Gonzalo Boye: “Ho tinc complicat”

L’advocat Gonzalo Boye es mostra segur sobre les possibilitats d’èxit dels seus clients independentistes. Creu que Puigdemont, Ponsatí, Comín i la resta acabaran guanyant. En canvi, quan parla del seu cas, no se’l veu gens optimista. Creu que ho té complicat, i que es troba molt sol a Madrid. En dos anys li han entrat a casa i al despatx dues vegades, li han fet quatre inspeccions d’Hisenda i tres de la Seguretat Social, el banc li ha tancat el compte corrent, l’empresa de seguretat no troba les imatges de l’entrada, l’insulten i l’ataquen pel carrer. Ara ho explica a ¿Cloacas? Sí, claro (Roca Editorial) el tercer llibre sobre els casos que viu, incloent-hi el seu. Com explica al llibre i a l’entrevista, Boye creu que és víctima de les clavegueres incontrolades de l’estat espanyol. No hi veu ni la mà del govern ni una operació d’estat, sinó clavegueres autònomes i poderoses que li fan pagar el fet de ser advocat dels independentistes. En aquesta entrevista amb VilaWeb feta dilluns, hi posa noms i cognoms.

—Us han obert una causa penal (acusat de falsificar contractes per a un client), us n’han reactivada una altra, el cas Revilla, us han entrat dues vegades al despatx, us han accedit al telèfon mòbil, us han fet quatre inspeccions d’Hisenda i tres inspeccions de seguretat social. En quant de temps?
—En els darrers dos anys. I tenint present que la inspecció fiscal, la més gran, és per una discrepància de… dos-cents euros i escaig.

—El banc us ha tancat el compte corrent i l’empresa Securitas diu que no pot trobar les imatges de quan us van entrar al despatx. Al llibre no dieu el nom del banc.
—Ja us el dic: el Banc de Santander. El Banc de Santander em notifica el 12 de març de 2020, dos dies abans del confinament, que tanca el meu compte corrent i el del despatx. Rescindeix el contracte. I Securitas em diu que té les imatges de quan ens van entrar al despatx, però que no les pot recuperar. M’ho diuen dues vegades, tot i tenir el servei prèmium.

—Ara esteu amb Securitas?
—Ara no estic amb qui no he d’estar, no.

—La vostra tesi és que sou víctima d’una persecució, però que no és una operació d’estat, ni hi ha el govern espanyol darrere. Són grupuscles.
—El mateix cas de Bárcenas, l’operació Kitchen, demostra que hi ha grups de poder que estan incrustats dins l’estat. I que es van fer servir recursos públics per a fer seguiments amb més de setanta agents a aquest senyor. Tot, per un interès particular del ministre de l’Interior concret [Jorge Fernández Díaz] i un president concret [Mariano Rajoy]. En el meu cas, és evident que tot va començar amb una querella en contra meva, per la demanda que havíem interposat al jutge Llarena a Bèlgica.

—Qui la va posar, aquesta querella en contra vostra?
—Una advocada, Cruz Sánchez de Lara. El seu marit és Pedro J, director d’El Español. El meu cas va caure a l’Audiència Nacional, jutjat central número 3. La jutgessa, Maria Tardón, íntima amiga de l’advocada. Obligada per llei (perquè el fiscal no hi veia delicte), la inadmet a tràmit. Doncs el mateix dia, la jutgessa cita a declarar com a testimoni Manuel Puentes Saavedra. Aquest senyor passa de ser a la presó, condemnat a quatre anys per un altre cas, a sortir en llibertat després d’haver-me incriminat.

—La jutge Tardón, per què ho fa? Simplement perquè és amiga de l’advocada, la dona de Pedro. J?
—Crec que ve de temps enrere. Ella es va haver d’abstenir en el judici a Elpidio Silvia per la manera com havia portat el judici de Miguel Blesa. Tardón havia estat consellera de Caja Madrid, el banc de Blesa. Sempre em va culpar d’això. Ho té clavat. També s’ha de dir que és una persona obertament de dretes, va ser regidora del PP. I el PP ha intentat que ella entrés al Consell General del Poder Judicial. I no oblidem una cosa: jo sóc acusació querellant contra Bárcenas i el PP.

—Si us demano per què us van darrere, què responeu?
—Per una qüestió ideològica. Per una banda, defensen la indissoluble unitat de la nació espanyola, i per tant, jo he de pagar per allò que he fet, que no és emblanquir diners, sinó defensar independentistes. I perquè els dec causar repulsió. És una qüestió ideològica. La querella que em va interposar la dona de Pedro J, me la va posar al costat d’advocats tan destacats com l’editor de Marchena, o ex-membres del Tribunal Suprem que pertanyen a confraries franquistes de Toledo.

—Per què esteu tan segur que no és una operació d’estat, sinó que són clavegueres autònomes?
—Si hi hagués hagut una operació d’estat, quan van escorcollar casa meva i el despatx, hi haurien trobat un milió d’euros posats la nit anterior. O un paquet de cocaïna. Això que tenim aquí és un nyap. Quan un estat et cau a sobre, és una altra cosa. Ara pot semblar-ho, però és una de les moltes clavegueres que hi ha en entorns tèrbols de poder. Crec que aquest govern central és un dels dos governs que no té un control efectiu sobre l’estat.

—Quin és l’altre?
—El de Zapatero.

—Sempre sou molt clar amb els casos dels independentistes. “El guanyarem.” Ara, quan el cas és el vostre, com ho veieu?
—Ho tinc complicat.

—Per què?
—Perquè estem sols. Els qui haurien de vetllar pels nostres drets callen i miren cap a un altre costat. Això porta molta soledat. Col·legi d’advocats, fiscalia, altres jutges i sobretot els mitjans de comunicació. A banda dels mitjans de comunicació catalans, ningú es fa ressò d’allò que nosaltres diem. Potser no interessa. O incomoda. Incomoda perquè té a veure amb una realitat: no ens trobem en una democràcia sense adjectius. Porta adjectius. I cada vegada que es posen adjectius a una democràcia, vol dir que la democràcia no és com caldria. Nosaltres hem presentat proves sòlides. Els mitjans no han cobert la notícia.

—Parlem del cas pel qual us acusen. Qui és Manuel Puentes Saavedra?
—Un client meu del despatx des del febrer del 2018. El gener del 2019, quan ja fa mesos que és a la presó, el porten a declarar. No acaba d’arrencar en contra meva. I el fiscal del cas, Ignacio de Lucas, rescata un informe policial segons el qual Saavedra havia comès un assassinat a Colòmbia un any i mig enrere. Saavedra va al jutjat novament, el juliol del 2019, i ara sí que declara en contra meva. S’inventa una història. Diu que s’havien fet reunions entre ell, Sito Miñancos i González Rubio per a recuperar els diners que eren de Sito Miñancos.

—Què hi responeu?
—Hem demostrat amb proves pericials que Sito Miñancos no ha estat aquests mesos al meu despatx. Ho podem demostrar perquè Miñancos tenia el telèfon intervingut i s’ha pogut geolocalitzar. L’altra persona, Manuel González Rubio, tampoc era al meu despatx el dia de la suposada reunió. Era a Colòmbia. I Saavedra, per l’antena repetidora que tenim al despatx, es veu que va ser-hi dos minuts. Per tant, segurament ni em va veure.

—Saavedra surt en llibertat després d’haver declarat en contra vostra?
—Sí. Al cap de sis dies, surt en llibertat.

—Avui es troba en llibertat?
—Es troba en llibertat després d’haver declarat en contra meva, d’haver estat condemnat l’octubre de l’any passat a quatre anys i mig per una altra causa, i després de les sòlides proves que va assassinar una persona a Colòmbia. Però Colòmbia no l’ha reclamat. No saben ni que existeixen aquestes proves. Com és que no s’avisa Colòmbia d’aquest assassinat?

—Per què haurien de comprar aquest, i no a un altre?
—Contra aquest tenia una cosa de molt de pes: proves que va cometre un assassinat.

—Quin paper hi té, Sito Miñanco, el narcotraficant?
— En aquest cas, a Sito Miñanco li pengen el mort, com a mi. Ell sempre ha dit que els diners no eren seus, i que jo he estat el seu advocat en algunes causes.

—Tot comença quan González Rubio s’emportava 800.000 euros de l’estat espanyol sense declarar. Els troben a l’aeroport i se’ls queden.
—Exactament. Rubio ve al despatx, me’l presenten i li dic: però Manuel, si havies estat client meu el 2010. Hòstia, és veritat! Aleshores comencen a reclamar els diners. Em porta tota la documentació de l’origen i la destinació dels diners, fem les al·legacions. I al final, va passar com li vaig dir que passaria des del primer dia: et sancionaran amb una quantitat entre el 40% i el 50% de la quantitat intervinguda. I tenim sentència ferma del Tribunal Suprem de Justícia de Madrid (TSJM) que el sanciona administrativament per haver-se volgut emportar diners sense declarar, i li imposa una multa del 50% dels diners. Pels cinc jutges del TSJM, cal que li retornin l’altra meitat.

—No li han tornat els diners?
—No. La sentència és ferma, però la jutgessa Tardón va demanar de quedar-se ella els diners. El SEPLAC, màxima autoritat d’emblanquiment de capital, no va dir mai que fos emblanquiment. L’advocacia de l’estat es va adherir al nostre recurs sobre la multa del 50%. El TSJM no hi va veure mai delicte. Els únics que hi veuen delicte, la jutgessa Tardón i el fiscal del cas. Cinc persones s’emportaven els diners: González Rubio i quatre familiars. Hem guanyat les cinc sentències al TSJM, resoltes per sales diferents. Uns vint-i-cinc jutges diferents que han vist que això se solucionava amb una sanció administrativa.

—Heu fet guanyar aquesta part del cas a González Rubio. Com ho ha fet, ell?
—Sempre va dir que els diners eren seus, no de Miñancos, cosa que és veritat. Però havent vist què passava amb Saavedra, també ha intentat de trobar la seva llibertat. Dient que és un pobre desgraciat de la vida, que jo li vaig fer signar uns documents. Ara diu que els diners no són seus.

—I què hi responeu?
—Que González Rubio és un empresari amb moltes propietats i empreses importants, que continua gestionant des de la presó. I que no és el correu humà que ens vol fer creure el jutjat.

—Quin és el calendari del vostre cas? Quina decisió prendreu?
—La meva decisió és que lluitaré fins al final. El calendari, no el sé. La jutgessa vol prémer l’accelerador, però els processos tenen el seu ritme. I tot just som en la fase d’instrucció. Vaig declarar al gener.

—Sabeu quina pena us demanaran?
—No. Però dedueixo quina serà l’estratègia que faran servir: posar molta gent a la causa, demanar penes molt altes, arribar a conformitats amb molta gent, i jo em veuré envoltat de conformitats. Si demanes dotze anys a algú i li ofereixes que, si accepta els fets, li’n tocaran dos, amb condemna suspesa, molts ho acceptaran. Crec que el calendari serà entre un any i dos.

—El calendari del vostre cas i el dels independentistes van de la mà? A mesura que avanceu en la causa independentista us persegueixen més?
—De moment, sí. Tenim feta una línia temporal en què es veuen els passos processals de la jutgessa en contra meva, i els èxits que hem anat tenint defensant independentistes. El 4 desembre de 2017 guanyem que es retiri l’euroordre, i el 10 apareix l’editorial de Pedro J, que diu que em posin sota vigilància dels serveis secrets. A mi no m’acusen per haver comès un delicte, perquè no n’he comès cap, m’acusen per haver fet la meva feina, i haver-la fet bé.

—La conversa que tenim ara és segura?
—Sí.

—Per què?
—Per què és dilluns. I no puc dir res més.