Eugènia Broggi: “La satisfacció màxima és descobrir un autor nou”

Eugènia Broggi i Samaranch (1974) és l’editora de l’Altra Editorial. Aquesta editorial independent, que publica uns disset llibres l’any, molts de centrats en literatura del jo (ara publiquen les memòries del cineasta Werner Herzog), fa deu anys. VilaWeb ha entrevistat Broggi per parlar d’ella i del seu projecte. Entre més qüestions, ens explica que té l’obsessió de descobrir nous talents (Irene Solà va començar amb ella), per què va deixar Edicions Empúries per establir-se pel seu compte, per què troba David Vilaseca un autor espectacular i quins són els seus orígens.

—Eugènia Broggi i Samaranch. Qui era la senyora Samaranch?
—Júlia Samaranch, la meva mare. Durant molts anys va treballar de bibliotecària a l’escola on estudiava jo. Va ser una mica la persona que em va orientar en aquest món de la lectura. Jo sóc la germana gran i tinc un germà dos anys més petit, el Guillem.

—I el senyor Broggi?
—El senyor Broggi és un advocat i, com dic, un home de bé, centrat i pràctic. I en realitat molt divertit, també. Recordo el meu pare llegint Madame Bovary quan jo era petita.

—El cognom Broggi té a veure amb el doctor Broggi i Samaranch amb Juan Antonio Samaranch?
—El doctor Broggi era el meu avi. I amb el Samaranch del COI, no som família, no.

—Quin col·legi vau anar?
—A l’Aula.

—El meu condol.
—Doncs sí, doncs sí.

—Doncs sí? No en teniu bons records?
—No, sí que tinc molt bons records. Però és veritat que era una escola molt elitista. La primera campana la vaig fer a primera de carrera. Un amic deia que els de l’Aula arribàvem a la universitat verges de vida. Hi havia una cosa bonica, que és que formaven molt en l’esperit crític. Molts debats, moltes exposicions orals. De la meva generació, n’hi ha molts que són empresaris. Però he perdut bastant el contacte amb la majoria. I amb els que he mantingut el contacte, no manen.

—He llegit que després d’acabar romàniques a Barcelona vau anar a Londres a treballar en una llibreria. Quina?
—Foyles, a Charing Cross. Una llibreria molt antiga i molt grossa. Em va anar superbé perquè vaig arribar-hi pensant que ho sabia tot, i que tenia molt clars els meus gustos. Era a la secció de la narrativa i em va permetre de conèixer moltes més coses i obrir molt la mirada.

—I com entreu al món editorial?
—A la llibreria de Londres un amic ens va regalar un llibre del Ramon de España que es deia Sospechosos habituales, i hi sortia un retrat de l’editor [Jorge] Herralde. El vaig llegir. I vaig escriure-li. A la carta, molt llarga, en paper, li explicava que feia temps que havia volgut fer una editorial, però que ja m’havia tret aquesta idea del cap. Que fer de llibretera m’encantava. I ell em va contestar, per correu electrònic, que va trobar la carta molt estimulant. Jo era lectora empedreïda d’Anagrama i Quaderns Crema. Eren les meves editorials de referència. Quan vaig tornar, vaig començar a treballar com a lectora per Anagrama. Llegia dos llibres per setmana per l’Herralde i en feia informes.

—Podíeu viure de lectora?
—No, i ho vaig complementar treballant de llibretera a la Casa del Llibre.

—Llibretera, editora. I escriptora?
—Ho vaig intentar. Però era molt dolenta, molt afectada. Aquesta història no sé si l’he explicada mai, però vaig portar a l’Herralde un conte que havia escrit. “Està bé, però el dia que facis una novel·la me l’envies, perquè els contes no es venen”, em va dir. Al cap d’uns quants mesos, parlant d’un escriptor, em va dir: “Li vaig dir el que dic sempre als escriptors dolents que m’envien contes, que quan tinguin la novel·la, me l’enviï.”

—Uf. I feu d’editora. Quina satisfacció en traieu?
—Un dels motius pels quals vaig deixar Edicions 62 va ser el moment en què em vaig adonar que publicava llibres molt bons, però també llibres dolents. La reflexió que vaig fer va ser: “Els meus fills comencen a ser grans i llegiran els llibres que publico. I publico llibres que no estan a l’altura.” Vaig tenir un moment de crisi amb mi mateixa i la meva feina. Com a editora, la màxima satisfacció és descobrir un autor nou, d’aquí o estranger, i que publiquem aquí per primera vegada.

—A Edicions 62, hi esteu deu anys. És allà on us formeu?
—Sí, allà és on vaig aprendre. Em va fitxar l’Ernest Folch, però la persona que m’ho va ensenyar tot és Jordi Cornudella. M’ajudava, m’anaven molt bé els seus consells, discussions i converses. I junts vam fer la Butxaca. Ell és segurament de qui més he après. Aprens que la visió externa, per a un escriptor, la visió d’un editor, és important.

—Ara fa deu anys de l’Altra Editorial. De què esteu més contenta?
—D’haver publicat la Vivian Gornick, perquè era algú que m’agradava molt, però no estava segura de si sortiria bé o no. I va sortir bé. I també estic molt contenta d’haver publicat David Vilaseca, que va morir l’any 2009 a Londres. Anava amb bici i el va atropellar un camió a Kings Cross. Tenia uns dietaris que havia publicat feia uns quants anys (havia guanyat el premi Octubre) i quan va morir van trobar la segona part d’aquests dietaris al seu ordinador, ja acabats. Els seus amics em van venir a buscar i els hi estic superagraïda. El vaig començar a llegir i em va semblar espectacular.

—Per què, espectacular?
—David Vilaseca era un gai obertament fora de l’armari. Marxa d’aquí perquè no acaba d’encaixar ni socialment ni acadèmicament. Treballava a la Universitat de Barcelona, era brillantíssim, però se’n va anar a treballar a Anglaterra. Es va especialitzar en estudis sobre homosexualitat i LGTBI. Tots els dietaris són aquesta dicotomia entre no encaixar al món que t’ha tocat viure i alhora voler-hi encaixar. O la dicotomia entre l’intel·lectual i el gai fornicador, descontrolat. Hi ha un moment en què és en un after a les dotze del migdia d’un diumenge amb els pantalons abaixats i d’MDMA fins al capdamunt i pensa: “Sóc un catedràtic de literatura i sóc aquí.” És el relat no només d’una persona homosexual i la seva experiència amb el sexe desenfrenat i les habitacions fosques i tot plegat, sinó també el relat d’algú que no està bé amb la seva pell i que no està bé al món. I hi pots empatitzar tant si ets gai com si no.

—Ara ve quan m’agafa molta gelosia. Publiqueu les memòries de Werner Herzog. El coneixeu?
—No! Però atenció, potser l’acabaré coneixent per correu electrònic, i si vingués… el coneixeria.

—I com és que vosaltres en publiqueu les memòries, i no una gran editorial?
—També em van venir a buscar. La seva agent literària em va trucar i em va dir, escolta, tinc això i he pensat en tu. L’hauria pogut vendre per una morterada i me’l va vendre a mi, i no per una morterada. Jo, les morterades, no les practico gaire, és una diferència amb Edicions 62, que ara també sóc molt més moderada. Prefereixo pagar menys d’entrada i invertir molt a escala d’energies i cèntims sobretot en les promocions i d’acompanyar bé el llibre. I el resultat és molt millor, l’autor acaba cobrant molt més.

—Què hi guanyem, tenint editorials tan petites?
—El fet que n’hi hagi tantes, d’editorials petites, ofereix una diversitat molt més àmplia de llibres per als lectors d’aquí. El fet de ser petits i potser més fràgils també ens fa treballar molt més bé, llibre a llibre. Hem de fer que aquell llibre funcioni.

—Autors de referència que hagin començat en editorials petites. Irene Solà, amb vosaltres.
—Marta Orriols, Periscopi.

—Eva Baltasar?
—Club Editor.

—Quants originals rebeu cada setmana?
—Ho hem tancat. Ho teníem obert, però no donàvem l’abast. I ens costava de trobar coses bones. Crec que en tots aquests anys n’he publicat un, dels rebuts així. I en rebia sis o deu per setmana.

—I aleshores on trobeu els autors que comencen?
—El premi Documenta, que publiquem, ens va superbé. Allà vam veure la Irene Solà, i és on trobo molta gent nova, com ara Pilar Codony, Irene Pujadas, Laia Viñas i la guanyadora d’enguany, Maria Arimany. I com que ja comencem a tenir una mica més de nom, hi ha gent que ens pica la porta.

—L’Altra Editorial, d’on ve, el nom?
—Volia un nom que fos neutre, que no volgués dir pràcticament res, que no fes referència, que no fos un símbol, que no fos una paraula molt complexa. Vaig anar a Londres, a la Fira del Llibre, hi havia una editorial que es deia The Other Press. Ho vaig copiar, directament.

—A mi em va al cap la cançó “The Other Woman”, de Nina Simone.
—Sí! Vaig pensar-hi, també. Jo no sóc la dona, perquè la dona és Edicions 62. Jo sóc l’altra.

—L’amant.
—Sí, l’amant, exacte. Una mica.

—D’ací a deu anys, on us veieu?
—Fent d’editora, però en un format molt semblant al d’ara. Vull dir que no tinc aspiració de créixer gaire més.

—Voldríeu dir res que no us hagi demanat?
—No, que m’ha agradat molt aquesta entrevista.