25.11.2020 - 17:16
|
Actualització: 25.11.2020 - 18:59
L’escàndol per la revelació de converses privades en el sumari del cas Vólkhov que instrueix el jutge Joaquín Aguirre, del jutjat 1 de Barcelona, contra persones rellevants vinculades a l’independentisme, va tenir fa uns dies una resposta de l’advocat Gonzalo Boye. Boye, com a representant d’un dels investigats, Josep Alay, va presentar un escrit al jutge assenyalant-li totes les vulneracions de drets que hi veia, i demanant-li qui s’encarregava de custodiar els enregistraments telefònics que es van anar filtrant dia rere dia a diversos mitjans espanyols. Boye ha conegut la resposta d’Aguirre aquesta setmana per mitjans de comunicació. Una resposta agressiva i menystenint l’advocat, que ha contraatacat amb un altre escrit al qual ha tingut accés VilaWeb i amb el qual adverteix el jutge en diversos punts de les infraccions i irregularitats que comet.
El primer punt que qüestiona Boye és el fet mateix que s’hagi assabentat de la resposta del jutge pels mitjans de comunicació, i que dos dies després encara no hagi tingut cap comunicació directa per part del jutjat. I tot seguit desmunta punt per punt els arguments del jutge contra ell:
—Diu el jutge Aguirre que el senyor Alay no es veu agreujat per la difusió de les escoltes.
La resposta de Boye: “Es veu afectat per totes les anormalitats processals de la instrucció. S’ha fet una investigació prospectiva a una sèrie de ciutadans, se’ls han intervingut les comunicacions i se’ls ha geoposicionat, i de resultes d’aquestes investigacions s’ha arribat a prendre mesures restrictives de drets acordant, entre més coses, una sèrie d’entrades i escorcolls en domicilis i despatxos. I és en una d’aquestes autoritzacions que, sense cap mena de justificació ni raonament, s’acorda de decomissar els telèfons mòbils (el personal i el professional) del meu representat. Com es pot dir que la custòdia de tot aquest material no afecta el senyor Alay? Com es pot sostenir que no tingui legitimitat per a plantejar-ho i reclamar-ne les diligències oportunes?”
—Segons el jutge, no hi ha una possible revelació de secrets perquè el sumari es va aixecar el 28 d’octubre.
Boye respon, en canvi, que això que diu “és un clar desconeixement de la normativa vigent. L’article 301 de la Lecrim diu que les diligències del sumari seran reservades i no tindran el caràcter públic fins que no s’obri el judici oral.” I afegeix que no haver preservat això té conseqüències en el codi penal, “i la jurisprudència és lapidària.”
—El jutge arriba a fer befa de Boye: “No cita el senyor Boye quina empara processal tindria aquesta mesura ni per què el jutge instructor hauria d’exercir una funció de censor que va desaparèixer d’Espanya aproximadament el 1976.”
D’entrada, Boye li demana que s’abstingui de referir-se a ell pel cognom perquè “allò ritual, d’un punt de vista processal, allò correcte i professional és referir-se, a tot estirar, a ‘la defensa’, ‘a la representació’, però sense individualitzacions que posen en dubte seriosament la imparcialitat de qui aquesta part ha tractat amb tot el respecte del món.” I tot seguit li insisteix en allò que diu la llei d’enjudiciament criminal en l’article 301 sobre el caràcter reservat dels sumaris, i ja li concreta quin és l’article del codi penal que protegeix aquesta disposició: el 417. I què diu aquest article? Que “l’autoritat o funcionari públic que reveli secrets o informacions dels quals tingui coneixement per raó del seu ofici o càrrec i que no s’hagin de divulgar” incorrerà en delicte, i que les penes poden anar des de multes i inhabilitació per càrrec públic fins a penes de presó que poden ser de fins a quatre anys.
Li diu Boye que no es tracta d’exercir de censor, sinó de “complir els principis constitucionals que sembla reivindicar sense aplicar”. I encara li recorda que si hi ha una data per a establir un trencament, “si més no parcial”, respecte de la legalitat preconstitucional és el 1978, amb la promulgació de la constitució espanyola, i no el 1976.
—El jutge afegeix que les converses intervingudes als investigats “no es consideren referides a la vida íntima” perquè “en principi són rellevants per a la qualificació de la condició d’un inculpat com a persona influent en l’àmbit polític”.
La resposta de Boye és que “el fet que dues persones parlin d’afers de naturalesa pública no converteix aquesta conversa en un indici de criminalitat ni la desproveeix de la protecció constitucional pròpia del secret de les comunicacions.” I diu que fer això, perfilar un determinat investigat d’acord amb les seves converses privades sobre qüestions públiques, és propi d’un període preconstitucional.
—Retreu el jutge a Boye que es pretengui erigir en una mena de jutge instructor pel fet de demanar qui custodia les converses telefòniques.
D’entrada li diu que, “atesa aquesta greu acusació”, si efectivament pensa que vol fer una usurpació de funcions, que el denunciï. I li fa saber que això que demana és bàsic en un procés penal, és a dir, la “garantia de la custòdia de les evidències i el respecte a la reserva d’aquestes i als drets dels investigats”.
—El jutge diu que no hi ha cap indici d’un delicte de descobriment de secrets, i a més tampoc ha presentat cap denúncia sobre aquesta acusació.
“La petició l’hem fet a l’autoritat judicial competent, i si el jutge té dubtes sobre la seva competència, aquesta interlocutòria de resposta no és la manera de plantejar-los.” “Només hem presentat un escrit, que sembla haver provocat una situació que mai no hauríem volgut generar”, afegeix l’advocat, tot concloent: “Desconeixem com pot ser que tinguem punts de vista tan diametralment oposats de la situació, però sens dubte, ens ajustem a la interpretació clara de les normes: la literal i, per tant, segurament la desavinença pot ser fonamentada en unes altres raons no explicitades en la resolució recorreguda però que bé que es poden intuir”.
