Les tombarelles d’Esquerra i el realisme paral·lel

La llei Celáa és l’episodi polític que desemmascara millor l’Esquerra Republicana del peix al cove. És el cas en què més cruament s’ha vist l’ensarronada, la ingenuïtat negociadora, el desconeixement del poder madrileny. Esquerra va desoir tots els avisos públics i privats, convençuda que sabria controlar el PSOE. Els socialistes es van avenir a esborrar la menció a “la vehicularitat del castellà” perquè era legalment irrellevant, però Esquerra va presentar-ho com el blindatge final de la immersió lingüística. Al cap d’uns mesos, el TSJC ja els va dir que la llei defensava la vehicularitat del castellà encara que no l’esmentés. I la nova normativa que Esquerra ha pactat amb el PSC, Junts i els comuns és, de fet, la superació de la immersió. Ara el Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha arrodonit la lliçó, responent, de fet, a Vox que no hi va haver cap blindatge de la immersió.

Molts ja ho van advertir a Gabriel Rufián i a Montse Bassa. Van dir-los que, a més a més, la llei Celáa ratificava el Ministeri d’Educació espanyol com a autoritat competent per a regular les llengües vehiculars. Ells van dir que no: “Cap tècnic jurídic no diu això.” El TSJC també els va respondre a l’acte que s’equivocaven, perquè “no hi pot haver cap dubte” que el ministeri és competent. El TC ho ha consolidat, tot dient que l’estat ha de vetllar pel respecte dels drets lingüístics dels alumnes i recordant que un d’aquests drets és fer servir el castellà a les aules. El govern és del tot aliè a la confusió que els tribunals espanyols van alimentant perquè el castellà tingui més pes a l’educació; ells celebren la llei perquè de moment no contradiu la seva argúcia jurídica. A Esquerra ja estan avesats a obviar la realitat perquè per a ells és més important el relat. 

En el relat d’Esquerra d’aquests darrers anys hi ha un punt d’aïllament de la realitat, hi ha fins i tot una planificació psicològica per a negar-la sistemàticament fins que sigui irreconeixible. La direcció sembla convençuda que els seus rivals polítics, sobretot els independentistes, no saben llegir el moment i no entenen res perquè són uns somiatruites o uns hiperventilats, i que ells, en canvi, sempre van tres passes endavant. Amb Oriol Junqueras al capdavant, la direcció ha conreat una superioritat moral que ha portat el partit a la soledat institucional i a ser la joguina del PSC, però tenen tant de menyspreu cap a la base independentista que perceben l’aïllament polític com una virtut. Com que han creat la seva realitat paral·lela, en què obvien les condicions materials, les proves històriques i el funcionament del poder, se senten més realistes que la resta. 

El fruit d’aquesta visió s’observa en les preguntes que el president Aragonès ha fet per a l’acord de la claredat. Són preguntes que obvien expressament la realitat que coneixem –l’estat espanyol no vol ni té cap incentiu per a permetre un referèndum– per a crear-ne una de nova, en què els consensos de país en l’eix nacional –com el dret d’autodeterminació– es posin en qüestió i s’hagin de renegociar de cap i de nou. La clau és la pregunta quarta: “Quina funció hauria de tenir un referèndum sobre el futur polític de Catalunya, o altres mecanismes anàlegs, a l’hora de resoldre el conflicte polític?” Traduïda, és com dir: “Per què cal fer un referèndum?” La intenció és ben clara: si havíem assumit que el referèndum era per a decidir la independència, qüestionar-ne ara la funció és la manera de dir-nos que potser no és necessari.

Esquerra potser espera desprestigiar l’opció del referèndum des de l’arrel, a fi que desaparegui del tot com una via possible en el sistema polític català. Així, quan fracassi aquest invent d’Aragonès, podran dir que tampoc no ha funcionat i que és moment d’un nou estatut o de vés a saber quin canvi de paradigma. Graciosament, però, tot plegat empeny el sentit comú dels votants cap a la part de la realitat que els republicans repudien: si el referèndum pactat no és possible, potser és que no cal per a fer la independència. Tal com es veié amb la llei Celáa, sempre que Esquerra mira de ser més llesta que el sistema per a poder grimpar, el sistema li fa fer la tombarella i acaba exactament al lloc on no volia ser.

L’OTAN a Ucraïna

El secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ha viatjat a Kíiv i, davant el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, ha tornat a dir que Ucraïna ha de formar part de l’aliança perquè és “el lloc que li pertany”. Precisament això, impedir un acostament d’Ucraïna a l’OTAN, continua essent un dels objectius principals del president rus, Vladímir Putin, de manera que el final de la guerra sembla lluny. Zelenski ho té coll avall i no rebaixa les aspiracions: ha tornat a demanar a Stoltenberg que pressioni els països aliats per enviar-li més artilleria i avions de combat i li ha recordat que, si són honestos amb l’oferiment a Ucraïna perquè s’hi adhereixi, cal concretar un calendari.

Dins l’aliança, hi ha el recel que complir el compromís de Stoltenberg és perillós, perquè si Ucraïna s’afegís a l’OTAN, també entraria en el joc l’article 5è de la normativa de l’aliança, que estipula que un atac a un membre de l’aliança és un atac a la resta de membres –cosa que posaria els països bàltics i Polònia en una tessitura tensa i complicada. Mentrestant, segons Bloomberg, els Estats Units negocien amb altres països aliats d’anar un pas més enllà en la política de sancions i prohibir totes les exportacions a Rússia.