Tamames i la proposta de Vox per a Catalunya

Jordi Pujol va dir aquella frase premonitòria, abans de confessar la deixa. “Encara sóc a temps d’esguerrar la meva biografia.” Ara, amb un menysteniment generacional que no se sap d’on ve, hi ha qui parla en aquests termes de Ramón Tamames, el vell comunista candidat de Vox en la moció de censura contra Pedro Sánchez. Hi ha una condescendència, com si l’home s’hagués mig guillat. Sobre la contradicció de la seva trajectòria, Tamames va respondre l’altre dia: “El PCE no era com la gent creia. Era molt més obert. Fins que va tornar Carrillo i el va tancar. No som fòssils. Som criatures nascudes per a l’evolució i no cal esperar el canvi generacional. Però, a Espanya, l’evolució és malvista.”

No està tot escrit. Tamames té vuitanta-nou anys i si llegeix ell el discurs pot fer patir, però hi ha la possibilitat real que no sigui un simple sainet i que tingui coses interessants a dir, si Abascal li ha deixat prou llibertat. Coneix bé l’estat espanyol, la seva estructura econòmica i el seu problema territorial. El Mundo s’ha posat molt nerviós amb la recuperació de la carta que Tamames va escriure al president Mas el 3 d’octubre de 2017, mentre el carrer bullia. “La irresponsabilitat de Santiago Abascal”, deia l’editorial d’ahir. La proposta de Tamames tenia cinc punts: crear una Agència Tributària Federal, la mutualització estatal del deute públic autonòmic, un topall del 4% del PIB en la redistribució autonòmica, portar institucions espanyoles a Barcelona i tornar a revisar l’estatut. 

El PSOE fa bé de ser l’únic partit que es pren seriosament la moció, encara que sigui per l’interès de sortir-ne enfortit. Com mostren les propostes del 3 d’octubre, a la tribuna del congrés Tamames podrà enviar missatges que avui no poden enviar ni Sánchez, ni Feijóo, ni Abascal, ni tan sols Yolanda Díaz. Tots quatre estan massa enllotats en el càlcul curt de l’electoralisme, en el punt d’imprevisibilitat de la política espanyola després del 2017. Com es veu cada dimecres, avui a Madrid la confrontació de projectes és més de formes que no de fons, més de fidelitats que no de projectes. Com que Vox té les regnes per a fer desbocar la bèstia si el PSOE no humilia prou Esquerra, la reconstrucció va més lenta. És l’altra cara de la por que Convergència té de la part més irredempta de la seva base electoral. 

Hi ha molt poc marge perquè cap dirigent espanyol pugui refer els equilibris de la transició, i aquesta és exactament l’obsessió de Tamames. Quan li demanen què n’espera treure, de tot això, respon: “Em conformo que el país comprengui l’esperit del 76, el de la reconciliació, el que va unir comunistes, falangistes, democristians, etc. Encara és necessari.” El vell economista té nostàlgia d’una Espanya que es va creure que les velles ferides podrien cicatritzar si hi havia el consens dels catalans. Interpreta el procés com una degeneració, però, precisament per l’edat, potser intueix que l’assimilació de Catalunya no es pot fer a partir de l’hostilitat. Vox i el PSOE són els partits que tenen més present que, a Espanya, el conflicte nacional travessa tots els altres. Però el PSOE no té marge. I Vox?

I si la reflexió de Santiago Abascal i de Ramón Tamames és que, mentre el PSOE i el PP deixin la qüestió nacional de banda per no prendre mal, ells l’han d’afrontar d’una manera nova? I si les propostes de Tamames del 3 d’octubre no són tan sols una casualitat, un preu a pagar per no haver trobat ningú més? I si Vox s’ha adonat que la guerra civil ja ha passat, que som novament en una mena de postguerra, i que el filofeixisme iracund s’ha de reconvertir en una proposta d’assimilació progressiva, en lloc de la destrucció que clamaven fins ara? I si s’han adonat que certes concessions a Catalunya no significarien donar-li més poder, sinó engabiar-la més? I si la proposta que Espanya ofereix finalment a Catalunya ve de Vox, i no pas del PSOE?

Pot ser que l’edat li hagi fet una mala passada, a Ramón Tamames. El paper de la vellesa, en tot això, no se sap, i ho aclarirà el dia del debat. Però sigui com sigui és prou eloqüent que l’extrema dreta espanyola recorri a un senyor de vuitanta-nou anys per a obrir joc. No vol dir només que vagin secs d’idees. Potser vol dir que l’Espanya profunda no troba la manera de recuperar els consensos que, amb sabres o no, hi havia el 1978 i mira de redescobrir-se, desesperada, en la saviesa dels vells de la tribu, per més esblaimats que estiguin. “Si fossis el meu pare, no t’ho deixaria fer”, diuen que li va dir Núñez Feijóo a Tamames. Però, i les seves cinc ofertes per a Catalunya, quines serien? 

Els EUA assenyalen els aliats de Rússia

Un any després, la guerra d’Ucraïna continua transformant a Europa –i a la resta del món– els marcs polítics de les darreres dècades. A Alemanya, que fins fa ben poc havia tingut una relació de connivència i fins i tot dependència amb Rússia, el canceller socialdemòcrata Olaf Scholz continua tenint problemes per la seva tebior. La CDU li retreu que va massa endarrerit en els canvis que va prometre en la política de defensa alemanya, que fins a la invasió russa havia estat molt tímida.

En la reunió del G-20 d’avui, les tensions han estat evidents. Rússia i la Xina, que continua essent oficialment neutral, han exigit que en les actes s’especifiqués que no estaven d’acord amb les conclusions sobre la guerra d’Ucraïna. Per una altra banda, el secretari d’Estat nord-americà, Anthony Blinken, s’ha reunit amb el ministre d’Afers Estrangers rus, Sergei Lavrov, per primera vegada d’ençà que va començar la guerra i diu que li ha assegurat que els Estats Units donaran suport a Ucraïna fins al final. El govern de Joe Biden ha decidit que intensificarà les sancions contra els aliats de Rússia que l’ajudin a defugir les sancions.