05.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 05.03.2021 - 21:53
El bullici de la darrera dècada al carrer ha sacsejat els Mossos d’Esquadra: les càrregues, les bales de foam, els ulls buidats i la contundència exponencial de les manifestacions han estès la percepció que en les actuacions de la BRIMO, la unitat antiavalots del cos, hi ha sistemàticament abusos i incompliments dels protocols. La duresa policíaca i la intensitat de les protestes contra l’empresonament del raper Pablo Hasel han tornat a situar l’ordre públic al centre de la polèmica. Aquesta vegada, a més, les protestes han coincidit amb unes eleccions, i sobre la taula de les negociacions s’hi ha posat per primera vegada la dissolució de la BRIMO i la revisió del model policíac. Hi ha un consens: ha de canviar alguna cosa. Però, què? I com? Ha de desaparèixer la Brigada Mòbil? Què falla exactament en la gestió de l’ordre públic? Quina mena de reformes necessiten els Mossos d’Esquadra?
Un problema que ve d’origen: el mirall de la policia espanyola
Els encarregats de dissenyar la BRIMO i els Mossos com a policia integral de Catalunya es van emmirallar molt en la policia nacional espanyola i la Guàrdia Civil. “La BRIMO és una còpia de les unitats d’intervenció policial, UIP, que eren un model del franquisme tardà: primer atonyinem i després preguntem. Es basa en l’ús de la força bruta. Tot això es va matisant en el trànsit de la dictadura a la democràcia, però és el model prevalent.” Ho explica David Fernàndez, ex-diputat de la CUP i periodista d’investigació, autor de Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial. I hi aprofundeix Jesús Rodríguez, també periodista. “Com són els furgons, quin armament tenen, com són els esquadrons i com es despleguen al carrer, tots els protocols i l’armament (fins que es van prohibir les pilotes de goma) era pràcticament calcat” a la policia espanyola, diu.
La BRIMO es va crear el setembre de l’any 1992 durant el mandat del convergent Josep Gomis com a conseller de Governació, que aleshores tenia les competències sobre els Mossos. Però qui va pilotar el disseny dels antiavalots i del desenvolupament del cos com a policia integral catalana van ser els consellers Maria Eugènia Cuenca (1992-1995) i Xavier Pomés (1995-2002; primer a Governació i després a Interior). Tal com explica Rodríguez, els equips de Cuenca i Pomés van fer fitxatges de càrrecs de la policia espanyola que van encarregar-se de guiar com serien la BRIMO i l’ARRO (l’àrea que proporciona efectius d’ordre públic atenent les peticions de reforç). I a banda dels fitxatges, “les persones que tenien de referència també eren de la policia espanyola i de la delegació del govern espanyol”, concreta Rodríguez.
Aquesta mena de mimesi amb la policia espanyola també la reflecteixen els trasllats d’agents de la policia espanyola als Mossos d’Esquadra. “Les fornades fortes d’incorporació de guàrdies civils i policies nacionals als Mossos són en èpoques de Maria Eugènia Cuenca i Xavier Pomés”, explica Rodríguez. “L’època de Joan Saura (2006-10) és el moment en què hi ha el creixement més gran en les unitats i, per tant, és quan més agents s’hi incorporen, i a més hi ha menys rigor en els protocols d’accés”, diu.
Dispersió o mediació?
Fernàndez explica com una de les herències d’aquest “calc” és que el tipus d’ordre públic que es va triar per als Mossos “es basa en la dispersió dels manifestants”: l’objectiu de l’actuació policíaca és dissoldre les concentracions, i no pas controlar que no hi hagi incidents. Això, explica Rodríguez, “crea molta agressivitat, es fan càrregues molt lesives”. I aquest esquema no es limita tan sols a la BRIMO, sinó que es complementa amb les nou unitats regionals d’ordre públic, les ARRO, que han de fer de reforç operatiu però “en el fons acaba fent la mateixa feina que la BRIMO”.
Montserrat Tura, que va ser consellera d’Interior entre el 2003 i el 2006, amb el govern tripartit de Pasqual Maragall, en discrepa i, en canvi, apunta que els Mossos han optat molt decididament per la mediació, “més que cap altre cos de seguretat de l’estat espanyol”, i “fins al punt que l’antic cap de la unitat de mediació, Xavi Pastor, ara és el cap de la BRIMO”. Jaume Bosch, ex-portaveu d’Iniciativa per Catalunya, ho veu d’una manera similar. “La unitat de mediació hi és i té un paper important, però necessita interlocutors, i és difícil quan hi ha protestes que no convoca ningú”, diu, en referència a les protestes contra l’empresonament de Hasel.
De fet, la resolució 476/X del parlament sobre la qüestió ordena un “model del manteniment d’ordre públic en esdeveniments de masses basat en el diàleg i la planificació, en el manteniment de la distància i en la mobilitat de les unitats policials”. Però aquests darrers anys hi ha hagut nombrosos exemples de dispersió de concentracions en què no hi havia incidents, com ara l’acampada del 15-M a la plaça de Catalunya, a Barcelona, el 2011, i en diverses manifestacions contra la sentència del procés, el 2019. De fet, Fernàndez recorda que, fa tan poc com el 21 de febrer passat, la BRIMO va dispersar la capçalera de la manifestació a favor de Hasel argumentant que hi havia hagut llançaments de rocs uns quants carrers més enllà, al Palau de la Música. “No té cap sentit, això és actuar contra el dret de manifestació pacífica.”
El perfil ideològic dels agents i la identificació amb el cos
A banda del pòsit històric, “allò que falla és el plantejament de la BRIMO: com se selecciona el personal, com se’l forma i com es pensen els operatius”, diu Sonia Andolz, professora universitària i politòloga experta en seguretat. “El problema de la BRIMO és de base. Quan fas una unitat que es dedicarà exclusivament a l’ordre públic, fas un filtre. Molts agents que no s’hi senten còmodes ja no s’hi presentaran”, diu. “L’avantatge de fer una unitat específica antiavalots és que els pots fer una formació específica. El desavantatge és que només s’interessaran a formar-ne part un perfil molt concret d’agents.” En aquest sentit, apunta Andolz, un dels problemes és que els requisits per a formar part de la BRIMO no són públics –i la formació que han de rebre, tampoc. Una possible solució, explica, seria augmentar els requisits no policíacs i sotmetre a debat la formació, però cal voluntat política.
Andolz també diu que hi ha un problema d’identificació amb el cos. Tot i que no hi ha estudis per a saber exactament quin és el perfil dels agents, “si mirem els seus sindicats i com ells s’organitzen i voten, podem veure que la fotografia de perfils socials i demogràfics dins els Mossos no és representativa de la demografia social a Catalunya ara mateix”. “Això mai no és bo per a una policia”, continua. “Si en una societat hi ha molta diversitat cultural, o lingüística o religiosa, i tens un cos que molt majoritàriament té un mateix perfil, difícilment la població s’hi sentirà identificada.” Encara que s’intenti de reforçar el lligam dels Mossos amb els ciutadans fent-los fer altres tasques, “si veus que la policia que s’acosta a tu sempre té un mateix perfil i no és el teu, per més que siguin amables, no l’acabaràs de veure com una institució pròpia”.
En aquest sentit, Rodríguez especifica que “alguns dels quadres de representació més importants dels Mossos han tingut afinitats al voltant del Partit Popular, de Ciutadans i, en algun cas, de Convergència, i que el canvi polític que hi ha hagut a Catalunya els últims anys, amb el procés, no s’ha traduït als Mossos”. “És una plantilla que ideològicament està esbiaixada respecte de la societat. I de vegades pot passar que allò que pensen tingui conseqüències en la seva feina”, diu.
Fernàndez hi afegeix que, més enllà de la ideologia política, en els cercles interns dels Mossos hi ha una cultura de promoció sistèmica de la violència, i cita quatre frases que, diu, ho reflecteixen. La primera, en les comunicacions internes de la BRIMO durant l’acampada del 15-M, en què els agents deien “o generem pànic o no els traurem d’aquí”. La segona, quan “al cap d’un mes, Sergi Pla, màxim comandament de la BRIMO aleshores, diu en un programa de Jordi Évole que també hauria atonyinat Gandhi.” La tercera, la d’un comissari general dels Mossos, David Piqué, que en un acte a l’Auditori de Barcelona, el 2012, va dir dels manifestants: “Es poden amagar on vulguin, perquè els trobarem. Sigui en una cova o en una claveguera, que és on s’amaguen les rates.” I la darrera, la de Felip Puig, que en referència a les actuacions contra les protestes dels indignats, va dir a RAC1: “Cal anar fins allà on permet la llei i una mica més.”
El darrer gran canvi: la comissió sobre les bales de goma del 2013
El cas d’Ester Quintana, la manifestant mutilada d’un ull per un mosso durant la vaga general del 14 de novembre de 2012, va desencadenar la darrera gran modificació dels plans d’actuacions del cos, amb la creació d’una comissió parlamentària “d’estudi dels models de seguretat i ordre públic i de l’ús de material antiavalots en esdeveniments de masses”. S’hi van aprovar quaranta-vuit conclusions, entre les quals la prohibició de les bales de goma, amb el suport de tots els grups llevat del Partit Popular. Com a relleu, les bales de foam es van aprovar amb els vots de CiU, ERC i Ciutadans. “En aquella comissió el parlament va donar als Mossos d’Esquadra unes pautes d’actuació”, explica Bosch, “i cal revisar quines d’aquelles conclusions s’han complert i com es poden millorar, tot i que el pitjor moment és fer-ho ara, de pressa i corrents perquè hi ha d’haver una investidura”.
La comissió és una de les eines possibles per a emprendre part dels canvis, però Tura considera que no enfocava bé el problema. “Tothom n’està molt content [de la comissió], però allò només va ser una resolució amb una sèrie de directrius, i els Mossos n’han complertes aquestes i moltes més. Del que es queixen els Mossos és que allò que havia de fer el govern, que és donar més recursos i més personal, no ho ha fet”, explica. L’ex-consellera diu que “el problema és que confonguem ordre públic i sistema policial”, i recorda la llei impulsada el darrer any del seu mandat, el 2006. Abastava, diu, molts més problemes del cos: la distribució de funcions, l’assistència als pobles, els mecanismes d’acció metropolitans. “Hauríem de parlar-ne, de tot això.”
Els mecanismes de fiscalització
Un altre dels desafiaments pendents per al cos és la seva pròpia fiscalització. El juny de l’any passat, vuit mesos més tard dels fets, els Mossos van fer pública l’auditoria més gran de la seva història, sobre les seves actuacions durant les protestes contra la sentència. Dels centenars d’incidents que hi va haver l’octubre del 2019, el cos investigava una cinquantena d’agents i no n’hi havia cap de sancionat. I no tan sols això, sinó que un any després de la sentència, el ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, va condecorar la cúpula dels Mossos per la seva actuació durant l’octubre anterior. Són els dos fets més recents que han atiat les crítiques sobre la flèbil fiscalització de les actuacions del cos i, sobretot, de la BRIMO.
Segons Jesús Rodríguez, els Mossos són “un dels cossos que simulen més bé la seva fiscalització, que la teatralitzen més bé. Tenen una unitat d’afers interns que suposadament esbrina qualsevol irregularitat, fa un informe i l’envia a la direcció general”. “El problema és quines conseqüències té, aquesta fiscalització. Quants policies responsables de la desena llarga de mutilacions d’ulls que hi ha hagut els últims anys han estat apartats? La xifra és prou contundent: cap”, rebla. Jaume Bosch apunta que s’ha de vetllar “perquè hi hagi una supervisió estricta”, i diu que una nova comissió seria una oportunitat per a reforçar els “mecanismes al parlament de Catalunya per tal de reprimir qualsevol mala praxi policial”, i esmenta el Síndic de Greuges i un augment de la transparència del departament d’Interior.
Les crítiques per manca d’efectius i el problema de les rotacions
L’agent Jordi Garcia, portaveu del sindicat de treballadors de seguretat independentista SEGCAT, lamenta que els Mossos han estat l’ase dels cops per uns problemes que són polítics i que han de resoldre els partits. “Cal un pacte nacional pel model de seguretat i emergències”, diu. “Hi ha una manca d’efectius que repercuteix en el dia a dia”. Garcia mateix lamenta que hi ha molts punts de la comissió parlamentària del 2013 que no s’han aplicat, com ara la pixelació dels agents en les imatges, i també critica que els “plans de carrera” estan encallats, de manera que per aconseguir la plaça que vols pots trigar entre vuit anys o deu a obtenir-la.
Andolz explica que, en general, els sindicats “diuen que si volem un tipus d’ordre públic on hi pugui haver proporcionalitat quan hi hagi 300 persones manifestant-se, m’has de donar 500 policies. Si me’n dónes 200, tindré menys marge de maniobra. I qui diu la quantitat d’agents diu els mecanismes que tenen, la protecció de les comissaries”. La falta d’efectius, relata Andolz, fa que els comandaments es vegin obligats a fer que els agents doblin torns i facin hores extra, i “tot allò que ocasioni un cansament més gran dels agents anirà directament lligat a fer més ús de la força, perquè són éssers humans i la seva situació hi influeix directament”.
Rodríguez ho veu diferent, i denuncia que “tenim una sobredimensió d’antiavalots que costa trobar en altres cossos del món, una proporció molt més elevada que la Guàrdia Civil o la policia espanyola”, i que creu que no es justifica tan sols amb la quantitat de manifestacions que hi ha a Catalunya. En canvi, assenyala un altre problema cabdal en la gestió dels efectius humans de la BRIMO, tal com explica Rodríguez: que no hi ha actiu cap sistema eficient de renovació, descansos i rotació dels agents que formen part de les unitats antiavalots, i això fa que hi hagi agents que fa molts anys que són antiavalots. David Fernàndez encara és més concís: “No pot ser que un agent pugui passar vint anys repartint clatellots”.
