Brigitte Vasallo: ‘Obrim la parella perquè estem avorrits? Agafa un “dildo”‘

Brigitte Vasallo (1973), escriptora i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha escrit un llibre intens i viscut sobre la teoria i pràctica del poliamor. L’ha titulat Pensamiento monógamo. Terror poliamoroso  (La Oveja Roja) i no solament és una crítica contundent a la monogàmia imperant, sinó que també mostra els punts febles del poliamor –que ella ha practicat durant dècades i del qual fa tallers arreu–, que no presenta en cap cas com un paradís. Vasallo ha impregnat el llibre de fort contingut teòric, d’intenses i llargues planes viscudes sobre la seva vida. Nascuda a Barcelona, descobrim la fugida d’un pare violent cap al Marroc, on va viure deu anys i on va trobar una mare escollida, unes germanes islàmiques, la llengua àrab i Juan Goytisolo, que li va fer de figura paterna. Narrat del punt de vista feminista d’una lesbiana, que es reivindica xarnega, i partidària de l’autodeterminació, aquest és un llibre crític també amb els crítics. VilaWeb ha entrevistat Vasallo al seu estudi del barri de Gràcia de Barcelona i ha dividit l’entrevista en dues parts. La primera, sobre la seva vida. La segona, sobre la seva obra.

—Brigitte Vasallo i les llengües. Tot un món.
—A casa meva no es parlava el castellà, sinó el gallec. La meva família d’acollida al Marroc parlava l’àrab i jo al meu fill li parlo el català. Quan em demanen per la llengua materna els dic ‘quanta estona tens perquè t’ho expliqui?’

—Frase del llibre: ‘La meva mare era una dona que mentia.’
—Ho dic. M’agrada pensar en les dones com que fem com podem, tu. Fem com podem. Ma mare va tenir una vida complicada. Pare i mare. Tots dos la van tenir. Molta misèria. Processos migratoris de persones d’un context rural, aïllat, a les muntanyes. Passar gana a la postguerra. Tothom troba les seves estratègies per anar tirant. Estratègies per a fer-se una narrativa.

—Una altra: ‘El meu pare era violent i no sabia estimar.’
—O, si més no, no va saber com estimar-me a mi.

—Dieu que la violència del vostre pare la vèieu a venir, i abans no explotés, vau anar-vos-en de casa. Teníeu 18 anys.
—Quan va començar a ser física, jo vaig fotre el camp. Però abans hi havia la cosa de créixer amb por. Aquell soroll. Allò de pensar ‘això en qualsevol moment explota’. Aquesta incertesa és brutal. Jo tinc una experiència de violència en la infància que he trigat molts anys a entendre i poder narrar. I he entès que a la nostra societat la figura de la mare i del pare tenen molta importància, però ens pensem que només una persona pot fer aquest paper. Un dels aprenentatges que he tingut a la vida és que hi ha moltes persones que poden ocupar aquest espai, i no necessàriament tota la vida. I que et vas trobant figures maternes i paternes al llarg de la vida i que és com un regal. Una persona que t’acull, que t’estima, que t’acompanya, que t’ensenya. I que està bé que li ho reconeixem.

—En el vostre cas parleu de la mare escollida que vau trobar al Marroc.
—Jo al Marroc hi arribo a 18 anys i no sabia ni parlar el francès ni l’àrab. Volia anar a un lloc on el meu pare no em pogués trobar. D’entrada hi anava per tres mesos i van ser deu anys. Si arribo a pensar que era per a deu anys, no començo. Jo allà no hi treballava. Tornava aquí tres o quatre mesos, de cambrera a l’estiu, a l’Empordà. I amb això feia. Tornava i donava els diners a la meva mare d’acollida, que els administrava. La mare escollida és una dona amb bastants estudis reglats per a l’època que era. Filla d’un imam que va dir: ‘Tal com jo entenc l’Alcorà, tant els homes com les dones han d’estudiar.’ I totes les filles tenien estudis bastant alts. Família de classe obrera, molt religiosa. I amb un islam que a mi m’agrada.

—I què hi feia una ultrafeminista com vós al Marroc, i a gust?
—Aprendre. Em vaig fer feminista gràcies a aquell aprenentatge. La feminista que sóc avui n’està impregnada. I no perquè veiés les condicions de les dones allà, que això ja ho portava de casa, sinó perquè allà les dones em van ensenyar moltes coses de la realitat. Jo sempre explico que vaig ser feminista quatre hores l’any 1994. Quatre hores i prou. A Barcelona hi havia una trobada feminista, i vaig veure que era islamòfoba. Em venien amb el relat que la qüestió eren els musulmans i la seva homofòbia. Jo tenia 19 anys i només sabia una cosa: si em proposaven un paradís sense la meva gent, preferia quedar-me a l’infern amb la meva gent. Què m’expliqueu? La meva mare i germanes són musulmanes i o trobem solucions per a totes o no em serveix. Molts anys després, les feministes islàmiques em van venir a cercar i em diuen ‘quins llibres llegeixes? On vas amb això? Llegeix les postcolonials’. I llavors em vaig tornar a fer feminista.

—I quines diferències hi ha entre el feminisme occidental i el seu?
—Per exemple, les islàmiques treballen sobre els textos sagrats, sobre l’Alcorà. I com es fa per netejar-lo de lectures patriarcals. I jo n’he après molt d’elles, per exemple, en el treball d’arqueologia amb les paraules. Perquè l’Alcorà és paraula revelada, i no pots canviar-la, però si fer-hi arqueologia. Aquesta paraula, quants significats tenia? I en quin context? I quin significat ha primat? Coses així.

—Lesbianes com vós i l’islam. Més acceptades o menys, que aquí?
—Ni més, ni menys. Són diferents.

—Impressiona molt el capítol de Juan Goytisolo. I com us va deprimir que es morís.
—Era com el meu pare, sí. La sensació de veure un pare orgullós de tu a mi me la va donar el Juan o la meva mare al Marroc. No tinc paraula per a definir-ho. El Juan era com aquella persona gran, que té tot aquell pes d’experiència, al qual t’hi acostes durant vint anys i ets com la seva protegida, la seva germana petita o la seva filla. Pensa-hi: vint anys. Em va alimentar la inquietud intel·lectual. Me la va guiar. Perdre aquesta figura, que en algun sentit per a mi va ser de substitució del pare, va ser molt bèstia. No vaig voler anar ni a l’enterrament. Allà enterràvem el Goytisolo, no el Juan. De fet, encara no he tornat al Marroc després de llavors. Ara ja començo a estar-hi preparada. I ja aniré a la casa a fer-hi el comiat en la intimitat. L’altre dia vaig llegir una frase que deia: ‘El dol consisteix a aprendre que res no tornarà a ser igual però que tot tornarà a estar bé.’ I és exactament això.

—Per acabar el tema familiar: al llibre us reivindiqueu xarnega.
—Reivindico aquest espai, sí. ‘Xarnega’ és la traducció de queer, tan moderna. Ho és. La identitat xarnega ha estat estripada d’una banda i d’una altra, tirant d’aquí i tirant d’allà. La meva manera de ser xarnega és no ser gaire de cap banda. Sóc la primera generació de catalanes de la meva família, la primera persona que parla el català. Doncs la violència que això em va significar, perquè per a ells era una traïció. Volien conservar una mena d’essència nacional. Tota la meva generació va parlar el gallec menys jo, que vaig dir, ‘doncs no’. I en canvi, al carrer em trobava allò de: ‘Tu no ets catalana de debò.’ Give me a break, oi? Però al final jo crec que és un lloc interessant d’habitar. I crec que aquesta història del xarneguisme l’hem d’explicar. Hem de treure el xarneguisme de les mans de l’unionisme. Crec que se’n va molt cap a la banda fatxa perquè li falta una reparació. Li manca un reconeixement en aquest país i crec que l’hem de fer. Jo m’emporto molts pals per haver-ho intentat. Hem de fer-ho, perquè, si no, se l’emportaran els dolents de debò.

—Al llibre dieu: ‘Que jo cregui que les pàtries són una merda, no vol dir que no cregui que Catalunya té dret de decidir el seu futur.’
—Però és que a més, quan els anarquistes diuen, sobre Catalunya, que no creuen en les fronteres, fixa’t, Catalunya ja té fronteres. Són les de l’estat espanyol. No se les ha inventades ningú. Vol tenir-ne unes altres! A qui no té fronteres, ara li demanes que canviï el sistema? No ho trobo just. Fan igual amb les trans, ‘que no copiïn models’. Home, precisament les trans són els responsables del sistema, ara?

—El Primer d’Octubre on éreu?
—Era a Vilassar. Plovia. I hi érem. I tant. La policia va venir poc.

—Passem a la part teòrica. Heu fet un llibre criticant la monogàmia. Però expliqueu que la monogàmia és un sistema, no pas una pràctica.
—Totalment. Si fos una pràctica, no hi hauria dedicat quatre anys a parlar-ne. Una pràctica és una més de les opcions, i com a individu decideixes. Res en contra. Però la monogàmia no és això. La monogàmia vol dir que vivim en un món on no tenir parella és molt complicat de sostenir. Vius sota sospita. Si no tens parella, la primera cosa que et diuen és si estàs bé. Que pots ‘viure’ fora de la parella? Pots ‘anar fent’, que és diferent. És complicat de pagar la declaració de renda, quan no tens parella. És complicat de pagar hipoteca i lloguer, si no tens parella. El cotxe té els seients de davant pensats per a la parella, i els de darrere per als fills. És una estructura superfixada. És un sistema, no una opció. I un sistema que genera violències. Jo no em vull carregar aquest sistema per se. Em vull carregar la monogàmia per les violències que genera. Hi ha relació directa entre aquest sistema amorós i els feminicidis, per exemple. I això em preocupa.

—I voleu desmuntar el sistema monògam.
—No es podrà fer de manera individual. Perquè crec que aquesta manera d’enganxar-nos a les relacions des del minut zero, creure que l’amor ha de ser una addicció o una obsessió, i no una simple dependència, tot això no solament genera violència, sinó que fa que, quan arriba, no en puguis fugir. Hem focalitzat, i ben fet que fem, les violències masclistes. Però les feministes també ens hem de mirar al mirall. Com és que no podem fugir? Què hem de canviar no perquè només puguis fugir, sinó perquè tinguis les condicions materials per a fer-ho? A vegades és una qüestió de pasta. O és per les criatures. I a vegades per una qüestió emocional. Perquè estàs atrapada emocionalment i ens hem de donar línies de fuga. És també per això que hem de desmuntar la monogàmia.

—En el llibre no idealitzeu el poliamor. D’entrada, dieu que el poliamor no és ‘anar’ amb molta gent. És el ‘com vas’ amb molta gent.
—És com vas amb la gent. La monogàmia és un sistema que porta a l’exclusivitat sexual. I la reacció ha estat: ‘Doncs carreguem-nos l’exclusivitat sexual, però deixem el sistema sense tocar.’ I així ens va. Diazepams i teràpies. Cors trencats. Si en el poliamor es reprodueix l’escalada del desig, si es creen relacions que serveixen per a lluir socialment i que ens il·luminen, aleshores quan es vol obrir a més gent… potser ja no cal. Si la identitat és tan tancada, com vols que no entrin els diazepams! Un dels dos sentirà que ho perd tot. A vegades jo demano a la gent: ‘Voleu desmuntar la monogàmia. Molt bé. I per què?’ Silenci.

—Monogàmia successiva. Parella rere parella. Com ho veieu?
—Pot ser l’infern a la terra. Dol rere dol! Ara, si em dius que canvies de parella però que hi ha una transformació, hi ha un tall clar i el trencament es fa bé… Però no sempre va així.

—Parelles obertes?
—Hi ha qui té eines i acaba muntant coses boniques. Però hi ha el perill d’instrumentalitzar la tercera persona. Obrim la parella perquè estem avorrits? Agafa un ‘dildo’ i passa-ho teta, que parlem d’una personeta. Darrerament he vist que entra amb força aquesta pràctica: Uns vénen d’una monogàmia i volen anar cap a una altra amb un període de poliamor al mig. I això és una trampa mortal. No acabem de deixar ningú i no comencem res nou del tot. Ens hem de plantar. Hi ha tota aquesta aurèola, si més en el meu món, d’haver de ser els més moderns. I jo passo. Jo no sóc moderna. Seré la primera. Pas endavant. Jo passo de ser moderna.

—Hi ha un moment bonic, quan expliqueu la importància de les relacions llargues.
—Si us plau, és clar. Em diuen ‘ets una romàntica, perquè creus en l’amor etern’. Doncs sí. Hi crec. Però no hi crec, en un amor en concret i d’una manera concreta. Tinc relacions de molts anys. Molts. I de moltes fases diferents. Gent amb tanta memòria de tu és un plaer.

—No tenim gaires models on mirar fora de la parella clàssica.
—Cert. No tenim models, no tenim espais. És normal que no hi hagi gaires situacions d’èxit de tot això. No hi ha res on agafar-nos. Després, quan vas coneixent, hi ha moltes experiències boniques. Que passen, han passat, i han passat sempre. Però els grans diaris sempre posen l’accent en un poliamor que no posa en risc el sistema. Perquè hi ha un poliamor que no posa en risc el sistema, la purpurina.

—‘Les lesbianes romantitzen el sexe molt més’, dieu al llibre
—Entre dones, i a més feministes, ens passa que no volem cosificar, perquè hem estat cosificades. Però si vull el teu cos només pel plaer, et cosifico? I aquí entrem en un pollastre.

—I vós reivindiqueu de poder fer sexe i prou.
—És clar. Aquí també hi ha la criminalització de la sexualitat. La sexualitat de les dones té càrrega. Si ets lesbiana, més. Pensar en la sexualitat per si mateixa ja és tota una muntanya. La manera com ho solucionem és romanitzar. ‘No, és que és amor’, diem. Ah. Tenim uns pollastres importants, amb això. Doncs mira, es pot cardar i prou, i de manera molt bonica, amorosa, que duri uns quants minuts i que no us torneu a veure.

—Als tallers de poliamor que feu demaneu a la gent quan comencen la gelosia i la possessió. Els heterosexuals diuen la primera nit. Les lesbianes, la segona.
—Hi ha aquell acudit. Es troben una lesbiana i un gai. I la lesbiana diu que a la segona cita elles ja arriben amb la maleta, disposades a viure juntes. I el gai respon: ‘Segona cita? Quina segona cita?’ Ells s’han de lesbianitzar una mica. ‘Quan ens donarem una mica de tendresa’, em diuen els amics gais. I nosaltres ens hauríem de fer una mica més marietes.