Vox comença a cobrar la factura

Macarena Olona, l’estrella amazònica de Vox, ha fet tres intervencions d’una duresa renovada, aquests dies. En la primera va justificar l’espionatge. “Líders independentistes catalans suposadament espiats pels serveis d’intel·ligència espanyols. I? On és el problema? Que els han espiat? Poc. Poc els han espiat”, va dir suaument entre les riallades de la seva claca, al congrés espanyol. “Representen una amenaça per a l’estat espanyol i l’estat té l’obligació de defensar-se.” En la segona va menysprear les tortures contra presos d’ETA, declamant un testimoni amb sorna. “Dues coses hi havia certes en aquest relat. La primera, que passaven terror. La segona, que en no pas pocs casos, aquests valents que assassinaven amb el tret a la nuca, s’orinaven a sobre només de veure alguns dels nostres agents.” En la tercera es va presentar com “la candidata del poble” contra “l’esquerra caviar” a les eleccions de la Junta d’Andalusia –que es faran el dia 19 de juny– i va brandar el seu lema: “Reconquerir-ho tot.”

La defensa descarada de l’espionatge fou en la mateixa sessió parlamentària en què Margarita Robles, ministra de Defensa del PSOE, va defensar-lo, tot i que amb molt més nerviosisme i molta més timidesa. “Què ha de fer un estat, què ha de fer un govern, quan algú vulnera la constitució, quan algú declara la independència?”, va demanar-se. El menysteniment burleta de les tortures al País Basc es produí la mateixa setmana que Bildu salvava el govern de Pedro Sánchez aprovant un decret econòmic cabdal, malgrat que el diputat Jon Inarritu i el coordinador general del partit, Arnaldo Otegi, també haguessin estat espiats. Esquerra i Junts s’han allunyat tant dels seus votants que l’escàndol de l’espionatge ja no causa cap reacció al carrer que puguin canalitzar, i això asfalta el camí perquè l’estat el justifiqui. I Bildu té la brúixola política hipotecada per la situació de centenars de presos. Olona va clissar les ferides i va entaforar-hi el dit, bellugant-lo com un sonall.

En tots dos casos hi ha un patró. Vox és qui treu rèdit del relat –a Robles se li mig escapa la sinceritat–, però el PSOE és la formiga que ha fet la feina i dissimula. Una de les violacions de drets més greus en el Catalangate és haver espiat advocats en exercici, com Gonzalo Boye i Andreu Van den Eynde, perquè vulnera el dret de defensa d’una manera flagrant. La tradició de tractar els advocats com un annex polític dels seus clients, profundament antidemocràtica, és ben arrelada a Madrid. No és casualitat que una de les obsessions preferides de Fernando Grande-Marlaska, quan era jutge de l’Audiència espanyola, fos la persecució dels advocats dels presos d’ETA, acusant-los de constituir “un centre logístic de distribució de comunicacions” entre els presos i la part activa de l’organització –fins i tot el 2010, ja enmig de la negociació per a la pau. Si el paper dels advocats és polític, o si Madrid el considera polític, és tan sols perquè la naturalesa de les causes és política.

El problema espanyol amb Catalunya –i abans amb el País Basc– el té l’estat. L’arquitectura de l’estat. L’essència de l’estat. Per això Podem comparteix govern amb un ministre condemnat per no haver investigat tortures; i Vox, l’arxienemic d’aquest govern, fa befa precisament de les tortures. En l’eix nacional, la variació de l’hemicicle espanyol és tan sols un teatre d’intensitats. Mal que, honestament, no ho desitgin, mal que sigui per inèrcia, mal que s’acusin de la contrària, Podem i Vox sempre s’acabaran trobant quan l’objectiu sigui destruir l’independentisme, i això serà sempre, perquè l’alternativa és l’ensulsiada de l’estat. L’oportunisme victimista de Podem amb el cas Pegasus és un intent de fugir d’aquest marc –la sortida graponera de dir que Sánchez i Robles també han estat víctimes de Pegasus, en el fons, també respon a aquest esquema neuròtic.

L’escletxa d’aquest cicle interminable s’ha començat a obrir per Vox. Per la comèdia maliciosa de Macarena Olona. El detall decisiu és en la tercera intervenció: a Andalusia, han començat a fer campanya amb la línia argumental que el PP de Juanma Moreno tan sols ha substituït el PSOE de tota la vida en el paper de repartidor de subvencions. “Som l’alternativa de debò. No volem un simple relleu. No n’hi ha prou de desallotjar els socialistes, cal expulsar les polítiques de l’esquerra del Palau de San Telmo”, va dir ahir Santiago Abascal. Vox és la part tòxica i visible de l’esforç que Espanya ha fet per neutralitzar l’independentisme. És la part que el PP i el PSOE no poden amagar, perquè ja l’han començat a fer fora de la gran coalició que s’albira. Necessiten, de fet, que en restin fora, perquè tot s’engalzi. Abascal i Olona ho saben. I ja han començat a cobrar la factura. El dubte que té l’estat és si ara que els ha deixat anar els podrà controlar o no.

Sense solució encara pel gas

La Unió Europea dirimeix aquesta setmana fins a quin punt endureix les sancions contra Rússia. Mentrestant, els ministres d’Energia dels estats membres són reunits a Brussel·les per a mirar de desembussar el camí que ens ha de fer menys depenents del gas rus. La cerca d’una solució és urgent, perquè Moscou exigeix que els compradors europeus paguin el gas en rubles. La Unió s’ha gastat més de 47.000 milions d’euros en combustibles fòssils russos des que va començar la invasió, uns diners que ben probablement estan servint a Vladímir Putin per a finançar la invasió, de moment estancada, i que són molt superiors a la xifra dels ajuts que Brussel·les ha enviat a Ucraïna. La setmana passada, Rússia va tallar el subministrament de gas a Polònia i a Bulgària. La cosa es pot estendre aviat en altres estats molt dependents i amb més pes, com Alemanya, si no s’hi troba ben aviat una solució.