El branquilló és al tren

El 24 de setembre de 2012 Gladys Comeau, una anciana, surt de casa seva en un poblet del Canadà i se’n va cap a l’estació de tren sense equipatge. Durant vuit dies, vagareja de tren en tren, i passa del tot desapercebuda, només és una senyora gran que va en tren. Jo n’he vist moltes, vosaltres també. Des dels catorze anys que vaig en tren, i hi he viscut de tot, hi he llegit, menjat, dormit, rigut, plorat, cridat, conegut gent, passat por, calor, fred, angúnia. I hi he vist tantes senyores grans que podien ser la Gladys, una Gladys.

Gladys Comeau és la protagonista d’A tren perdut, nova novel·la de Jocelyne Saucier que tenim la sort de llegir per primer cop en català –les dues anteriors les vam llegir en castellà: Y llovieron pájaros (que aviat sortirà en català) i Los herederos de la mina–, gràcies a l’editorial Minúscula (traducció de Marta Hernández Pibernat). És la protagonista o és l’excusa per escriure una novel·la de moltes capes o trames o focus que es van creuant com les vies dels trens, però on tot engega a partir de la desaparició d’una anciana. Hi haurà, també, la història de la filla, la Lisana, la dels veïns, la de la Suzan, amiga d’infantesa, la del narrador fill de ferroviari i enamorat dels trens (“soc l’observador d’una història que m’arrossegarà en el seu deixant”), la de la Janelle i la seva germana, la de Léonard Mostin a París, la de l’amic Bernie.

La Gladys “ve de la via”, “tot el bo i millor de la vida ho va rebre al ferrocarril”. I llegir la novel·la de Saucier és com anar en tren, puja i baixa gent, hi ha moments d’enrenou i altres més calmats, de vegades el tren s’atura entre dues estacions i no saps per què, o va més de pressa, o més a poc a poc. Hi ha estones que n’ets només un passatger, altres et fa l’efecte que ets invisible, i fins i tot en algun moment pots tenir la sensació que el tren l’hauràs de conduir tu.

“Una dona que desapareix de la seva vida, una dona qualsevol, sense res a destacar ni de bo ni de dolent, i a sobre vella, qui s’interessarà en aquesta història?” Saucier fa que ens hi interessem, i que seguim tota una colla de gent que s’hi interessa, en “la cadena d’espifiades que van permetre a la Gladys vagar lliurement”. No us ha passat mai de fixar-vos en algú al tren i jugar a imaginar d’on ve i cap a on va? Quants cops en una pel·lícula un personatge puja al tren carregant tot el pes d’una trama complexa i veiem com els passatgers ni l’adverteixen? Què hi ha dins de cada passatger d’un vagó? Què en podem endevinar només fixant-nos-hi?

“La Gladys esborrava el rastre darrere seu”, “com si les vies de l’ineludible s’haguessin obert i tancat en un sincronisme perfecte perquè la Gladys continués la seva escapada”. I Saucier ens la fa empaitar, en seguim les pistes, en fem hipòtesis, gràcies a aquest narrador que apareix i desapareix, però que a mesura que avança cada cop ocupa més espai, perquè ja viu ocupat per la història de la Gladys: “estava habitat, la cosa es movia dins del meu cap”. Veiem com la novel·la, la història, es construeix dins del cap de qui la narra, que busca i pregunta sense patir pel pas del temps. Quan ell investiga, la Gladys ja no hi és, però pot seguir el seu itinerari de vuit dies entre trens a partir de testimonis. Ara bé, si era una senyora qualsevol, quins testimonis? Els que la van veure, entesos, però la van mirar? I, encara més, s’hi van fixar? S’hi van fixar prou per recordar-ne algun detall que ens pugui ser útil, tant de temps després, per entendre per què se’n va anar i va deixar la filla sola a casa? “Són gent que desconfien dels seus sentiments i de les seves emocions. Només vaig aconseguir arrencar-los fets”, ens confessa el narrador de seguida.

Un fet: la filla és adulta però està malalta, malalta mental, amb uns quants intents de suïcidi fracassats, amb la mort com a objectiu, i sa mare se’n va sense patir pel que pugui fer durant la seva absència? Per què? On va? “Em va dir que m’esperés, que m’enviaria algú”, diu la filla al narrador quan el llibre ja s’acosta al final, i llavors tot comença a encaixar, potser no com el narrador voldria, però de sobte ens diu: “Ja he remenat massa” i es rendeix a la Gladys, a aquella dona que “va néixer a la banda positiva de la vida”, “que es podia aferrar a un branquilló”.

A tren perdut és la fugida d’una mare anciana que surt a buscar un branquilló per a la seva filla. “En les situacions extremes només hi ha solucions extremes”, i aquesta novel·la és el vagareig d’una vella que busca el millor per a la seva filla, i ho va a buscar al tren, aquest tren que des de la infantesa (“De la Gladys no se’n sap res si no es va fins a la infantesa”) l’hi ha donat tot el que per a ella és important, des de la fascinant vida als school trains —recomano el reportatge que en va fer la revista Life el 2021 a partir del testimoni de Toby Sloman Rainey, filla de professors d’una school train, com la Gladys.

Gladys Comeau fuig perquè “va voler la llum, la dolçor, tota la mel de la vida per a la seva filla”. Fuig però no l’abandona, li diu que s’esperi, que li enviarà algú, però surt sense equipatge i sense saber qui serà aquest algú, com no ho sap ni el narrador ni el lector, i anava a dir que no ho sap ni la mateixa Jocelyne Saucier, però ella ho sap tot, fins i tot el que no hem de saber, per escriure A tren perdut i fer-nos empaitar la Gladys mentre fuig, voler entendre per què ho fa i alhora acceptar que les peces del trencaclosques encaixin com encaixen al final. Les trames, les capes, els testimonis de tots els secundaris teixeixen una versemblança, un sentit, per a una història inversemblant, perquè “no hi havia sentit comú que valgués per a la Gladys”, com no n’hi ha per a una mare que vol el millor per a la filla i ho va a buscar on de petita va trobar el millor per a ella.

“La Gladys no mostrava cap senyal de feblesa […], com si se li hagués atorgat una gràcia. Era allà on volia ser. Tot en ella desprenia una força tranquil·la.” I amb aquesta força tranquil·la, aquesta dona que ha nascut a la banda positiva de la vida, que ens diu que no ha plorat mai, se’n va sense fer soroll a buscar el branquilló que connecti la seva filla a la vida. I el branquilló té tot el sentit del món que sigui al tren. El branquilló és al tren.

(Aquest és l’article número 300 que escric aquí. Gràcies per llegir-me cada setmana des de fa tant de temps. Valoro molt la constància i me la prenc molt seriosament.)