Breu retrat de la premsa al nord de la frontera

Qui no coneix la premsa diària regional francesa difícilment pot dir que ha vist res del que val la pena veure. L’anomenen, des de París, amb la sigla PQR -Premsa Quotidiana Regional- i això és un segell que diu dues coses: lectors fidels però envellits i criteris periodístics fluctuants. És una premsa en què es parla de la jubilació del director d’un celler cooperatiu, d’un viatge a Roses d’un grup de la tercera edat, d’un tortell de reis compartit amb alegria a la sala de festes, sempre amb una abundància de fotos de grup, com a incitatiu a comprar el diari per aquells que hi surten. Sovint, aquests diaris no tenen cap secció fixa de cartes de lectors ni publiquen editorials, perquè no tenen cap línia editorial clara ni fixa. A Perpinyà, L’Indépendant no escapa a aquesta regla. Atenció, però: L’Indépendant, nascut el 1846, és el diari més antic de França, i durant molts anys, al segle XX, va ser el diari francès amb l’índex de lectors més alt en relació al territori que cobria. Des de l’inici del segle XXI perd si fa no fa uns dos mil lectors diaris cada any. Parlarem un altre dia del paper actiu que haurà jugat en l’assassinat de la llengua catalana.

I a L’Indépendant, com a tots aquests altres diaris és sovint bastant difícil establir una separació clara entre, per exemple, article informatiu i crítica literària, o article informatiu i columna d’opinió. Els periodistes hi tenen un marge, desconegut a la premsa del Principat, per opinar del que volen. Mirem, per exemple, el tema de la independència de Catalunya. És un tema que L’Indépendant tracta prou sovint d’una manera que semblaria justament evidenciar una línia editorial, més aviat favorable. Les portades que dedica a les manifestacions de la Diada ho demostren prou bé. Però, a vegades, és tot el contrari. Així, el 31 de maig passat, la corresponsal de L’Indépendant a Barcelona, Joana Viusà, va escriure un d’aquests articles en què es barreja informació i opinió sense que sigui fàcil identificar on s’acaba la primera i on comença la segona. En una peça d’acompanyament de l’article principal titulada -traduït del francès- L’esperança Sánchez, hi retratava el líder del PSOE com a possible salvador de la unitat d’Espanya. Explicava que «ha popularitzat la idea que Espanya és una nació de nacions». Una noció, la de nació de nacions, més aviat exhumada d’algun taüt abandonat després de la Transició i de la qual Raimon ja feia befa el 1984, quan cantava: «Si jo fos un cantant de cantants / (…) faríem una revolució de revolucions / en una nació de nacions / i viuria una vida de vides / i moriria una mort de morts, / si jo fos un cantant de cantants». I sobretot, la periodista hi acabava resant una mena de crec en Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, afirmant que «cal esperar que els joves líders de la nova esquerra salvin Espanya del desastre…», el qual desastre, és clar, és la independència de Catalunya.

Arribat aquí, he de reconèixer que si un periodista hagués fet aquest tipus de confusió curiosa de gèneres periodístics en favor de la independència de Catalunya, m’hauria estranyat igualment però, in petto, ho hauria celebrat.

En tot cas, sigui quina sigui l’orientació d’un article que parla de la independència de Catalunya, el que trobo més fascinant és aquesta mena de tolerància de cara a les opinions personals del periodista, que més que ser un indicador de llibertat d’expressió sembla palesar indiferència. Poc importa el que dius mentre emplenis el tema del dia. I encara que potser us costarà de creure, oh amics del Principat que veieu en França una terra promesa de racionalitat i d’ètica aplica, aquesta absència estructural de línia editorial de la PQR és el reflex exacte del qual la ideologia francesa vol que sigui la França que envolta París. Un desert intel·lectual o, en el millor dels casos, un simple viver d’intel·ligències destinades a descloure’s si van a parar a la capital o a romandre en estat letàrgic si es queden allà on han nascut. «Tu, per demà fes-me la crònica de l’esmorzar del club de petanca Les Boules Joyeuses, eh?»