Brindis al sol amb barretina

Les últimes eleccions municipals han deixat el país com una pell de lleopard, ple de taques escampades. Les forces principals no han tingut empatx per a canviar cromos les unes amb les altres o han recolzat en forces auxiliars per aconseguir alcaldies o conservar-les. L’èxit puntual d’alguna força auxiliar formava part del decorat: la pluralitat d’interessos serveix per a mantenir la paradeta, l’antagonisme genuí no serveix de res, pensen els canvistes de cromos.

El cas de Barcelona és de manual: la classe empresarial d’aquí –perquè, de classe empresarial, encara n’hi ha– volia una mena de sociovergència renovada, però, aleshores, la imatge del PSOE a les espanyoles hauria quedat contaminada de “independentisme”; Colau no podia deixar en mal lloc l’espanyolitat de Sumar i el nou funcionariat, creat amb la seva aliança amb la tecnocràcia municipal, necessitava conservar els privilegis; el PP no podia trair els interessos espanyols a Catalunya; ERC no disposava de capacitat (“quina sort!”, hauran pensat els seus estrategs) per a solidificar una aliança “independentista” amb Junts; i la CUP no tenia res. La continuïtat d’aquesta pell de lleopard barcelonina l’havia de garantir, en última instància, la raó d’estat –atès que, de “raó independentista”, no n’hi ha d’haver públicament: dit i fet, Collboni, alcalde.

A Catalunya, la política municipal ha deixat d’existir per si mateixa: hi ha repartiments, desplaçaments, conjures, punyalades, però, de política municipal i comarcal (deixo de banda, lògicament, casos excepcionals), no n’hi pot haver, perquè tot és nacional. Els espanyols, que ho saben, no deixen passar l’ocasió de demostrar-ho (v. Barcelona).

L’evolució de l’establishment autonomista amb fals segell independentista és exemplar. Quan la gent el va empènyer a comprometre’s a fons amb el Procés, va usar les entitats (Òmnium, ANC) per mantenir les masses a lloc, o sigui, en posició de desfilada, i va agafar la CUP com a força auxiliar catalitzadora del referèndum. Com que mai no es va plantejar de dirigir realment un procés d’independència, l’establishment es va recompondre, un cop els seus dirigents van ser indultats, amb el poder autonòmic del febrer del 2021 (“52%”) i va  prescindir tant del carrer com de la CUP, una vegada aquesta li havia fet l’últim favor com a llevadora d’un govern de coalició que ningú estava disposat a mantenir. Sense gent al carrer i sense fibló, l’establishment fa i desfà, reclama el vot per trair-lo a continuació, diu i es desdiu, renuncia a qualsevol estratègia que no sigui la de fer la viu-viu a cada contesa electoral, i avall que fa baixada.

Entretant, la gent remuga, maleeix, o gesticula, però no és una amenaça real mentre continuï tancada en la cleda constitucional o es refugiï en forces auxiliars reaccionàries. Fora, li diuen, hi fa fred, i l’espera la solitud, com si al moviment independentista mai li haguessin donat calor o aixopluc; els més cínics, vividors, o grimparies, a l’ombra dels Rufián de torn, posen sobre la taula el dictum de Fuster sobre la política que no facis, etc., com si ells en fessin cap, de política, i la gent independentista es mamés el dit. Si no votes, no ets, et diuen: vet aquí la reducció de la ciutadania al soterrani de la vida pública: a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat. Molt bé: la taula d’en Bernat espanyola-autonomista-falsament independentista té una pota únicament destinada a lligar l’independentisme pel turmell. Fa poc, un catedràtic de política considerava inútil usar el dret de no participar a les eleccions espanyoles amb el pretext que no se sabrien les raons últimes de l’abstenció, com si la pèrdua de centenars de milers de vots per l’establishment a les últimes municipals hagués estat producte de la inconsciència o de la desídia. Però, si es lliga públicament i conscient l’absentisme amb aquells vots estalviats a les municipals, les seves raons seran manifestes i públiques: la gent en sabrà clarament el perquè. Qui sàpiga encapçalar l’abstenció, pot obrir un espai que tregui el moviment de la dependència d’Espanya i no el deixi caure en un nihilisme reaccionari que, en última instància, només faria de força auxiliar de l’establishment quan se celebrin les pròximes autonòmiques.    

Amb les eleccions espanyoles, l’establishment català demanarà el vot per a frenar el feixisme i posar preu a investir de nou Sánchez. El feixisme ja hi és des de fa quatre anys, quan la foto de Colón a Madrid entre Casado i Abascal, i les anomenades esquerres espanyoles i catalanes no han sabut frenar-lo. Sánchez no té marge de maniobra per a repetir l’anomenat “bloc d’investidura”: a banda del preu que li caldria pagar als qui li donessin suport, el seu partit no ho permetria, l’oligarquia madrilenya no ho permetria, i els poders fàctics no ho permetrien. Correria el risc d’una guerra civil a la capital estimulada pels trumpistes del PP i de Vox. Atesos els resultats de les municipals a Espanya i ateses les enquestes, si només s’espera aturar l’onada reaccionària mercès a uns resultats electorals precaris, la seva arremesa és imparable. Fora del sistema, hi fa fred, però dintre et rostiràs. Qui encara tingui credibilitat l’ha d’aprofitar per engrescar la gent independentista a sortir de la cleda constitucional i engegar un nou procés al carrer. De gent, voluntat i entitats, n’hi ha, i n’hi pot haver més per contacte i difusió simpàtica.

Ara com ara, les forces auxiliars reaccionàries són contenidors que acabaran servint a la reproducció de l’establishment, que, en el seu terreny institucional autonomista, és imbatible. Si els reaccionaris independentistes trauen “x” diputats a les pròximes autonòmiques, després de fer un brindis al sol amb barretina, ajudaran a fer governs autonomistes i entraran a formar part de l’escalafó dels polítics professionals. I, si no en treuen, els seus vots seran buits i, en deixar l’establishment coix, prepararan el terreny, ingènuament, a futurs governs de coalició espanyolista (PSC i Colau, amb el suport extern de PP i Vox) dependents de Madrid (v. alcaldia de Barcelona).