04.05.2022 - 21:40
De vegades, per deixar constància d’una opinió, n’hi ha prou d’enumerar els fets l’un darrere l’altre, pim-pam, i ells sols la van dibuixant sobre el paper o la pantalla. Serveix especialment, el mètode, per mirar d’aclarir històries, grans o petites, que d’entrada poden semblar enrevessades o poc atractives: llei de la funció pública, requisit, A1, A2, B2, C1, C2, reglament, comissió, quina murga. És una fórmula que també pot ser vàlida per a evitar de caure en l’exabrupte quan vols parlar d’un tema (aquest mateix que deia ara, sí, d’aparença tan avorridota però en realitat tan important) que saps que té tots els números per a treure’t de polleguera.
Ja fa anys, molts anys, que es planteja la necessitat de fer efectiva la competència lingüística dels funcionaris que exerceixen al País Valencià, això és, que tinguin un nivell lingüístic adequat per a poder desenvolupar correctament el servei públic del qual són responsables. I això, que formulat així sembla increïble que encara no s’hagi resolt, pren una sinistra carta de naturalització quan s’especifica que el nivell lingüístic es refereix al valencià. Que els servidors públics comptin amb un nivell de valencià adequat per a poder atendre els ciutadans que serveixen es veu que ja no és important per al president Ximo Puig, que hi ha valencians de primera i valencians de segona segons la llengua que parlin. Amb drets o sense drets segons la llengua.
Però havia dit allò de la polleguera i que enumeraria els fets i etcètera. Vinga, ara sí. Respirar. Inventariar. Som-hi.
Any 2015. Març. En previsió del canvi de cicle electoral, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) presenta el programa de política lingüística en un acte amb les universitats públiques valencianes. I es reclama de corregir una situació durant tants i tants anys anòmala: que, igual com has d’acreditar un determinat nivell de coneixement en altres àmbits per tal d’accedir a la funció pública, sigui també requisit un nivell adequat de català. No pas mèrit o guarniment: obligació.
El maig del 2015 es produeix el canvi, per fi el PP deixa d’ocupar la Generalitat i es forma el govern del Botànic (PSPV, Compromís, Podem). Les entitats culturals i els sindicats enceten negociacions. I quallen. I el desembre del 2016 es presenta públicament l’acord que dóna suport a la reforma de la llei de la funció pública en aquest sentit. Perquè inclogui, per fi, la competència (també) lingüística.
I passen el 2017 i el 2018, i el 2019 arriba el segon Botànic, i passen el 2020 i el 2021. I a la conselleria del ram, que ara es diu de Justícia, Interior i Administracions Públiques, hi ha, des del primer dia, Gabriela Bravo (PSPV-PSOE). I des del primer dia ha estat en contra d’aquell acord. En contra de l’exigència d’un nivell mínim de valencià per als funcionaris. Des del primer dia hi ha estat en contra i des del primer dia la seva posició ha trobat consentiment del president Ximo Puig. Com a mínim, consentiment.
En aquests anys, hi ha hagut, en altres àmbits, moviments per a un cert desplegament en política lingüística: s’ha reconegut el valencià com a llengua pròpia de l’administració valenciana i s’ha creat l’Oficina de Drets Lingüístics (totes dues coses, posteriorment retallades per la justícia espanyola), hi ha hagut la col·laboració entre la Conselleria de Cultura i l’Institut Ramon Llull (per bé que l’entrada normal a la institució que ens internacionalitza la cultura ha estat frenada pel PSOE-PSPV) o entre les televisions autonòmiques (per bé que la normal reciprocitat ha estat frenada pel PSOE-PSPV). Al mateix temps, s’han anat succeint les denúncies per discriminació lingüística patides per catalanoparlants en l’àmbit de l’administració pública, cosa que ha continuat posant en evidència l’existència d’un problema greu de desatenció i de vulneració de drets.
I finalment, malgrat el recel i l’oposició de la consellera Bravo, l’elefant que durant tot aquest temps romania a l’habitació ja no es pot continuar negligint i el 2021 s’aprova la reforma de la llei de la funció pública. I s’estableix que caldrà acreditar determinats nivells de català per a accedir al funcionariat. Però la concreció es remet a l’elaboració d’un reglament. Que s’ha d’aprovar en el termini d’un any.
Per sort, aquesta concreció no queda tan sols en mans de Bravo, que des del primer moment ja ha expressat per activa i per passiva el seu refús al requisit lingüístic: per tirar endavant el reglament li cal un informe favorable de la Direcció General de Política Lingüística, que depèn de la conselleria de Cultura i, per tant, de Compromís. I el 2022 es forma una comissió per a elaborar la proposta de reglament, on hi ha dues parts: la de la Conselleria de Justícia i la de la Conselleria de Cultura. I un representant de Presidència. I van fent, reunió rere reunió. Amb els estira-i-arronses esperables però amb un punt d’acord inicial: la filosofia general que, igual com hi ha un esglaonament del requisit acadèmic que es demana segons la plaça on s’hagi de treballar, hi ha d’haver un esglaonament del nivell de valencià que cal acreditar.
(I aquí cal fer un parèntesi per explicar que el plantejament de les entitats culturals, explicitat sobretot per ACPV, remetia a la gradació de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià que estableix el nivell B1 com a elemental, el B2 com a intermedi, el C1 com a nivell de suficiència –antic mitjà– i el C2 com a superior, i en feia una translació als nivells dels serveis funcionarials. També parlava d’especialitzacions per a determinats àmbits i nivells: llenguatge jurídic, per exemple. Però en el decurs de la negociació entre partits, la cosa va quedar rebaixada a acceptar el nivell C1, és a dir, el mitjà, per als alts funcionaris, els que se’n diu de nivell A1 i A2. I cal dir també que això, rebaixar el nivell màxim exigit al mitjà, no és cap avenç sinó simplement donar carta de naturalització a una situació que ja existeix, perquè la gran majoria d’aquests funcionaris el tenen, el C1; ja el tenien en l’època del PP.)
Amb tot, la consellera Bravo decideix de trencar. I no accepta el C1. La seva pretensió és que no hi hagi requisit, que amb l’acreditació del nivell de català que atorga el batxillerat, homologable al B2, intermedi, ja n’hi hagi prou. Per a tothom. I prova de justificar-ho dient que fer-ho altrament desacreditaria el sistema educatiu valencià, que en teoria forma els estudiants en la llengua del país. És tan fal·laç el presumpte argument que pràcticament no pot ser considerat com a tal. Bé que hi ha gradació en el requisit acadèmic, segons el nivell del lloc que s’ocupa; bé que per als nivells alts del funcionariat cal títol universitari i no n’hi ha prou amb el batxillerat.
En fi. Els fets. Tan buits d’ornament com he pogut. I posant en evidència el fons: el desinterès per la llengua o fins i tot l’animadversió. Perquè no es limita a no fer res, la consellera Bravo, sinó que impedeix que els altres facin.
I he dit la consellera Bravo com si no necessités l’aquiescència, per a aquesta maniobra, de qui l’ha posada en el càrrec, del president Ximo Puig. I qui diu aquiescència, diu incitació.
Pels seus fets els coneixereu.
