18.06.2020 - 21:50
Ahir es va posar a la venda el nou llibre de Gonzalo Boye, ‘Así estan las cosas‘. El llibre és el relat, inevitablement atropellat per la intensitat dels fets, de l’esforç per a aconseguir que la presència del president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí com a diputats al Parlament Europeu fos una altra derrota política i judicial de l’estat espanyol, com ja ho van ser les negatives a l’euroordre i l’alliberament del president Puigdemont a Alemanya.
El volum es llig com una novel·la apassionant –algun dia algú en farà un film, de tot això– però té una segona lectura reposada que és la que m’agradaria destacar. Perquè en acabar-lo no pots deixar de tenir la sensació que al darrere de tot això que passa hi ha un enorme pòsit de coherència i que els actors de la batalla de l’exilisaben perfectament, tots, què fan. Quan la Junta Electoral espanyola va negar la condició d’eurodiputats a Puigdemont, Comín i Junqueras i encara més el dia d’Estrasburg, quan el Parlament Europeu la va negar també per la via dels fets, Boye i el seu equip varen haver d’aguantar unes burles enormes. En sóc testimoni, perquè en vaig parlar amb ell aleshores, i puc dir que eren unes burles que molestaven, però que no els afectaven perquè sabien perfectament que al final passaria allò que ells havien dit, com així ha estat.
El llibre, doncs, té un punt de revenja merescuda i d’alliçonament que m’agradaria que fos ben escoltat per tothom. En una batalla a vida o mort, i en això som ara, deixar-se caure pel pendent de la derrota, clamar que no hi ha res a fer, és una temptació perquè al cap i a la fi és una manera de descansar sense haver de donar explicacions. I contra aquesta temptació apreciar de la seua mà l’enormitat de les victòries guanyades aquests mesos a Europa hauria de fer reflexionar molta gent.
Sobretot perquè el llibre ensenya fins a quin punt la ràbia de l’estat espanyol és descontrolada i quant de mal li fa això. L’escena de l’intent de segrest de Puigdemont i Comín a Estrasburg, en realitat a Kehl, fa aborronar. Com també el relat en què detalla l’intent de l’estat profund de posar Boye mateix en la diana. La manera com descriu la temptativa de fer servir la lawfare contra ell no tan sols impressiona personalment sinó que hauria de ser un antídot contra la frivolitat amb què alguns encaren la repressió d’uns altres independentistes. I quant a això he de dir que se’m fa molt incomprensible la decisió d’ERC de no votar ahir contra el suplicatori de Laura Borràs –oimés si afirmen alhora que saben que no tindrà un judici just– i la decisió per l’estil que sembla que prendrà la CUP quan es faça el plenari. El llibre de Boye té unes quantes pàgines antològiques que qualsevol independentista hauria de llegir i assimilar íntimament, on explica què és això de la lawfare, que ens fa estar en perill a tots. Vós i jo inclosos.
En qualsevol cas, i per damunt de qualsevol altra cosa, el volum és un testimoniatge vibrant de la fortalesa política, personal i psicològica de l’exili independentista. I estic segur que serà llegit així quan passen els anys. Com una valuosa prova documental que en els moments més difícils no tot era, com podia parèixer, confusió, ni por, ni un campe qui puga mal dissimulat. Perquè llegint-lo impressiona constatar fins a quin punt és planificada aquesta operació, quanta serenitat i sentit comú hi ha al darrere i com li costarà, per això mateix, d’evitar la derrota a l’estat espanyol.
Ja sé que en llegir aquesta darrera frase alguns lectors alçaran les celles o arrufaran el nas. La moral de derrota és tan estesa avui, perquè és tan facilitada des de tants entorns tan poderosos, que difícilment ens permet de reconèixer el rostre vibrant d’aquell moviment independentista que va fer del nostre país un esclat d’esperança per al món, un dels projectes col·lectius més evidents de ‘democràcia disruptiva’ que la història contemporània haja vist. I precisament per això una mirada sòlida com la que proporciona aquest volum de Gonzalo Boye és tan oportuna. Perquè guanyar depèn de molts factors però n’hi ha dos que són essencials: saber com es guanya i, sobretot, saber que es pot guanyar. I que aquestes dues coses les tenen claríssimes és una cosa que en acabar de llegir el llibre acudeix naturalment al cap de qualsevol persona que l’acabe.
A partir d’ací si algú prefereix tancar els ulls i rebolcar-se en el seu pessimisme, això ja va a gustos i per tant no hi tinc res a dir…
