Brossa: acció poètica i acció política

L’escriptor Pere Gimferrer va descriure el poeta Joan Brossa com ‘un menestral il·lustrat que actua com un proletari rebel’. No sabem si aquesta definició va agradar a Brossa, però sí que sabem que ha marcat d’alguna manera els comissaris de l’exposició ‘Poesia Brossa’, que es podrà veure al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) del 21 de setembre d’enguany al 25 de febrer de l’any vinent. Una exposició de tesi, amb dos comissaris complementaris: la cap d’exposicions del museu, Teresa Grandas, i l’artista Pedro G. Romero. Tots dos s’han passat un grapat d’anys treballant amb el Fons Brossa, que la fundació que porta el seu nom va dipositar al Macba ara fa sis anys.

En aquest temps, al Fons Brossa, que conté 50.000 referències, s’hi han fet tasques de neteja, conservació, documentació, estudi i, en part, digitalització. Per al director del Macba, Ferran Barenblit, la inauguració de l’exposició és una fita per al museu. Són anys de feina amb la voluntat de ‘llegir’ aquest artista des del principi. Diu que l’exposició que es presenta és cent per cent Macba i que implica mostrar una manera de pensar i produir de Joan Brossa. Certament, contribuirà a difondre la figura de Joan Brossa i a internacionalitzar-la, alhora que farà dialogar la seva obra amb la d’artistes de diverses generacions.

La influència de Brossa en els artistes de la primera i la segona transicions
Vicenç Altaió, actual president de la Fundació Joan Brossa, diu que és una exposició oportuna des del punt de vista històric. Defineix Brossa amb aquestes paraules: ‘És l’artista poeta més radical de tota la segona meitat del segle XX a Catalunya, des de la Segona Guerra Mundial fins als inicis del segle XXI.’ Per Altaió, va ser el referent dels artistes de la primera transició, situats entre el franquisme tardà i la postmodernitat, cosa que amb aquesta exposició torna a ser visible i a marcar influència entre els artistes de la segona transició, l’actual.

Visca els Països Catalans!
El comissari Pedro G. Romero ha remarcat la impressionant actualitat de Brossa, gairebé d’una manera pornogràfica, ha dit. Un exemple: hi ha una obra que es diu Strip-tease català, que és la filmació d’un número de l’artista Christa Leem despullant-se. Per cada peça de roba que es treu li salta una carta, sempre la mateixa, l’as de bastos. En tombar-se per sortir de l’escenari, es veu que l’artista duu a l’esquena una carta de joc, bo i girada. Quan ja sembla que s’ha acabat l’acció, tot d’una surt Joan Brossa de darrere el teló de vellut vermell i crida: ‘Visca els Països Catalans!’

Un altre exemple: a la mateixa sala hi ha la projecció del moment en què Brossa surt a l’escenari del Price el 1970, enregistrat per Pere Portabella. Per sorpresa de molts, Brossa llegeix un poema molt curt que diu:

De cos de Mossos d’Esquadra
només n’hi ha autoritzada una secció
que es considera com a força d’ordre
públic i es limita constantment a prestar
servei a la Diputació provincial.

El comissari diu que és un poema pertorbador: la reivindicació d’una policia nacional catalana lliga molt amb els elogis que els Mossos han rebut recentment per l’actuació durant els atemptats de l’agost a Barcelona i Cambrils. Pedro G. Romero assegura que aquesta exposició sobre Brossa li ha permès de llegir l’actualitat  catalana, el moment present. Troba, doncs, que el poeta és molt vigent. I Altaió ho diu així: ‘És una exposició enormement poètica, la del poeta de combat en un moment de combat polític com el que vivim.’

Poeta incòmode
També segons Gimferrer, Brossa és un poeta incòmode, que amb el temps esdevé un clàssic acceptat. I Tàpies considerava que Brossa posava en relleu les coses essencials. Però el fet és que una altra de les aportacions a destacar de l’exposició és que parteix d’una mirada que no és la de la  generació de brossians declarats, de Portabella a Perejaume. Aquesta exposició es mira Brossa des dels ulls d’una altra generació, que no distingeix entre la poesia visual i la poesia textual i que mira d’evitar que la imatge impedeixi l’obra escrita. Els poemes objecte o visuals i els poemes escrits són un tot i no hi ha la voluntat de distingir-los. Com diu Altaió: ‘Brossa és un poeta literari que utilitza un vocabulari visual. No fa diferència entre acció poètica i acció política.’

El 2019 s’escaurà el centenari del seu naixement i l’any vinent farà vint anys de la seva mort. Amb motiu d’aquestes efemèrides, es publicaran uns quants volums, uns de poesia inèdita fins ara i, sobretot, la poesia completa.

L’exposició ressegueix tota la seva trajectòria: el primer text que va publicar quan era milicià mobilitzat durant la guerra de 1936-1939, amb el títol Infiltració; la relació amb la generació del 27, el grup Dau al Set i el mestratge de Joan Miró. Alhora, superat Dau al Set, els seus poemes civils, que impliquen un tomb social que coincideix amb un tomb material. En aquesta època, als anys cinquanta, Brossa ja té una veu pròpia consolidada. En una segona sala descobrim els llibres Suites, que va fer entre el 1959 i el 1969 i que condensen tota la seva gramàtica textual i d’imatges. El treball de Brossa va ser extensíssim i ple de vasos comunicants.

Una tercera sala explora tres aspectes de la seva obra: el polític, l’econòmic i l’estètic. I les dues últimes fan dialogar l’obra de Brossa amb tres artistes internacionals: Nicanor Parra, Marcel Mariën i Ian Hamilton Finlay.

A més, l’exposició serà esquitxada d’accions poètiques que Brossa va imaginar i que, de sorpresa, s’anirà trobant el visitant. Això sí, només el divendres i el dissabte a la tarda i el diumenges al matí.