Vox i l’espanyolitat en perill

L’èxit de Vox a Castella i Lleó ha fet tornar a les tertúlies el debat nou i refrescant sobre per què triomfa l’extrema dreta. El consens analític en l’esquerra atemorida presenta els resultats de la gestió política com una cosa pròpia de la democràcia que pot millorar les condicions de vida de la gent, com una cosa que de fet cal exigir perquè la democràcia sigui fecunda i funcioni; i, en canvi, presenta els sentiments i la identitat com una cosa abstracta, simbòlica i pròpia de l’extremisme, que s’aprofita de la frustració i converteix la política en un camp de batalla emocional incivilitzat, on la gestió deixa de tenir valor. Aquest marc paternalista es va veure clar en Hillary Clinton, que esgrimia contra Donald Trump que ella era una dona amb experiència de gestió i el seu rival un mer pallasso, però també en el Brexit, de què sovint s’ha parlat com si en lloc d’una decisió política fos la conseqüència de les pulsions delirants de tot d’anglesos embogits.

Aquí es veu sobretot en el PSOE i Podem, quan argumenten que Vox creix simplement perquè s’aprofita de les emocions de la gent impulsiva, incapaç de raonar amb prou maduresa, i així arracona la importància de la seva gestió, que, en canvi, millora molt les condicions de vida dels treballadors, però aquests mateixos treballadors per als quals ells, al govern, es desviuen, són, com dèiem, estúpids i incapaços de retribuir-los amb el vot. Tanmateix, el fet cert és que, quan la política no serveix com a vehicle de les idees, de les identitats i dels projectes de país, el simbolisme i els sentiments es converteixen en un llenguatge polític més fàcil. No és res al marge de la gestió, com si tothom hagués enfollit i hagués deixat de raonar i es guiés tan sols amb el cor, de cop i volta: és que el fracàs sistemàtic de la gestió converteix el simbolisme i el relat en un canal polític més fluid. El problema és que així costa més de controlar. Per això convé no arribar-hi.

PSOE i Podem volen fer bandera de la bona gestió i la moderació com si ho fessin per una raó purament democràtica, però el problema que tenen és que el conflicte nacional i territorial ha trinxat la possibilitat d’oferir un relat sobre una identitat espanyola moderna que vagi d’acord amb la versió d’Espanya que ells diuen que volen: inclusiva i plural, però espanyola. Vox, en canvi, rescata el vell relat castís, l’espanyolitat rígida, que es va haver de camuflar pel floriment de la perifèria de l’estat, necessari perquè Espanya es pogués incorporar a Europa després del franquisme. Vox fa un refregit simbòlic d’una mitologia espanyolista que es va perdent; per això triomfa, encara que la retòrica del PP s’hi assembli. A banda de fer un ús més morbós, més cru i més populista de la identitat, Santiago Abascal connecta amb el perill que l’estat espanyol ja no pugui protegir la identitat espanyola. Per això sona tan vuitcentista.

“Però és que el conflicte no va d’això”

Que es torni a parlar de Vox va com oli en un llum a Catalunya, perquè aquí, segons la moralina autonomista, aquesta tensió entre els fets i el simbolisme vol dir entre la cosa nacional i els problemes materials de la gent, que com sap tothom no tenen res a veure. El cap de l’oposició, Salvador Illa, ha dit avui a El matí de Catalunya Ràdio que cal deixar-se estar d’èpica i centrar-se a “millorar la vida dels catalans”. I el president Pere Aragonès ha retret a Pedro Sánchez que vulgui confondre la taula de diàleg, ja del tot esvaïda, amb la comissió bilateral, perquè a la comissió “s’hi tracten qüestions de gestió, o la titularitat d’algunes infrastructures, o la propietat d’alguns edificis que són de l’estat i potser passaran a la Generalitat”. “Però és que el conflicte no va d’això”, s’ha respost a si mateix.

Fóra interessant que el president Aragonès ens expliqués obertament en què li sembla que consisteix el conflicte, perquè té tot el sentit del món que el PSOE jugui a confondre l’eina que ha de negociar les competències de l’autogovern amb l’eina que ha de negociar el conflicte nacional, si el partit del president Aragonès fa uns quants anys que s’escarrassa a presentar el conflicte nacional com una qüestió material, com una resposta a la decrepitud de l’autogovern, perquè li sembla aterridora la paraula nacionalisme i no ha fet sinó estigmatitzar-la. Si el president Aragonès s’esmercés a explicar en què consisteix el conflicte, hauria d’admetre que la millora de les condicions de vida de la gent és indissociable de l’alliberament nacional, cosa que ha desmentit per a poder fer veure que hi havia una gestió possible.