Bovera, Bovera

Bovera, a la comarca de les Garrigues, és el que ara se’n diu un micropoble: 263 habitants, un poble petit, però més aviat li n’hauríem de dir macropoble, un gran poble. Aquesta setmana, uns quants boverins han protagonitzat una acció ben senzilla que és alhora una gesta: fer aturar les obres de l’arcada de la façana de la seva església, que veien malmetre per la suposada restauració.

L’església de Sant Josep, del segle XIII, respira, confortada per l’estima dels seus veïns, que no sé si la visiten gaire per dintre ni si hi van a missa ni si tenen capellà, imagino que hi deuen passar cada dia pel davant i se’n coneixen bé l’arcada. No he estat mai a Bovera, prop de les Borges Blanques d’on provenia la meva àvia paterna, ara en tinc unes ganes borratxes.

La cosa ha anat així: l’ajuntament va engegar dimarts de la setmana passada, 27 de febrer, les obres en aquest patrimoni catalogat de bé cultural d’interès local; uns quants veïns van advertir que se n’arrencaven pedres originals i se substituïen per pedrots d’ara, una pràctica que temo que ha proliferat arreu del país i que potser l’acció de la gent boverina n’alertarà i en podrà impedir aquesta bàrbara actuació, així ho espero i ho anhelo; veïns i l’oposició municipal van començar a protestar per les xarxes, i dilluns d’aquesta setmana van aconseguir que l’arquitecta i l’arqueòleg dels corresponents serveis territorials de la Generalitat ho anessin a veure i en paralitzessin les obres. La pregunta és com és que s’hi van començar, si els tècnics de patrimoni de la comarca consideren que no s’hi han de fer.

Mireu, desconec si els arguments de l’alcalde van a missa, no tot el que al·lega és de menystenir. El digital Som Garrigues recull les consideracions del cas en paraules del batlle: “Quan fa dos anys es va redactar la memòria amb el Consell Comarcal per demanar la subvenció per la reforma, ‘ni Patrimoni ni el Bisbat ens van dir que calgués cap autorització seva, sinó que era una qüestió municipal’. Faltava, però, un estudi històric, que calia incorporar a l’expedient i ara l’ajuntament ha encarregat. De moment, ha aturat les obres ‘per evitar problemes’, però assegura que ‘no tenim cap document que ens ordeni de fer-ho’, tampoc una acta de la visita dels tècnics del departament, que l’alcalde ha demanat. […] Segons l’alcalde, l’arc s’havia reformat fa quaranta anys de manera matussera i la reforma d’ara consistia a ‘treure la part de formigó i refer-la i repicar un petit voladís’.”

L’administració civil i eclesiàstica, ja ho veus, rentant-se’n les mans, quina importància ha de tenir una església històrica en un llogarret de no res? Només que avui, gràcies a les xarxes i la gent que les mou, es fa difícil parlar de llogarrets de no res.

Veurem com acaba tot plegat. Per mi l’important del cas, meravellós, és la defensa per part de les persones de l’art amb què conviuen. Fent obrir els ulls, no ja a l’administració, que juga tots els pals de la baralla i tanca els ulls i només els obre quan li convé, sinó a tantes altres persones que passen per davant de l’art sense mirar-lo ni doncs poder copsar com es comunica amb la teva pròpia sensibilitat. A hores d’ara, els habitants de Bovera, i amb elles i ells tots nosaltres, caminem una mica més drets.

Bestieses així passen de continu. L’escultora Maïs va actuar enèrgicament quan va veure com s’havien restaurat els vitralls de Santa Maria del Mar que té davant del terrat: ara són opacs per fora, la “restauració” n’ha eliminat la llum que proporcionaven al barri, literalment, només en pots gaudir una mica a l’interior; no se’n va sortir, l’error és insalvable, li va dir el prevere que va contactar amb ella, només podem dir, li va assegurar, que no ho tornarem a fer en altres esglésies. Doncs que bé. Tampoc, al Bruc, la historiadora de l’art Gemma Estrada, consultora sovint dels serveis territorials, no se’n va sortir d’evitar la destrucció del pont de pedra de primers del segle XX entre les dues ribes del riu del poble, ara transformat ridículament pels tècnics de patrimoni. Uf.