Joan Lluís Bozzo: “L’únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició”

Joan Lluís Bozzo (1953) és un dels grans noms del teatre i la televisió, sobretot com a actor i director de la companyia Dagoll Dagom, de grans èxits de públic, incloent-hi musicals. També coneix bé la televisió: ha dirigit, actuat i escrit sèries com Oh! Europa (1993), Oh! Espanya (1996), La memòria dels Cargols (1999) Psico express (2001) i La sagrada família (2010-2011). Bozzo és l’home ideal per a parlar d’un dels temes del moment: l’estat de la producció en català a casa nostra i de fenòmens com Cites. Bozzo es mostra molt crític i, com ell mateix diu, ara que s’ha jubilat i no depèn dels poders, no es mossega la llengua. El senyor Bozzo ens rep a casa seva, a l’Ametlla del Vallès. I no parlem únicament de l’actualitat, sinó de la seva vida i orígens.

—Un piulet que us he llegit: “Si a TV3 no defenseu el català, qui ho farà? Colla de dropos”.
—Colla de dropos. Això és quasi per fer-ne una etiqueta: #colladedropos. Perquè no fan la feina, home. Quan vaig fer Oh! Europa!, això era a començament dels anys noranta, vam posar-hi dos personatges d’expressió castellana. I em van posar molts problemes, a TV3. I jo vaig dir, home, però escolta’m, a veure, és la realitat, reflectim-la també una mica. I em van dir: “Quan la gent fa zàping s’atura a TV3 perquè es parla català. Si no s’hi parla en català, no s’identifica que això sigui TV3.” I vaig dir: “M’heu donat un argument força sòlid.” Tot i això, vam fer que aquelles dues persones s’expressessin en castellà, però vam mirar de tenir al cap aquesta norma. I ara veig que ni ells mateixos no la segueixen. De què serveixen?

—Com veieu el fet que moltes seqüències de Cites s’hagin filmat directament en castellà?
—El cas de Cites és un pas més en el procés de castellanització, d’espanyolització, de Catalunya. És un procés que es va fent de forma implacable. I jo sóc molt radical amb això, no ho accepto. I com que ja estic una miqueta més lluny de tot això, perquè ja no depèn de si em donen una sèrie o no me la donen, doncs els puc dir colla de dropos. I ho penso.

—Comenteu la frase: “Tenim el pressupost que tenim i ens hem d’adaptar i fer-ho en castellà.”
—En castellà els contestaria allò d’ara de “a llorar, a la llorería”. Teniu el pressupost que us mereixeu, teniu una infrastructura totalment inflada, poseu recursos per corregir tot el que està mal fet, que és molt, pel que fa a despesa econòmica totalment desfasada, i dediqueu-vos al que us heu de dedicar. Aquestes ximpleries del bilingüisme. El bilingüisme és convertir el català en un patois. És una dialectalització.

—Sou independentista de sempre?
—No. Vaig fer el clic amb l’estatut. Quan hi va haver tot l’enrenou del Tribunal Constitucional amb l’estatut vaig veure clarament que no hi havia cap futur per a Catalunya dins Espanya. L’únic futur que té Catalunya dins Espanya és la desaparició.

—A què es dedicava el vostre pare?
—El meu pare va ser soldat republicà. Abans d’anar a la guerra treballava en un banc. Quan va tornar ja no va poder treballar al banc, perquè hi havia purga. Per aconseguir una feina, s’havia de presentar el certificat de bona conducta. I a ell no l’hi donaven. Això vol dir que va fer feines molt marginals, a tant per cent, d’agent comercial. Tota la vida. Tenia aquesta cosa de tota aquesta generació que quan preguntaves una mica (que també em penedeixo molt de no haver preguntat més), sortia allò de “molta misèria”. Sense entrar en detalls. Va ser en un camp de concentració, va patir la fugida caminant fins a França, va estar-se uns mesos amagat a França, va tornar, el van tancar en un camp de concentració aquí, etcètera. Tampoc era un ésser polític, era un home republicà, catalanista, molt catalanista.

—I la mare?
—La mare venia d’una família una mica més de llinatge: el meu avi era un dels fundadors d’Unió Democràtica. Molt amic del Carrasco. Es deia Fèlix Duran i Cañameras. Catòlic i català. O sigui, li van donar pel cul per totes bandes. Per catòlic, durant la república, i per català, quan Franco. Hi havia un trauma molt gran, a casa, amb la mort de Carrasco Formiguera. Mira, t’ensenyaré una cosa. [S’aixeca i va a buscar una carta emmarcada que té al menjador.] Carta de Lluís Companys: “Senyor Duran Cañameras, estimat amic, s’organitza una joventut republicana, i tinc ganes d’ajudar-los i orientar-los. Dissabte vinent es reuneixen, entre ells hi ha en Mas i en Borrell. Jo he de sortir demà cap a Castella, i si tu pots assistir a la dita reunió, millor. Els he dit que t’ho comunicaré. No tenen encara el permís, però l’hem demanat, i confiem que els hi donaran. Els reunits seran 15 o 20. Si demà al matí passes pel meu despatx, parlarem de política. Sembla que passen coses greus, si bé no he tingut fins ara altres notícies. Teu, Lluís.” 1926.

—Us vau polititzar de ben petit, amb històries de l’avi.
—Sí, de l’avi i del pare. Sóc el petit de quatre. Tothom molt polititzat, genèticament antifranquista.

—Vau estudiar filologia catalana.
—Catalàniques. Aleshores me’n vaig anar a Melilla, em van fotre a l’Àfrica, i quan vaig tornar ja no ho vaig reprendre. Ja estava dedicat al teatre, ja teníem una companyia, ja teníem una furgoneta. A la mili potser no hi havia l’anticatalanisme tan fort que hi ha ara. Potser era una mica més respectuós. Ara jo crec que estem en un dels punts àlgids que he viscut.

—Vau militar en l’antifranquisme, PSUC i companyia?
—No. No he militat mai a cap partit.

—Sí que us vau presentar per Junts pel Sí el 2017.
—I si hi hagués uns Junts pel Sí ara, et diria, va, anem-hi.

—Per què feu teatre?
—De cop trobes que allò t’agrada molt, i que t’aplaudeixen per moure el cul. Que bàsicament consisteix a això. La vocació és terrible, perquè la vocació se’t desperta de jovenet, a l’adolescència, que és una edat en què les persones estan completament desconcertades. Qui decideix de fer-se missioner, pediatra o veterinari, ho decideix en una edat en què no té en absolut cap mena de senderi. Jo feia teatre als Lluïsos de Gràcia. I em deien que ho feia molt bé. M’ho vaig creure. És una professió de narcisistes, i d’egocèntrics, i d’egòlatres.

—I de gent que sovint no es mulla políticament, perquè vol que tothom vagi al teatre, els de dretes, els d’esquerres, tots.
—Els meus companys de professió els he arribat a abominar. Sincerament. No tan sols no es mullen, sinó que només estan pendents del seu melic. No m’han agradat gens. I durant tot el procés, durant el referèndum, han estat tan comptades, les accions de gent que ha dit coses bones.

—Sabeu qui trobo a faltar ara? Pepe Rubianes. El vostre amic.
—Passa que no sabem què diria el Rubianes. Podria dir qualsevol barbaritat, ara mateix, perquè era totalment insubornable, impredictible. Estava contra l’espanyolisme patrioter o, d’una forma visceral, contra tot el que era el feixisme espanyolista, el nacionalisme espanyol, això el posava molt neguitós. I també podia dir moltes barbaritats del Pujol, i sense contrastar gaire.

—Sou dels pocs que el vau dirigir.
—Era el meu millor amic, el Rubianes. Va fer un espectacle que vam titular Sin palabras. Sopàvem junts, si no cada setmana, cada quinze dies. Tinc un llibre escrit, Pepe i jo.

—Quin any us vau jubilar?
—Fa cinc anys. Als 65 vaig penjar els hàbits. Ara només queda l’Anna Rosa, a Dagoll Dagom. I ara ella vol fer una última edició de Mar i cel i, amb això, tancar la barraca. Jo no prenc cap decisió artística, n’estic al marge. En sóc soci.

—Us veieu com a actor o com a director?
—Com a jubilat. L’única cosa important d’aquesta feina és actuar. Tota la resta són ximpleries. El fet essencial del teatre, l’ànima, és actuar. El senyor del teatre és l’actor. Evidentment que el director ha pres moltes decisions perquè allò que faci tingui aquell color o en tingui un altre. Però el teatre és un acte de comunicació que requereix, com a mínim, un actor i un espectador. Punt. A partir d’aquí, ves posant-hi decorat, música, el que vulguis. Però si captes l’essència de l’acte de comunicació, és un actor i un espectador.

—Us vau fer famosos amb els musicals en català. Per què se’n fan pocs, ara?
—Per manca de coratge. “Si ho fem en castellà, hi ha més públic”. Sí, sí, és clar. Doncs deixem el català, escolta’m. I per què hem de fer-ho en castellà? Per què no ho fem en anglès, directament? I ja està. I aleshores encara tindrem més públic.

—La ràdio ha triomfat en català. En canvi, altres mitjans…
—Sí, ha triomfat molt, però jo trobo que la gent que l’ha de defensar, o que ha de defensar la televisió, són uns titafredes. Així t’ho dic. Són uns titafredes. I aleshores no saben què es fa a la televisió. Oh, és que hem de fer coses comercials… Nosaltres vam fer teatre molt comercial. I ens hi hem guanyat molt bé la vida. No em vinguis amb històries. Només es tracta de posar-t’hi, d’esforçar-te, que el teu producte arribi a la gent i agradi. Mira aquests de La jaula de las locas. A la direcció artística, a la direcció musical, tots catalans. Produït per una productora participada catalana. I en castellà perquè ho consideren més comercial. Són una colla de dropos.

—Seguiu aquella màxima de “com més gran em faig, més radical em torno”?
—Sí. Correcte. Perquè com més gran, menys compromisos tinc amb el poder, amb l’establishment. Per tant, no m’he de mossegar tant la llengua. Si ara mateix em trobés negociant una sèrie amb TV3, segurament no els hauria dit colla de dropos. Segurament. Hòstia, no diguis això, cuida’t, perquè estem negociant ara amb la Diputació… Així tenen tothom agafat pels collons, evidentment.

—I políticament, el moment com el veieu?
—Desastrós. Sense il·lusió, sense cap mena d’il·lusió. A mi em van preguntar, quan la fi del franquisme estàveu més bé? Aleshores dic, no, no, no estàvem més bé, però tothom pensava que el futur seria molt millor. Ara el futur no queda clar que sigui millor.

—Un piulet vostre: “Les diputacions són una enredada”
—Tota la vida ha estat així.

—Però hi ha companyies de teatre que han viscut de les diputacions.
—El Lliure. Amb qui he estat sempre molt enemistat per això. No he entès mai per què s’emporten aquest tros de pastís. Perquè eren protegits de l’Antoni Dalmau. Històries molt estranyes. Les diputacions s’han de dissoldre. Ningú no sap per què serveixen ni per què tenen les milionades que tenen. O sí que ho saben: perquè són càrrecs i càrrecs i més càrrecs i més càrrecs… i més càrrecs… que no aporten cap mena de benefici al país.

—Heu votat a les municipals?
—Sí. Un partit local de l’Ametlla del Vallès, que és el que ha guanyat.

—Votareu a les espanyoles?
—Fins ara estava defensant l’abstenció, però ho estic reconsiderant.

—Per què?
—Pel que veig al País Valencià, i a les Illes Balears, i a l’Aragó. És tan absolutament estratosfèric. Això d’aquest torero, conseller de Cultura; l’antiavortista, president del parlament. Si és que això no és la dreta. Això és franquisme de la vella escola. Això m’ho fa replantejar…

—I el moviment independentista, com el veieu?
—Una olla de grills. Trobo a faltar que algú, algun dia, digui la veritat. Seria tan fàcil com això. Que algú digui, miri, fem tot això de la taula de diàleg, perquè hem fet això, perquè ens han obligat a això altre, perquè som en aquesta situació. Com que ningú no diu la veritat, doncs vas totalment a les palpentes. Ara encara em mereixen una mica de respecte els exiliats, perquè em fa la sensació que són els qui mantenen la dignitat. I en aquests moments que sembla que tot està tan perdut, perdre la dignitat ja seria l’última cosa.

—Quin llibre llegiu ara?
—La possibilitat de dir-ne a casa, de Marta Orriols. Jo llegeixo un llibre el dia.

—Un llibre el dia?
—Sí. Jo sóc molt fan de Coetzee. Ha tret un llibre que passa a Barcelona, que es diu El polonès, que no val res. Tots els meus herois, com ell, o Woody Allen, quan fan coses que passen a Barcelona, una merda. Ara he acabat el del Piera. Es diu El llibre d’or de la paella. Vaig al·lucinar. Boníssim. No m’ho esperava pas. Jo he tret tots els llibres de casa. Els he fotut fora. Només ebooks. També he llegit aquell d’Edgar Morin que es diu Les lliçons que puc donar després d’un segle de vida. I ara estic amb El trèmolo, de Mesquida. Com que tenim custòdia compartida, tinc una setmana superintensa amb els tres petits en què això no para. I tinc una setmana superdescansada, com ara. I es pot llegir.

—Us ha agradat ser pare? Tenint cinc fills, us deu agradar.
—No ho he fet del tot bé, em sembla. Ara als petits, aquests de 14, 12 i 11, els dedico tot el temps. Als més grans, ja homes fets i drets, no vaig dedicar tot el temps que es mereixien.

—Com es diuen?
—El més gran, Víctor, que és bomber. Després el Dimes (el nom ve del lladre que van crucificar al costat de Jesús). I més tard, la Maria, el Jaume i la Laia. L’última és la Laia. El Víctor i el Dimes són de la meva primera dona, de la qual estic divorciat fa molts anys. Després, el Jaume és de la meva segona dona, de la qual també estic divorciat. La Maria i la Laia són de la meva dona actual. Llavors, el que hem fet és refundar una família. Amb les seves dues nenes i el meu nen, que tots tenen la mateixa edat, i hem constituït la família.

—Res a afegir?
—El més genial que vull que treguis a l’entrevista és quan m’has dit: “Aquesta que hi ha al Twitter és la teva néta?” I és la meva dona! Això ho faré servir molt. Que ho sàpigues. Si és la meva filla m’ho pregunten contínuament. Però la néta? Seràs vilipendiat.