04.03.2021 - 20:39
|
Actualització: 05.03.2021 - 09:52
El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena té des d’avui un document de dues-centes pàgines que li ha fet arribar l’advocat Gonzalo Boye amb una allau d’arguments perquè demani al Tribunal de Justícia de la Unió Europea si “ha utilitzat de manera abusiva el mecanisme de les euroordres” contra els exiliats catalans. Llarena va demanar la setmana passada tant a la fiscalia i l’advocacia de l’estat com a la defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que li fessin arribar les al·legacions pertinents sobre la possibilitat de presentar qüestions pre-judicials al TJUE sobre els supòsits en què es pot refusar una euroordre, com ha passat en el cas de Lluís Puig a Bèlgica.
Llarena vol traslladar les prejudicials just quan és a punt d’aixecar-se la immunitat de Puigdemont, Comín i Ponsatí i quan veu a venir que el resultat del procés d’extradició pot acabar en fracàs. Boye li ho retreu, en un desplegament argumental molt dur, tot recordant-li la negació sistemàtica a traslladar desenes de qüestions pre-judicials que li demanava sobre les nombroses vulneracions del dret de la Unió que cometia contra els exiliats, especialment arran de la seva elecció com a eurodiputats. Els arguments que exposava Boye, les qüestions que demana que es facin, dibuixen les línies de la seva estratègia internacional contra l’estat espanyol per totes aquestes vulneracions de drets.
Risc real de vulneració de drets fonamentals
Llarena justifica la presentació de les qüestions pre-judicials dient que el criteri del Suprem difereix del de la justícia belga sobre la denegació de l’euroordre. I que vol que s’aclareixin aquests criteris, abans no es reactivi l’expedient del president Puigdemont. Els arguments adduïts per Bèlgica eren clars: el Tribunal Suprem espanyol no és el competent per a jutjar-los i hi ha un risc real de violació d’un dret fonamental, la presumpció d’innocència, si és jutjat a l’estat espanyol. Boye recorda a Llarena que hi ha jurisprudència recent tant del TJUE com del TEDH que deixa clar que aquests són motius de denegació d’una euroordre. “És justament l’existència de raons sobrades, serioses i fonamentades, per a creure que les persones reclamades correran el risc real que els violin no pas un, sinó uns quants drets fonamentals en cas de ser lliurades, que ha situat la sala penal del TS en la situació en què es troba”, diu l’advocat.
Per això una part de la vintena de qüestions pre-judicials que demana a Llarena que formuli al TJUE tenen a veure amb aquestes dues raons, perquè el tribunal les ratifiqui: d’una banda, la competència del Suprem per a reclamar-los tenint, a més, la condició d’eurodiputats. És un dels arguments justament contra el suplicatori que dilluns es votarà finalment al ple de l’eurocambra. Boye demana si els diputats al Parlament Europeu tenen en virtut dels seus privilegis i immunitats un aforament al Tribunal Suprem (és a dir, que és el Suprem que els ha de jutjar) com el que tenen els del parlament espanyol. I fa la pregunta en aquest sentit perquè diu que no hi ha cap previsió ni norma especial en la legislació de l’estat sobre quin tribunal s’ha de fer càrrec de les causes contra eurodiputats, que en tot cas haurien de ser tribunals ordinaris. Perquè, si no, això pot vulnerar el dret de la Unió, perquè els pot privar de la doble instància penal, i tenint en compte els delictes (sedició i malversació) pels quals són perseguits, hom els pot privar immediatament del dret del sufragi passiu.
En la llista de qüestions que formula Boye hi ha més arguments d’impugnació del procediment del suplicatori al Parlament Europeu. Perquè una de les vulneracions més flagrants del dret de la Unió, i concretament dels privilegis i immunitats dels europarlamentaris, és el manteniment de les ordres de detenció estatals contra tots per part de Llarena. Es poden dictar ordres de detenció contra eurodiputats electes? Heus ací una qüestió pre-judicial fonamental. Diu Boye: “El magistrat [Pablo Llarena] durant mesos es va negar a reconèixer la condició de diputats al Parlament Europeu adquirida per Puigdemont i Comín d’ençà del 13 de juny de 2019. Només arran de la sentència del TJUE del 19 de desembre de 2019 es va trobar obligat a reconèixer-la, i aleshores va canviar la interpretació que havia fet fins al moment de la immunitat parlamentària, negant-los-la, dient que deixava de tenir efecte no pas des del moment del començament del judici oral, sinó des del processament.”
Aquesta irregularitat ha estat motiu de petició de nombroses pre-judicials per part de Boye a Llarena, totes denegades fins ara. Unes qüestions formulades, i reiterades ara, d’aquesta manera: “S’oposa al dret de la Unió el fet que es dicti una ordre estatal de detenció i d’ingrés a presó contra un diputat del Parlament Europeu sense l’obtenció de l’autorització de la cambra?” Perquè abans d’obtenir la concessió del suplicatori, Llarena els mantenia l’ordre de detenció. I això contravenia la sentència del desembre del 2019 sobre Oriol Junqueras, en què el TJUE deixava clar que no es podia mantenir en presó provisional contra un eurodiputat electe. I, per tant, no es poden dictar ordres de detenció i empresonament contra eurodiputats electes, que és precisament allò que va fer Llarena contra Puigdemont i Comín, l’octubre i el novembre del 2019, i contra Ponsatí, el gener del 2020. Diu Boye: “És evident que la UE no pot complir la seva missió si un eurodiputat, d’acord amb el Tractat de la Unió representa els ciutadans de la Unió, corre el risc de ser detingut si visita la seva circumscripció electoral.” Llarena deia que a partir del processament no calia aquesta autorització, contradient allò que ell mateix havia sostingut anteriorment, el maig del 2019. Així doncs, un altre paquet de pre-judicials en aquesta línia.
L’advocat recorda que fins i tot Llarena reconeixia aquesta limitació de drets fonamentals a eurodiputats en la providència de la setmana passada, quan exposava la necessitat de formular les pre-judicials al TJUE. “Com reconeix el magistrat mateix, és evident que la vigència d’una ordre d’aquestes característiques condiciona la llibertat de moviments dels diputats, que s’ha anat restringint des que van ser elegits, quan es van privar del dret d’anar a la circumscripció en què havien estat elegits.” És efectivament així, que hi ha tres eurodiputats a qui, des que foren elegits i proclamats, els vulneren els privilegis i immunitats vinculats al seu càrrec, i que atempten contra el bon funcionament de tota la institució parlamentària i del conjunt d’institucions de la Unió.
Però, a més, connectat també amb el suplicatori, Boye recorda a Llarena una altra pre-judicial que fa temps que li va demanar: “És contrari al dret de la Unió i a la carta de drets fonamentals que es demani al Parlament Europeu de llevar la immunitat d’una eurodiputada, en referència a Ponsatí, presentant-la com a culpable ‘amb plena fermesa’, atribuint-li uns fets i una qualificació jurídica establerts en una sentència penal feta per un judici a uns altres processats i sense que ella hagi estat jutjada?”
La invitació de Llarena a comunicar quines prejudicials voldrien fer al TJUE obre un ampli ventall de qüestions a impugnar, que haurien d’invalidar el suplicatori, per irregularitats processals i per indicis de persecució política. Una altra qüestió en aquesta línia, arran de l’euroordre contra Ponsatí: “L’adquisició de la condició d’eurodiputada obliga a aixecar o retirar les ordres de detenció vigents en el moment de la seva elecció?”
Però també és una impugnació a tot el procediment judicial, al judici contra el procés al Tribunal Suprem. Perquè Boye vol preguntar al TJUE si és contrari al dret de la Unió l’emissió d’una euroordre feta per un tipus penal com la sedició. És a dir, de demanar-la “en virtut d’un tipus penal que no respecta el dret reconegut en l’article 49 de la Carta dels Drets Fonamentals”, que és el dret de principi de legalitat i de proporcionalitat dels delictes i de les penes. Tant Amnistia Internacional com el Grup de Detencions Arbitràries de l’ONU han dit que la pena de sedició imposada en la sentència del 14 d’octubre de 2019 del Tribunal Suprem contra els presos polítics vulnera aquest principi. I també ho feia la sentència de Slesvig-Holstein, que desestimava l’extradició per aquest delicte i per la rebel·lió de Carles Puigdemont. Perquè no encaixava amb cap tipus penal del seu ordenament jurídic.
I això també passaria amb el delicte de la malversació del codi penal espanyol. “És proporcional una acusació que pot comportar entre 6 i 12 anys de presó quan no hi ha hagut desviament de fons?”, demana Boye.
La futura llibertat de moviments dels exiliats
Però hi ha un altre element cabdal que cal escatir, que Boye té previst de demanar al TJUE i que ja deixa veure en les pre-judicials que proposa a Llarena. És la possibilitat que si la justícia d’un estat denega una euroordre, aquesta decaigui en els altres vint-i-sis estats membres. Es pot mantenir una ordre de detenció en la resta d’estats de la Unió contra una persona quan la justícia d’un país ja ha desestimat de manera ferma una euroordre? És el cas de Lluís Puig. Però podria ser també aviat el de Puigdemont, Comín i Ponsatí. I, en relació amb això, es pot tornar a emetre una nova euroordre contra una persona quan la justícia d’un país ja ha decidit en ferm que no la lliura? Són qüestions sobre les quals una presa de posició del TJUE pot ser fonamental, que poden determinar la possibilitat que els exiliats tinguin llibertat de moviments a tota la Unió, inclòs l’estat espanyol, i que fins i tot fonamentarien una possible causa de nul·litat del judici al Suprem contra els presos.
Finalment Llarena presentarà les qüestions pre-judicials que vulgui, però el TJUE es pot trobar empès a anar més enllà d’allò que li demani estrictament el magistrat espanyol. Com ja va passar en la sentència sobre Junqueras, que el TJUE va ser molt més expansiu en les respostes que no les preguntes tendencioses i restrictives que li formulava Manuel Marchena. Fins al punt que va permetre a Puigdemont, Comín i Junqueras de prendre possessió de la condició d’eurodiputats. L’advocat perfila en aquestes dues-centes planes que us oferim tot seguit les línies bàsiques dels seus arguments del judici al judici.
