Catalunya i Vox fragmenten Espanya

El significat del resultat a Castella i Lleó és el mateix que el de l’accident amb la reforma laboral espanyola. Qualsevol alternativa a l’aliança entre PP i Vox serà com més anirà més voluble, impredictible, i cada vegada restarà a les mans de més partits. En l’eix de les investidures de Pedro Sánchez, que ja fou fragmentat de bon començament, el PSOE i Unides Podem aniran perdent terreny. Sense Vox és impossible de construir majories sòlides a Espanya; vol dir que l’aparell de l’estat va perdent la capacitat d’apuntalar l’estabilitat espanyola sobre majories ideològiques que van i vénen segons la bonança i la gestió, com fan en general a Europa. Sense obrir la capsa territorial, Espanya no tindrà estabilitat, però ningú ja no té força per a tancar-la: el motor de Vox és nacional, encara que a més a més siguin racistes; i el de Sòria Ja també, mal que siguin regionalistes.

El PP perd pistonada perquè ha deixat anar Vox, que tenia guardat dins seu, com si la cria maligna d’un cangur hagués sortit abruptament del marsupi. Mentre Convergència i Unió tenia controlat el galliner nacional, el PP podia tenir controlada la bèstia bruta que duia dins. Quan el galliner nacional s’ha desfermat, la dreta espanyola també s’ha descontrolat. Però no per venjança, sinó per pura inèrcia. No és que Pablo Casado imiti Santiago Abascal perquè ha enfollit i per això costi de distingir-los. Simplement amollen els mateixos improperis perquè els fa mal la mateixa ferida. És clar que hi ha dirigents del PP que són més moderats. Però no manen. I si no manen no és per casualitat: ara allunyarien el seu partit del govern, o l’acostarien a una gran coalició amb el PSOE que ningú no es creu, i que si es fes efectiva multiplicaria la força de Vox.

D’una manera semblant, els socialistes perden pistonada perquè, com passa a Catalunya, després del referèndum no n’hi ha prou amb els fantasmes ideològics per a articular majories. No tenen prou consistència. No és que s’hagi acabat el bipartidisme, sinó que s’ha acabat la força de l’esquerra espanyola per a agombolar sota el seu paraigua els nacionalismes marítims amb l’excusa que vindrà el feixisme. Aquest argument plana encara avui, sobretot d’una manera molt perversa a Catalunya, però qui l’ha fet servir més decisivament ha estat Esquerra, que va adduir-lo per a justificar el suport a un president del PSOE, en canvi de tenir una cadira a l’Espanya europeïtzada que reparteix el pastís mentre no arriba l’autoritarisme.

Pablo Iglesias s’ha planyut avui pel resultat electoral ruïnós de Podem a Castella i Lleó –un diputat, de dos que fins ara n’hi tenien. Ha semblat que, dissimulant la sorpresa, es demanava com és que havia estat tan gran la plantofada si justament, l’última setmana de campanya electoral, el govern espanyol, del qual Podem forma part, ha fet la reforma laboral i ha apujat el salari mínim a mil euros. Però l’explicació és senzilla. La lògica interessada d’Esquerra és molt semblant a la de Sòria Ja o Per Àvila. Fins i tot els espanyols ja tan sols poden obtenir avantatges materials del seu govern si atien la qüestió territorial. Una majoria important de l’electorat, a tot l’estat espanyol, sap o intueix que, a Madrid, la ideologia ha estat tan substituïda pel símbol que és més pràctic de mirar d’esgarrapar beneficis aprofundint la crisi territorial.

“L’Espanya buidada: una nova escletxa en la crisi territorial”

Les tres possibilitats de governació a Castella i Lleó que dibuixa al diari Ara la politòloga Gemma Ubasart –que fou secretària general de Podem Catalunya al començament– són en certa manera els mateixos a què, com dèiem, optarà fins que no resolgui la qüestió nacional. El primer, evident, és “un pacte de PP amb Vox, molt previsiblement amb l’entrada del partit verd a l’executiu amb una vice-presidència de la comunitat”: és a dir, l’autoritarisme. El segon, una “repetició electoral, deixar córrer el rellotge dos mesos a partir de la primera investidura fallida”: és a dir, la inestabilitat de les alternatives. I el tercer, una “gran coalició amb una col·laboració PP-PSOE que actués com a cordó sanitari”: és a dir, una aliança estàtica i infèrtil de l’aparell de l’estat per mirar d’evitar tant la inestabilitat com l’autoritarisme, però que només donaria, com també dèiem, ales a Vox.

Ubasart comparteix la constatació sorpresa d’Iglesias, admet entre línies que l’eix nacional ha trencat la dinàmica èxit de govern – premi electoral, i avisa el PSOE i Podem: “El qui dia passa any empeny els pot dificultar la victòria a les properes generals encara que els resultats de l’acció de govern siguin bons comparativament amb l’entorn europeu.”

Incertesa a Ucraïna

El govern rus continua negant que tingui planejada cap invasió d’Ucraïna i acusa els Estats Units i l’OTAN d’atiar mentides perilloses, tot i que els últims dies les tropes han itnensificat les maniobres a Bielorússia, un dels actors cabdals en l’operació. Els serveis d’intel·ligència nord-americans han dit que els primers atacs russos són imminents, i que hi ha una amenaça real que el combat es traslladi a zones urbanes ucraïneses. Però el president rus, Vladímir Putin, que es reunirà ben aviat amb el canceller alemany Olaf Scholz, un dels dirigents europeus més ambigus en la seva relació amb Rússia, ha dit avui que l’opció diplomàtica encara és possible.