10.08.2022 - 21:40
La repressió del franquisme va permetre de mantenir el dictador Francisco Franco en el poder durant quaranta anys. Una de les peces més indispensables en aquest engranatge de persecució política va ser la Brigada Político-Social, coneguda com la policia secreta del règim. La transició i la llei d’amnistia la van silenciar. Amb el pas dels anys, sobretot a partir dels primers anys 2000, el gran públic ha sabut detalls sobre aquesta unitat i les tortures que va infligir durant dècades al moviment antifranquista.
L’historiador asturià Pablo Alcántara (Avilés, 1992) ha elaborat un estudi en profunditat sobre la història de la Brigada Político-Social que ha publicat, de forma divulgativa, en el llibre La secreta de Franco. Hi analitza els contactes internacionals amb la Gestapo, els mètodes de funcionament, de tortura i els perfils de policia que en formaven part. Un retrat d’una època que va ser oblidada gràcies a la llei d’amnistia.
—Com definiríeu la Brigada Político-Social (BPS)?
—Manuel Vázquez Montalbán va dir que era la guàrdia pretoriana del franquisme. Amb el llibre volia demostrar si això era veritat, i crec que tenia raó. Diguem que era la primera presa de contacte dels militants antifranquistes amb la repressió i la tortura. Després ja venien els jutjats militars, el Tribunal d’Ordre Públic, el sindicat vertical i les presons. Tot plegat formava l’aparell de la repressió. La BPS era l’encarregada de vigilar activitats als centres de treball, a les universitats i als despatxos laboralistes; eren els encarregats d’analitzar què passava dins la societat espanyola, dins i fora de les militàncies; i després, de detenir tots aquells que es mobilitzessin contra la dictadura, fossin obrers, intel·lectuals o estudiants. Era l’encarregada de reprimir tots els moviments polítics.
—El Foreign Office del Regne Unit deia que la BPS es va inspirar en el model nazi. Hi esteu d’acord?
—Sí, la relació entre la BPS i la Gestapo és clara. La BPS té els seus antecedents en les brigades d’investigació social que ja existien durant la dictadura de Primo de Rivera. Fins i tot, durant la República, hi va haver divisions d’aquesta mena que investigaven els moviments obrers. Però la BPS representa un abans i un després quant a repressió. Quan es va fundar, la BPS necessitava una sèrie d’aportacions econòmiques, ideològiques i de metodologia, i això li ho va donar la Gestapo. Himmler, que era el cap de la Gestapo, va viatjar a Espanya per entrevistar-se amb autoritats policials franquistes i també hi van anar oficials per ensenyar mètodes de tortura. I ara, en una nova investigació que faig, he descobert que hi va haver més membres de la Gestapo que van venir a Espanya per entrevistar-se amb autoritats franquistes. No va ser una cosa esporàdica, sinó una relació fructífera.
—Per què heu aprofundit en aquest cos policíac. Està poc documentat?
—Aquests darrers anys hi ha hagut un reclam social per saber què va ser la BPS. Hem vist la querella contra els crims del franquisme, se n’han fet documentaris, com El silencio de los otros, que va guanyar un premi Goya, sèries de televisió, etc. I, sobretot, s’ha parlat de personatges concrets de la BPS, especialment d’Antonio Fernández Pacheco, conegut com a Billy el Nen, o de Villarejo mateix. Hem sabut de les seves barbaritats i mètodes de tortura durant els anys del franquisme i la transició. Això no obstant, no hi havia cap llibre que analitzés la BPS en totes les seves dimensions.
—També hi va contribuir el fet que, després del 23-F, dins els mitjans hi hagués l’anomenat pacte de l’oblit.
—Més que oblit, va ser un pacte de silenci. Perquè tu no pots oblidar les tortures que vas sofrir, no pots oblidar la repressió… Va ser un pacte de silenci i es va decidir de no parlar de les estructures del franquisme i es va voler fer net, una nova Espanya més moderna.
—Dieu al llibre que entre el 1982 i l’any 2000, a La Vanguardia, per posar un exemple, només es van escriure trenta-quatre articles relacionats amb aquest afer.
—Però el fet de no haver resolt aquests problemes en la transició i, sobretot, amb l’arribada del PSOE al poder, fa que ens hagin arribat quaranta anys després. Hi continua havent milers de persones en fosses comunes, hi continua havent monuments franquistes, gent que lloa el franquisme, gent dins de l’aparell de l’estat que es reivindica franquista… La gent no ho va oblidar pas. Durant la transició, alguns col·lectius ja van intentar de recuperar la memòria democràtica, però després del 23-F i la llei d’amnistia, es va imposar un silenci que, quaranta anys després, ha esclatat.
—La gent coneix la Brigada Político-Social per ser una policia extremadament violenta. El seu emblema era la tortura?
—Més que el seu emblema, que també, n’és la part més coneguda. De fet, jo em vaig acostar a aquesta investigació perquè és la part més escabrosa i que més impacta. Però quan rasques en la investigació, t’adones que la tortura era una fase, però n’hi havia d’altres. Una fase d’investigació sobre les organitzacions polítiques i com actuava l’oposició antifranquista. Fins i tot, investigaven sobre la història d’Espanya i ho plasmaven en uns butlletins que feien. Hi havia un treball ideològic darrere. Si tu tortures algú, has d’estar convençut que fas el bé, que estàs salvant la pàtria. Amb això vull dir que no eren quatre sàdics. A mi m’agrada fugir d’aquesta imatge. També era una policia calculadora, que tenia una part ideològica, que sabia què feia i que actuava per interessos econòmics.
—Quins?
—No tenien un sou gaire alt i es movien molt per recompenses, fossin condecoracions, medalles o gratificacions econòmiques per detenir militants comunistes o de sindicats.
—Hi havia algú que preferissin no tocar?
—Al començament no s’atrevien a tocar els estudiants universitaris que eren fills de càrrecs del règim. Fins i tot, la premsa del règim els tractava de vostè i de don, un tractament estrany en un detingut. Gent com Ramón Tamames o Fernando Sánchez Dragó. De fet, hi va haver una crisi de govern el 1957 arran de les detencions d’universitaris i van dimitir dos ministres. I als anys setanta, tampoc no s’atrevien a tocar alguns dirigents sindicals i polítics, com Marcelino Camacho. No per una qüestió de bondat humana, sinó perquè temien que pogués tenir una repercussió internacional.
—Al llibre apareix diverses vegades un policia torturador que representa bé la BPS, perquè hi va ser des de la fundació i va ascendir en la policia democràtica durant la transició. Roberto Conesa. Qui era?
—És un personatge molt interessant. Aquests darrers anys s’ha parlat molt de Billy el Nen, però realment va estar poc més de deu anys al cos i no va arribar a assumir alts càrrecs. En canvi, Roberto Conesa, hi va ser des del 1939, quan va participar en la detenció de les Tretze Roses, fins a l’any 1979, quan va participar en les brigades antiterroristes amb Martín Villa i Adolfo Suárez. Va participar en les grans operacions policials contra militants antifranquistes, es va infiltrar en moltes organitzacions clandestines i va rebre instruccions de l’FBI als Estats Units.
—Gregorio Morán va escriure de Conesa: “Gaudia tant amb la humiliació del detingut, que de vegades arribava a l’orgasme. Hi ha testimonis.”
—Era un sàdic. La majoria de militants antifranquistes en parlen. Durant la transició, periodistes com Gregorio Morán van gosar de criticar la seva activitat durant la dictadura i això gairebé li va costar d’entrar a la presó. Altres periodistes, com Pilar Urbano, el van elogiar com si fos un superagent.
—L’aprovació de la llei d’amnistia va permetre d’esborrar l’historial delictiu de tot el moviment antifranquista, però també el dels policies que havien torturat. Com a historiador, creieu que era impossible d’aprovar la llei sense incloure aquest favor als policies?
—El primer problema és vendre’ns ara la llei d’amnistia com una conquesta de l’esquerra, tal com l’han venuda alguns personatges de l’esquerra. No va ser així, va ser una llei de punt final, i està demostrat. Jo crec que s’hauria pogut fer alguna altra cosa. N’hi havia exemples en aquella època, com Portugal, on es van jutjar els membres de la policia política de la dictadura. I no va passar res. O l’Argentina, on anys després es van jutjar els militars. S’hauria pogut fer una altra cosa. En aquells anys, va haver-hi militants antifranquistes que van arribar a denunciar les tortures davant dels jutjats, algunes van ser investigades i alguns policies, jutjats i multats. Però amb la llei d’amnistia, tot es va aturar. Tot plegat forma part del relat modèlic d’una transició pacífica i de consens que no ho va ser pas.
—Com veieu la reforma de la llei de memòria democràtica?
—Té certs avenços, perquè inclourà al currículum escolar el tema de la repressió i l’estat assumirà la recerca i l’exhumació en fosses comunes. Però crec que mantindrà el mateix nivell d’impunitat que la llei de memòria històrica. Fins que no es derogui la llei d’amnistia… S’apel·la al dret internacional per saltar-la, però és que el dret internacional ja existia abans de la llei de memòria històrica i el Suprem barrava el pas. El Tribunal Suprem i l’Audiència espanyola diuen que no són crims de lesa humanitat perquè són crims comesos per individus. És clar, perquè no reconeixen que el franquisme va ser un règim criminal. Fins que no es derogui la llei d’amnistia, la impunitat continuarà vigent.
—La querella impulsada a l’Argentina per jutjar policies franquistes, de moment, no se n’ha sortit i l’Audiència espanyola ha rebutjat d’extradir ningú. Creieu que té cap possibilitat d’èxit?
—Amb la legislació actual, fins i tot amb la llei de memòria democràtica, veig força complicat que es pugui extradir cap policia. Encara que sembli una batalla perduda, crec que cal continuar lluitant. Aquesta querella ha ajudat al fet que hi hagi un reconeixement de les víctimes del franquisme, de la seva lluita, i encara que no hi ha una justícia penal, hi ha una justícia històrica. Personatges com Martín Villa ja no són reconeguts com uns demòcrates, sinó per la matança de Vitòria. I Billy el Nen, que fins fa deu anys era un home que corria maratons i vivia tranquil·lament, ara el coneixem com un torturador.
