Valtònyc i les relíquies de la mort

La victòria a Bèlgica de Josep Miquel Arenas, àlies Valtònyc, furga ferides a Catalunya. La part de l’independentisme que sol ser a la diana de les seves crítiques li ha concedit fins ara una solidaritat forçada, molt incòmoda amb l’altaveu que té la seva procacitat, i fins i tot incòmoda amb la simpatia que causa. Ara s’aniran enretirant, a poc a poc, per mirar d’enretirar-lo a ell. O bé no en parlaran i li faran el buit, o bé el tractaran d’ignorant, d’immadur, d’irrellevant, de maleducat o de boig, que és el que sempre fan amb la gent que parla una mica clar. Però no és una qüestió personal. A mesura que passi el temps s’anirà veient com els fruits dels qui s’han resguardat més o menys de la rendició no fan tanta nosa a Espanya com als qui, dins de l’independentisme, van apuntar-s’hi de seguida perquè van creure que era l’únic flotador segur.

L’arraconament ja ha començat. A la portada de l’Ara d’avui, per exemple, la fotografia de Ferran Torres, flamant fitxatge del Barcelona, és sis vegades més gran que la de Valtònyc. El portaveu d’Esquerra al congrés espanyol, Gabriel Rufián, que sempre és el més prest, el primer símptoma, l’únic que és prou groller perquè l’enviïn a temptejar el terreny de la nova baixesa, s’ha limitat a difondre un comentari burleta sobre el cas, blasmant els “autèntics atemptats a l’estètica artística i musical” que Valtònyc ha comès amb les seves cançons. I més sibil·linament, tot d’adeptes a Òmnium Cultural han engegat a les xarxes una campanya de solidaritat amb l’entitat quan Valtònyc ha dit que les seves felicitacions “són una merda si només es queden en felicitacions” i els ha retret que no li hagin fet arribar el suport que necessitava.

Necessiten rebaixar els èxits de la gent del bàndol propi i situar-los en l’excepcionalitat, perquè en aquest ecosistema nou i envilidor que s’han muntat no hi ha cap marge per a guanyar res i, per tant, han de fer veure que no n’hi ha enlloc ni de cap manera. Només miren d’embrutar la victòria d’un que ha guanyat perquè no es vegi com ells perden, com ens fan perdre. Però una cosa és que de vegades les mentides no tinguin conseqüències, i una altra que se sostinguin gaire temps. I la seva mentida té una derivada molt perillosa: el cercle se’ls constrenyerà. La força que hauran de fer els nostres polítics perquè la gent que no es rendeix no rebenti les costures del seu vestit serà la força que empenyerà el carro de l’autoritarisme espanyol, encara que no ho vulguin. Mentre no gosin intentar de guanyar, com més va més s’hauran d’assemblar a Espanya.

L’èxit de Valtònyc ho ha il·luminat molt bé, com si el mestre s’inventés un exemple, en el cas d’Ismael Peña-López, director de l’Escola de l’Administració Pública de Catalunya. Peña-López, molt afeccionat a Twitter, ha dit que el raper no hauria hagut d’anar a la presó però sí que hauria hagut de fer, per exemple, treballs socials, i l’ha comparat amb els qui diuen que “els jueus haurien d’estar a Auschwitz”. No ho ha dit en un mal moment: després encara ha sortit a TV3 per desenvolupar les barbaritats. De manera que hi ha un alt càrrec de la Generalitat, nomenat per la consellera Laura Vilagrà, que fa dos dies que acusa en públic Valtònyc d’enaltiment del terrorisme i d’amenaces. Exactament amb els mateixos arguments amb els quals la justícia espanyola el va enviar a l’exili. És autoritarisme casolà, l’únic lloc on menen el processisme i la reculada. Perquè, ai las, l’enaltiment del terrorisme i les amenaces són precisament dos delictes que la justícia belga ha dit que Valtònyc no va cometre.

Es nota que J. K. Rowling és escocesa, mal que sigui unionista, perquè tot plegat està explicat perfectament a Harry Potter, la novel·la que més bé explica Catalunya. Un mag que va sobreviure però que té un tros del seu enemic entaforat al cervell i que li va deixar la forma d’una cicatriu vistosa. Un mag atrapat que no pot fugir de la condició cruel que per guanyar haurà d’acceptar. Espanya és Voldemort esperonant-nos a torturar Bel·latrix Lestrange. I nosaltres som el seu setè horricreu. Com més triguem a separar-nos-en més ens hi assemblarem, més s’impregnarà la nostra cultura política de les seves tares autoritàries, corruptes i antidemocràtiques. Si ens vol destruir, el Senyor de les Forces del Mal s’ha de lliurar a la seva pròpia destrucció. Però si volem destruir-lo nosaltres, hem d’endinsar-nos al perill del bosc i posar-hi el cos.

No hi ha espai per al melodrama. Tan sols es pot triar entre la corrupció interior i el sacrifici. Mentrestant, la salvació és individual. Valtònyc ja té gairebé la seva.

Barra

Fa setze dies que l’actriu espanyola Verónica Forqué es va suïcidar, però ens hem hagut d’esperar avui perquè Santi Vila –”el vostre exalcalde, el vostre diputat, el vostre conseller, costa saber de què”– ens obsequiés amb les seves opinions sobre l’afer. És lògic pensar que si ha necessitat tant de temps, l’article de títol sucós que Vila ha escrit a La Vanguardia, “No puc més”, deu contenir pensades valuoses. Sembla que hi hagi de fer una reflexió important sobre la salut mental, o sobre el suïcidi, o sobre la mort, o sobre la depressió, o un homenatge sorprenent a Verónica Forqué. Però no. Tot i ocupar dos terços d’una plana, Vila no té res a dir. És un article que estira cada frase com un xiclet inacabable, és un text sense cap idea nova ni interessant, un refregit de piulets que ja fa dues setmanes que vam llegir, farcit de llocs comuns, escandalosament comuns, amb un enfocament pueril que tracta els lectors d’estúpids.

Tot al llarg de l’article es pot ensumar el patiment de Vila per a omplir els caràcters que li han demanat. Ens recorda el pas de l’actriu per Master Chef i demana durant tot un paràgraf una disculpa al programa. Ens delecta informant-nos que les morts per suïcidi superen les morts a la carretera. Ens estimula amb preguntes fortes: “Per què naixem? Quin sentit té la nostra vida? I, si en té, per què hem de morir?” Ens suggereix que “la mort de Verónica Forqué ens hauria de fer reflexionar”. Però quines reflexions, Santi, quines? Aquí una: “Amb la seva mort, la societat sentim la incòmoda necessitat de parlar d’un dels nostres temes tabús, la mort, un tema que juntament amb el sexe turmenta sempre el comú dels mortals.” I una altra: “Per intentar portar una vida bona, que compensi ser viscuda, potser hauríem de procurar desfer-nos dels prejudicis apresos a les pel·lícules romàntiques de Hollywood.” Gràcies, Santi. Ara que ho dius.

Al final, per si no n’hi hagués prou, Vila ens llega la recepta, la conclusió madura. Preparats?: “Constatar que el món sempre serà imperfecte, que ens hauríem de conformar amb deixar-lo millor de com el vam trobar i que, per aconseguir-ho, finalment només ens tenim els uns als altres poden ser alguns dels bàlsams que ens socorrin. Responsabilitat moral, respecte i, sobretot, compassió, que no és sinó empatia, són les meves receptes per a l’any que comença. Perquè, malgrat tot, només vivint podem gaudir d’un bon filet i un bon vi, en companyia d’un home o una dona guapos.” Aquest home hauria pogut ser tranquil·lament president de la Generalitat. Va ser cinc anys conseller. I això és un article a La Vanguardia, el diari més llegit de Catalunya. Ho dic perquè després les crítiques no han de ser agressives.

Més repressió a Hong Kong

La Xina ha forçat el tancament de Stand News, el principal mitjà pro-democràtic d’Hong Kong i un dels pocs que restaven lliures informativament. Dos-cents agents han irromput aquest matí a la redacció, se n’han endut material –com ara ordinadors i documents– i n’han detingut set directius. La llei amb què els han detinguts és de l’època de la colonització britànica, que es va acabar el 1997, i l’acusació és “conspirar per publicar una publicació sediciosa”. Ha estat el mateix mitjà que ha anunciat que cessava l’activitat arran de la situació. L’argument que ha donat el secretari en cap de l’administració d’Hong Kong per a donar suport a la policia és que Stand News perjudicava la llibertat de premsa perquè pretenia aconseguir objectius polítics il·legals a través del mitjà.