Un brillantíssim viatge dins el cervell

“El que vull és zero responsabilitat i tenir tot el sexe que vull sense cap treball per part meva. Vull zero feina, zero pensar-hi i ha de ser alhora espectacular, entusiasta i genuí (…) Si vull un got d’aigua, vull estirar la mà, i que el got aparegui, sense que jo ho hagi de demanar” Són paraules del marit Mau, que té al costat l’esposa Annie, que l’escolta (vint-i-tres anys de casats) i al davant la terapeuta Orna Guralnik. Pocs minuts després descobrim que pel seu aniversari Annie li havia regalat una orgia amb altra gent, inclosa una dominatrix. L’home, que ho havia vist venir, va agafar les maletes, l’avió, i va fugir a Itàlia uns dies fins que va tornar. El matit no fugia pas del sexe, sinó de l’aniversari. Aquesta és una de les escenes inicials de Couples Therapy (Teràpia de parella), una sèrie brillant que popularitza la teràpia de parella, la psicoanàlisi i els resultats tangibles que ofereix.

Aquesta sèrie la vaig descobrir a 10.000 metres d’altitud en un avió d’American Airlines. Ja fa tres temporades que s’emet als Estats Units i aquesta setmana han acabat d’enregistrar-ne la quarta. Aquí l’ofereixen, en capítols de 28 minuts, la plataforma pirata Stremio i Movistar +. També l’ofereix la BBC. La sèrie basa l’èxit en el fet que és un documentari, en què apareixen una vintena de parelles que s’han deixat enregistrar en quinze sessions de teràpia de parella amb la Dra. Guralnik. Parelles que ploren, s’insulten, s’abracen, van perdudes, tenen esperances. Tot davant la càmera. Les veus com canvien, menteixen, s’enganyen, creixen, s’adonen de què fan i evolucionen. Unes càmeres, amagades darrere les parets de l’oficina de la Dra. Guralnik, que aconsegueix, no sé pas com, que les parelles oblidin que són enregistrades i es manifestin d’una manera tan bèstia, tan crua, tan animal que et deixen amb la boca oberta i el cervell girat.

Les parelles són blancs, negres, mixtos, heterosexuals, gais, latinos. Hi veus empresaris, conductors de metro, músics, desocupats, monitores de ioga o  fills de rics. Hi ha parelles obertes, que inlcouen tercers dins, parelles molt clàssiques, molt tradicionals, gent que porta vint anys de casada, o tot just tres. Hi veus relacions sàdiques, com la de la Ping, una asiàtica que insulta sense compassió un Will que es fa petit, petit, petit; amb el pas del temps veus que la Ping canvia, reacciona, creix i millora, però que ell resta estancat i no se’n surt. Hi ha una dona plena de por que el marit actual no sigui un abusador, com el seu pare, com el primer marit, i això que l’actual és un sant baró, i veus com la doctora fa sortir brillantment la por de la dona. Hi ha lesbianes sense sexe que acaben sortint-se’n, fugint de la fòbia sexual, que fan un pacte amb el diable que ara no descobrirem. Veus dinàmiques xucladores dins de la parella: ell, passiu, ha triat una dona extremadament dinàmica que li proporciona l’energia que ell no té. Marits molt dropos que no ajuden gens a casa fins que un bon dia s’hi posen. No perquè hagin obert els ulls, sinó perquè la doctora ha aconseguit que la dona deixi de fer-ho tot i d’aclaparar un marit que no troba espai per a fer res. Veus dones que volen que el marit les mantingui, i punt. I homes gelosos de l’energia que té la dona, i ells no. Veus una parella (dona i transsexual) que s’autoenganya del tot: el metge els havia dit que no tenien cap mena de possibilitat de ser pares amb el tractament que seguien, però ells, convençuts que ho serien l’endemà. Veus gent que vol fills per a superar un trauma. Veus per què un alcohòlic tria una parella determinada, i per què algú tria un alcohòlic.

D’aquesta sèrie n’aprens i en treus consells bàsics per a tirar endavant. Així, la majoria de conflictes que tenim amb la parella són, en el fons, conflictes amb nosaltres mateixos que projectem als altres. T’adones de l’error de creure que el dia que la parella canviï, tot anirà bé. “Només necessito que la doctora convenci la parella.” Però la doctora fa just el contrari: convèncer-te que no has d’esperar que l’altre canviï, sinó que has de canviar tu. I veus com la doctora no té cap interès a mantenir la parella, sinó que la parella entengui què els passa (de fet, en un dels millors episodis aconsegueix que la parella vegi que la millor solució és plegar, i pleguen). Veus com les parelles, quan s’acosta la darrera sessió, pretenen que estan més bé del que no estant, que han canviat molt, fent veure que tot ha valgut la pena, i com la doctora els cala. Veus, en definitiva, que tristes, patètiques, avorrides i semblants podem ser les parelles, i que estimulants, potents, alegres i diverses podem acabar essent.

Tot, gràcies no solament a unes càmeres amagades dins les parets, a una edició espectacular d’Eli Despres (també va editar Red Army, que explica brillantment a Filmin els EUA i l’URSS a través de l’hoquei sobre gel) i a una producció que va cercar milers de parelles fins a trobar les idònies, sinó també a la doctora Guralnik, una israelo-americana seguidora de la teoria de sistemes, que va fer-se rica treballant de psicòloga per a Goldman Sachs, Dell, Xerox,  senyora que va poder comprar-se tot un edifici a Nova York, fins que “va arribar un moment que ja no podia evitar la sensació persistent que utilitzava la seva experiència no pas per millorar la vida dels altres sinó per mantenir la productivitat dels treballadors explotats” i finalment va decidir de formar-se en psicoanàlisi durant deu anys.

Couples Therapy serveix també, en definitiva, per a popularitzar la feina dels psicòlegs i per a entendre com treballen (són impagables les converses entre Guralnik i els psicòlegs que l’ajuden a resoldre els casos). Tant de bo aquesta sèrie convenci, a qui faci falta, que la psicologia (com els dentistes) no haurien de ser un luxe, sinó una eina més per a millorar vida, sexe i parelles a l’abast de tothom.