Bromera crea un nou segell de narrativa, Més Llibres

El fenomen de les petites editorials independents va començar fa deu anys i es va consolidar ara en fa cinc, amb l’arribada d’una nova generació de joves editors. I no deixa de sumar incorporacions. Aquest mes de maig es presentava en societat el segell Més Llibres, impulsat per l’editor Ricard Vela sota l’aixopluc logístic del grup Bromera. Tot i que Bromera té seu a Alzira, Més Llibres treballarà des de Barcelona. Ricard Vela té una llarga trajectòria en el món editorial: ha passat per Círculo de Lectores (en l’àmbit espanyol i català), ha treballat a Plaza & Janés, la Campana, com a director de la col·lecció de filosofia oriental a Paidós durant deu anys i també fa classes d’edició al màster de la UAB.

La previsió és que Més Llibres editi entre vuit i deu llibres l’any. El segell va obrir amb dos títols: El venut, de Paul Beaty, en una traducció de Jordi Cussà i Anna Camps, i Tafanejar llibreries pel món, un llibre coral, editat per Henry Hitching. I ara, al juny, acaba de publicar dues novetats més: la recuperació de l’autor de literatura fantàstica Joan Santamaria, amb una selecció de les seves Narracions extraordinàries, i Diari d’un lladre d’oxigen, el fenomen de fora dels circuits convencionals, d’un escriptor que prefereix mantenir l’anonimat. Llegiu un fragment d’aquest darrer títol.

L’editor Ricard Vela, impulsor del projecte, ens parla de la línia editorial i dels quatre primers títols de Més Llibres:

‘El mes passat, quan vam llançar Més Llibres, ens vam fer les preguntes lògiques de “Quina mena de llibres faríem” o “Com es distingirien els nostres llibres dels que es publiquen a les altres editorials”. A més de remarcar que som un segell ambiciós però petit i modest, i que, en tot cas, aspiràvem a aportar nous ingredients, colors i textures al panorama editorial del país, va fer certa fortuna la frase “Publicarem llibres que no solen publicar-se en català”. Això era particularment cert en el cas dels dos primers títols: El venut, una novel·la sobre el racisme i la negritud a Los Angeles i els Estats Units en general que, si no hagués guanyat per sorpresa el premi Man Booker, quasi segur que hauríem d’haver llegit en anglès o en espanyol; i Tafanejar, un recull de disset autors de tot el món escrivint sobre les llibreries de la seva vida i dels cinc continents (aquest és tan inhabitual que, de fet, només es troba en català, perquè en espanyol no s’ha editat).’

‘Però això també és força cert en el cas dels dos llibres que presentem durant aquest mes de juny, tot i que no poden ser de gèneres, èpoques i característiques més diferents entre ells i respecte dels anteriors. En primer lloc, Diari d’un lladre d’oxigen, un fenomen de culte contemporani que va arribant a tot arreu gràcies al boca-orella i a les xarxes socials i a partir de dues característiques que d’entrada semblen poc complementàries: és una obra originalment autoeditada i, al mateix temps, el seu autor fa més de deu anys que s’amaga darrere de la paraula ‘anònim’. Publicada per primer cop el 2006, aquesta novel·la de suposada autoficció d’un creatiu publicitari irlandès ex-alcohòlic i faldiller que duu una vida gens exemplar, va conquerir les llibreries alternatives de dos continents, les webs i els blocs d’autors amateurs, els carrers de Nova York i, a partir del 2010, també Instagram. I en deu anys va aconseguir de vendre 100.000 exemplars. Els agents literaris i les editorials que l’havien rebutjada van córrer a obtenir-ne els drets, i també el cinema, però l’autor hi va posar les seves normes. Continuaria essent anònim, continuaria venent les seves edicions autogestionades i continuaria fent la seva promoció. I quan ho vam saber, i ens vam posar a investigar a qui podíem comprar els drets, vam fer una bona volta per acabar en una agència literària de Madrid que gairebé no sabia encara què era aquell llibre que representava en nom d’una companyia americana. I cap editor del nostre país no s’hi havia interessat. Ara ja s’ha venut a una pila de llengües, però, s’hauria fet en català? O hauria quedat com un llibre modern, de les noves tendències, que tindria en catàleg alguna de les editorials alternatives en espanyol que fàcilment ens vénen al cap i ja, ai las, no es podria publicar en català?’

‘Sigui com sigui, es tracta d’unes suposades memòries de caràcter narratiu que, si bé no són un prodigi d’estilisme literari, tenen una força directa inusitada i tot l’atractiu malsà i escandalós de les coses que es fan mirar, com en el seu moment l’American Psycho de Bret Easton Ellis, Nits de neó de Jay McInerney o Generació X de Douglas Copeland, per referir-nos només a una determinada època i no embrancar-nos amb comparacions, que es poden fer perfectament, amb escàndols més recents, com ara els descarnats 13,99€ de Beigbeder o certes parts misògines i misantròpiques de l’obra de Houellebecq. És un llibre que capta l’atenció d’entrada i que, en realitat, tothom que conec em demana si li’l puc regalar.’

‘En segon lloc, i això no ens ho esperàvem tant quan confegíem les primeres llistes de títols i autors que podríem publicar a Més Llibres, el primer volum que editem original en català és també “un d’aquells llibres que no solen publicar-se en català”, bàsicament perquè feia vuitanta anys que no es publicava. I nosaltres ens en fèiem creus, que no es publiqués des de feia anys i panys. Es tracta d’una àmplia selecció de les Narracions extraordinàries de Joan Santamaria, editades originalment en tres volums entre el 1915 i el 1921 i només reeditades molt parcialment en plena guerra del 36. Des d’aleshores, algun conte espars en alguna antologia especialitzada en el tema fantàstic o en algun volum miscel·lani impulsat per una editorial universitària, però cap edició pròpia, ni comercial ni secreta, d’aquests contes sobrenaturals que connecten la nostra literatura amb autors clàssics del gènere com Hoffmann, Conan Doyle, Verne, Wells o Allan Poe, i que van estendre el seu mestratge a escriptors tan fonamentals com Mercè Rodoreda o Pere Calders. I la literatura catalana no va tan sobrada de mestres contemporanis, i encara menys en literatura fantàstica, més enllà de Joan Perucho. Els seus contes, injustament oblidats, són molt bons, fan servir una llengua rica i genuïna i experimenten amb formes, patrons literaris i figures simbòliques per confegir una àmplia panòplia de tendències i estils del gènere que, de sobte, amb aquells tres volums, va recuperar per a la llengua catalana un retard de decennis.’

‘Una lectura per al públic normal i corrent, com va succeir amb èxit en la seva època, que se sent atret per les coses extraordinàries, per les històries que trenquen amb el realisme i connecten amb les forces primordials de la natura, però, també, perquè ens sembla que encara cal, per als estudiosos i els professionals de la literatura catalana, per a l’acadèmia i la historiografia, com s’encarrega de deixar clar el professor Víctor Martínez-Gil en un pròleg tan informat com apassionat. Si en el seu moment va ser lloat per Víctor Català, Narcís Oller o Josep Carner, no s’entén com ha pogut quedar tan bandejat fins avui mateix.’