És una fantasia perquè us divertiu una mica, però no hi ha ressentiment. Per exemple, en Muñoz aquest pot ser un i molts. No, no és ningú. Jo estic com dividit en molts. Només els que tenen el nom real són ells.

—No hi ha personatges dobles?
—No hi ha dobles, em vols fer dir alguna cosa que no et diré, he he.

—Ja m’agradaria, sí. Però vaja…
—…

—També parleu de l’amo.
—Sí, és aquesta burgesia catalana antiga. M’interessava també aquesta distància que hi ha entre el que és l’amo i el que és director pencaire. A vegades els directors es pensen que perquè els han convidat a dinar ja en formen part, ja han pujat de categoria. Però hi ha un empresari que mana, que té el caler, i encara que t’apugin el sou, et consentin, et fotin xofer, sempre seràs un matat que t’han fet director, des del punt de vista de l’amo.

La Xènia ens ofereix una coca i tots dos fem la broma fàcil. Cocaïna a aquesta hora? És una coca boníssima de pernil que han fet els del Marsella. Hem de plegar, ja ens esperen fa massa minuts. Han quedat moltes preguntes per fer. No parlem d’en Seguí, dels anarquistes, de la bomba de Can Lluís. Com diu ell, el llibre té moltes capes, que ja descobrirà el lector. Acabem parlant dels anys que tenim, que el cos demana un altre ritme, però també del poc sentit que té que persones com ell no puguin estar d’una manera més còmoda en el periodisme.