26.05.2017 - 22:00
En aquesta setmana políticament convulsa i extremadament lletja, la notícia cultural no ha estat l’altre pla de ‘foment de la lectura’ que ha publicitat el conseller Vila uns dies després del pla consistorial rebatut per una bona part del món del llibre en català. Sinó la inauguració de l’exposició sobre David Bowie al Museu del Disseny. Només a les xarxes es posa en qüestió el pla de la conselleria, de moment el món mediàtic no sembla estar-hi interessat, potser perquè hi ha massa coses al teler aquests dies. Constatem-ho. Al costat d’aquest silenci, la parafernàlia mediàtica Bowie. M’hi sumo, per un biaix: aquesta exposició centrada en la creativitat del disseny des de la música pop, o sigui, al carrer també, es presenta en el desgavell de disseny urbà que és la plaça de les Glòries. Interessant, hum.
És un bon tema per a TV3 i Betevé, les televisions hi poden arribar a mostrar més que un reportatge escrit. Cròniques sobre com hi arriben i quina relació tenen amb l’entorn els milers de persones que aniran a veure ‘David Bowie is’. Molts turistes, imagino, però també molts barcelonins i catalans que potser no van gaire sovint a aquest indret per tants conceptes urbanísticament desgraciat.
S’hi estarà fins a les festes de la Mercè i, de moment, ja se n’han venut més de 15.000 entrades. A tort i a dret ha estat tan i tan publicitada, que serà l’exposició de l’any. No diré que no s’ho mereixi, està feta per gent que en sap un niu, el Victoria & Albert Museum de Londres, un museu que des de bon començament tracta aquests aspectes, l’art i el disseny aplicat a la vida diària, les arts decoratives, les arts gràfiques, la moda… El V&A, com se’l coneix, es va crear el 1859, que ja són anys, i ocupa un edifici victorià. És una institució extremadament londinenca i per extensió british, que es va proposar aquesta expo quan Bowie encara vivia, no es pot pas dir que hagi jugat amb la mort de l’artista, aquest polifacètic músic, cantant, lletrista, home d’espectacle que va jugar a representar des de l’escenari un munt de papers que han deixat petja. I sobretot, que ens ha llegat cançons que duren i perduraran.
Tanmateix, a Barcelona té aquest plus: el desastre de les Glòries.
El més bowie (o bowià), siguem o no fans seus, és arribar des de la Diagonal o des de la Gran Via i creuar la teranyina d’obres, rails del tram, semàfors i l’enorme descampat, un camp obert en canal, ferit per tot plegat. Si hi aneu, no deixeu de banda el paisatge i el terreny mateix on s’assenta l’exposició. ‘Hi ha vida a Mart?’, es demana Bowie en una de les seves cançons més celebrades, de la mateixa manera que va alçar himnes a ‘L’home que es va vendre el món’ i, encara, el dedicat a la ‘raresa espacial’ (‘Space Oddity’), potser la cançó que més ressona en aquests temps en tants ordres de la vida: on carai vivim?
Quin és el territori, l’espai, el paisatge? Ens acull, ens rebutja, ens interpel·la? Passant per la plaça de les Glòries de camí a la grapadora –nom popular del museu, com la torre Agbar del costat és el supositori–, l’alè de Bowie, la profunda estranyesa respecte del present que nodreix tantes de les seves cançons, a fe que és una banda sonora. I més encara quan en surts i tornes a les Glòries, al carrer.
Té gràcia, en aquest sentit, que la frase a la paret que rep els visitants només d’entrar a l’expo sigui aquesta de Plató: ‘Quan la manera de la música canvia, les parets de la ciutat són sacsejades.’ És d’aquelles idees i sentències que van bé en qualsevol època i lloc, sempre bona de recordar. L’expo Bowie ha arribat després de veure’s a Londres, Toronto, Berlín, Chicago, París, Melbourne, Groningen, Bolonya i Tòquio. Al V&A, l’efecte entre dins i fora del museu va ser fenomenal, però això és marca de la casa des de fa temps. Desconec si a la resta de ciutats l’efecte del paisatge urbà on s’exhibia va ser tan bowie, tan desconcertant i íntim, tan rar, com ho és a la plaça de les Glòries.
