17.05.2022 - 05:00
François Joseph-Victor Broussais (1772-1838), metge i cirurgià francès, va adquirir gran fama com a «emperador de la medicina» sota la Restauració de l’Imperi. Broussais va inventar una nova doctrina mèdica, el broussisme o medicina fisiològica, que va assolir gran èxit durant unes dècades.
Membre d’una família bretona de metges-cirurgians de l’armada partidaris de la revolució, als disset anys va ingressar en la 1a Companyia de Granaders de les Costes del Nord, però la mala salut el va obligar a retirar-se. El 1799 s’instal·là a París, on va estudiar medicina amb mestres com ara Xavier Bichat, Georges Cabanis i Philippe Pinel. El 1803 es va llicenciar i el 1805 es va incorporar de nou a l’exèrcit napoleònic, on va servir primer a Alemanya i els Països Baixos i més tard a Espanya.
El 1814 va tornar a París i fou nomenat professor ajudant de l’Hospital Militar del Val-de-Grâce, on va expressar per primera vegada les seues idees sobre la sensibilitat vital, la interdependència fisiològica i les simpaties orgàniques. En desacord amb molts dels seus mestres, com René Laënnec, Antoine Bayle o Pierre-Charles-Alexandre Louis, la «medicina fisiològica» de Broussais tenia com a idea nuclear que les malalties són resultat d’una irritació causada per excés d’estimulació. La irritació causaria una inflamació inicial al tracte digestiu que s’escamparia cap a altres òrgans «simpàticament». Això va fer que Broussais cregués que una lleugera hemorràgia podria reduir la força vital i la irritació consegüent.
El moment decisiu del sistema Broussais havia estat la reunió a Alemanya i Itàlia amb els partidaris de la doctrina del metge escocès John Brown en 1807-1808. Brown identificava la vida amb un únic principi vital: l’excitabilitat, que és resposta als estímuls. La malaltia es diferenciaria de la salut només en graus d’intensitat i per això Brown classificava les malalties en estènies (excés d’excitació) o astènies (defecte d’excitació).
Broussais va adoptar aquests principis, encara que amb conclusions pràctiques diferents, fins i tot oposades: gairebé totes les malalties eren degudes a la irritabilitat dels teixits, que s’hauria de tractar mitjançant dieta i evacuacions de sang. A la seua Histoire des phlegmasies ou inflammations chroniques (1808), va establir els fonaments del broussisme, contra els «empiristes cecs» i els «teòrics fanàtics».
Segons Broussais, les malalties cròniques resulten d’una inflamació que no ha estat curada inicialment. Comencen com a inflamacions digestives que actuen a distància sobre altres òrgans per acció simpàtica. Així, les inflamacions pulmonars es transformen successivament a partir d’una gastritis i acaben totes en tisi tuberculosa. El seu sistema terapèutic era «antiflogístic», és a dir, buscava reduir la inflamació i la irritació del teixit digestiu mitjançant la dieta i la sagnia. Broussais sotmetia els pacients a una dieta líquida severa basada en begudes com ara llimonada, aigua d’arròs, o solucions d’àcid tartàric. La sagnia es duia a terme amb sangoneres, la majoria de les vegades a la part superior de l’abdomen. Broussais defensava apassionadament aquesta pràctica; amb un pacient en particular, va prescriure al voltant de noranta sangoneres sobre el cos.
Aquest esquema terapèutic fou la marca distintiva del broussisme, sistema hegemònic a França a la dècada de 1820, on el comerç i el consum de sangoneres va revolucionar l’economia francesa. Les sangoneres es transportaven amb vehicles especials, des d’Hongria, Bohèmia i Turquia. El 1824 França va consumir més de vuitanta milions de sangoneres i de Broussais deien els refranys populars que havia vessat més sang francesa que totes les guerres napoleòniques juntes. Per fortuna, el broussisme va caure en descrèdit amb la mort del seu creador.
Josep Lluís Barona és catedràtic d’Història de la Ciència de la Universitat de València.
Aquest article ha estat publicat a la secció «Històries de ciència» de la revista Mètode. Pots llegir més articles de la secció ací.
