09.02.2023 - 19:40
Les eleccions municipals aclariran la naturalesa del 55,7% d’afiliats de Junts que van votar per sortir del govern, perquè els faran decidir que el seu partit és el de Xavier Trias. Sostenir que van renyir amb Esquerra perquè no vol fer la independència serà cada dia menys compatible amb tenir un pes pesant al partit que diu que ara “no es donen les condicions per a fer-la” i que s’estima més parlar de “no-dependència”. Hi ha una línia argumental que, si ja era tramposa, s’esmorteirà. Sostenir que l’acord de pressupost amb el PSC és “el final de la legislatura del 52%” serà encara menys consistent si el pacte de la Diputació de Barcelona es contagia en una entesa amb Jaume Collboni, cosa que el mateix Trias insinua amb un “per què no?”.
Els sectors menys convergents del partit, afins a Laura Borràs i legitimistes del president Puigdemont, poden creure que esporgant el PDECat van enterrar Convergència, però els rocs que porta Trias a la motxilla són massa inequívocs i massa pesants. La qüestió és quina part del 55,7% ho veurà, quina part ho combatrà, i a quina part ja li està simplement bé la catifa vermella que Trias posa per a un retorn al pujolisme reescalfat. No és casualitat que el seu retorn a primera línia coincideixi amb un cúmul de reaparicions simbòliques i públiques del president Jordi Pujol –el seu retorn al parlament, la reedició del seu primer llibre i la presentació corresponent, la publicació d’un llibre nou i la presència a la proclamació de Trias com a candidat.
La independència era una contradicció del llegat polític del pujolisme, i per tant de Trias i els apòstols. En canvi, els discursos amb què es deia que s’hi arribaria no contradeien les trampes pujolistes, sinó que –sobretot per part de Convergència– el procés s’interpretava com una inevitable progressió estètica del pujolisme, que havia d’institucionalitzar la decepció però que no necessàriament havia de fer la independència. Ho il·lustra prou aquest “a mi m’han fet independentista” que diu Trias, com si fins i tot ho lamentés, en lloc de dir: “M’he adonat que estàvem equivocats”. Com que era injust enterrar Pujol per la corrupció, ara el rescaten del silenci, però miren de rescatar amb ell l’arquitectura política que sí que havia de restar enterrada.
Tot això es mira de fer exactament amb els mateixos arguments amb què es va construir Junts per Catalunya: la unitat en la transversalitat. Gent diferent remant per la mateixa causa, que de fet és la mateixa lògica amb què Mas va presentar la Casa Gran i Pujol va fundar Convergència. Segons la retòrica que provarà de justificar el tomb de Junts, la manera d’arribar a port és que el Consell per la República i el president Artur Mas puguin anar de bracet. Amb aquest raonament, el president Puigdemont, Míriam Nogueras o Gemma Geis poden tornar a compartir el seu formatget de l’espectre electoral amb Santi Vila o Sandro Rosell. “L’espai que pretenc pot coincidir amb el d’ells”, va dir Trias.
La bonhomia de Trias i la vellesa de Pujol són idònies per a restaurar aquest món que semblava superat, perquè són trets poc hostils, que s’allunyen del conflicte i s’acosten al recolliment i la contrició. En l’operació política que tots dos acompanyen, l’edat hi té un paper simbòlic fonamental, perquè hi suma el component homèric del navegant cansat que torna a casa després d’haver-se equivocat, tal com segons Espanya li ha passat a Catalunya. La candidatura de Trias ens dóna una oportunitat per a perdonar Espanya –tal com ell, tornant-hi a participar, perdona l’estat que li va fabricar proves falses. La redempció política de Pujol ens dóna una oportunitat per a redimir-nos si demanem perdó a Madrid. Així es tanca un cercle: Odisseu arriba, finalment, a Ítaca, però Ítaca és exactament on era abans de sortir.
Ucraïna mou Europa
Volodímir Zelenski ha fet avui un discurs profundament europeista a Brussel·les, davant del parlament dels vint-i-set. La pressió política i moral perquè la Unió Europea mantingui el suport i enviï més armament és molt elevada. El president ucraïnès ha dit que Vladímir Putin “vol destruir tots els elements de l’estil de vida” del continent. “Ens defensem a nosaltres i us defensem a vosaltres”, ha dit: “Només la nostra victòria garantirà el futur de la manera europea de viure”. Les paraules de Zelenski, poderoses, i les de Putin –que la setmana passada va titllar de nazi tot Europa, i va dir que els americans lluitarien “fins a l’últim ucraïnès”– mostren fins a quin punt la guerra fa emergir arran de superfície els fantasmes europeus.
La primera ministra italiana, Giorgia Meloni, està molesta amb el president francès, Emmanuel Macron, per no haver-la convidat en una reunió a París amb Zelenski i Olaf Scholz, canceller alemany. En la trobada organitzada per Macron, que Meloni considera inoportuna, hi ha no tan sols un afany de protagonisme diplomàtic, sinó també l’escenificació de la força del seu lideratge europeu per damunt del de Scholz, que no sap remuntar l’ombra d’Angela Merkel ni acaba de ser resolutiu en les decisions sobre Ucraïna. Però és un fet que el govern francès mira d’arraconar Meloni, que aquest matí, com a resposta, s’ha reunit amb els presidents polonès i txec.
